Resultats de la cerca

Fill de Guillem Ramon de Josa i de Peguera, senyor d’Altés i de Pinós, succeí el seu oncle patern Lluís 1702 en els càrrecs d’ardiaca de Santa Maria del Mar, canonge de la catedral i vicari general de Barcelona Fou un dels fundadors de l’Acadèmia Desconfiada 1700, algunes sessions de la qual presidí en substitució de Pau Ignasi de Dalmases El 1713 acompanyà a Roma el bisbe de Barcelona, Benet de Sala i de Caramany, a rebre el capel cardenalici Acusat de simpaties austriacistes, Felip V li impedí de tornar a Barcelona El seu germà gran, Joan de Josa i d’Agulló Barcelona —…

Doctor en ambdós drets, fou monjo 1764 i arxiver de Montserrat ja n’era el 1771 i membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona 1785 i de la Reial Acadèmia d’Història 1802 Treballà als arxius de Ripoll, Sant Benet de Bages i Montserrat D’aquest darrer arxiu confegí un Índice dels documents més antics 888-1120 A petició de Francisco de Zamora, el qual projectava una història monumental de Montserrat, escriví, en castellà, una història de Montserrat Història de Montserrat 888-1258 , que ha estat editada modernament 1990 i compongué uns annals de Montserrat del 1258 al 1485 L’obra de Ribes…

Amb algunes notes humorístiques, i en la línia del Testament de Bernat Serradell, narra la trobada en una pineda en una nit de tempesta d’un pelegrí que va a Roma amb una ànima del Purgatori, que li demana que li guanyi el jubileu Fou molt llegit fins ben entrat el segle XIX Bibliografia Anònim 1903 Lo romiatge del venturós pelegrí ab les cobles de la mort Barcelona, Stampa de Francesch X Altés Pacheco, A ed 1992 Blandín de Cornualla i altres narracions en vers dels segles XIV i XV Barcelona, Edicions 62

D’origen reial i fill d’un militar visigot, es féu monjo, fundà diversos monestirs —els més importants a Compludo Astorga i a San Pedro de Montes Bierzo— i l’impuls que donà al moviment monàstic arribà a alarmar l’exèrcit Es relacionà per carta amb altes personalitats del país i escriví una regla monàstica de molt prestigi Hom li ha atribuït també, indegudament, una Regula communis , obra d’un sínode d’abats posteriors a ell Recesvint el nomenà bisbe de Dume i al concili X de Toledo li confià la diòcesi de Braga La seva festa se celebra el 16 d'abril

Fill de Francesc Giginta, fou canonge i vicari general d’Elna Escriví diversos tractats místics i de teologia moral —un dels quals en forma de diàleg— sobre la qüestió de l’assistència als indigents Tratado de remedio de pobres Coïmbra 1579, Tratado intitulado Cadena de oro del remedio de los pobres Perpinyà 1584, Exhortación a la compasión con los pobres Madrid, Saragossa, 1584, Atalaya de Caridad Saragossa 1587 Els dirigí a altes personalitats de Castella i de Portugal, i per això els escriví en castellà Hom aplicà les seves propostes a la fundació dels hospitals o les cases de misericòrdia…

Estudià a Itàlia, i quan tornà a Constantinoble aconseguí les més altes dignitats eclesiàstiques Es relacionà amb els protestants sobretot amb els calvinistes i es mostrà tolerant amb llur doctrina Nomenat patriarca d’Alexandria 1602, ocupà després la seu de Constantinoble 1621 Prosseguí les relacions amb els protestants, protegí vivament l’hellenisme i emprengué notables reformes entre les quals la supressió de la vella cronologia bizantina Acusat de patriota i de desviacionista —potser per les constants intrigues dels jesuïtes—, fou escanyat per ordre del soldà Sembla ésser l’autor d’una…

Fill de Jofré de Borja-Llançol de Romaní i germà del cardenal Pere Lluís És considerat el Borja de la cort d’Alexandre VI amb més qualitats polítiques Protonotari apostòlic, fou bisbe electe de Melfi 1494-98 i arquebisbe de Càpua 1496-98 i de València 1498-1500 A Perusa, de primer com a governador i després com a legat pontifici, donà proves de les seves altes condicions de governant El 1497 acompanyà el papa a Òstia per tractar amb el futur Juli II, addicte a Carles VIII de França Nomenat legat de Bolonya el 1499, morí quan es dirigia a Forlì a felicitar Cèsar Borja per la conquesta d’…

Vida Alumne de l’Escola Pia de Moià, entrà a l’orde el 1870 i hi professà el 14 de juliol de 1872 Cursà els estudis eclesiàstics entre Moià i Mataró, durant els quals rebé una acurada formació matemàtica dels professors que havien estat alumnes del pare Jacint Feliu i Utzet Començà l’ensenyament a Mataró 1876-1878 i després continuà divuit anys a Sant Antoni de Barcelona, on s’acredità com a professor de matemàtiques, de ciències naturals i de llatí El 1896 fou destinat al collegi de Palma Mallorca i el 1900 fou nomenat rector d’aquella casa Al cap de dos anys es traslladà al collegi de…

L’eremitisme sorgí al segle III Hom considera Pau de Tebes el primer eremita conegut i Antoni, seguidor seu, a propagador de la vida eremítica a l’Alt Egipte, des d’on s’estengué per tot l’Orient Un dels seus deixebles, Hilarió, portà l’eremitisme a Palestina Gregori Nazianzè i Basili el Gran l’implantaren a la Capadòcia Com a forma general de vida monàstica, l’eremitisme fou substituït pel cenobitisme, fundat per Pacomi a l’Egipte i implantat més tard a l’Occident per obra d’Atanasi, Jeroni, Rufí, Cassià i Benet de Núrsia Als segles XII i XIII, hom troba encara a l’Occident molts eremites…

Inicialment fou el grup de servidors de la comunitat cristiana, format entorn del bisbe i del presbiteri amb el temps tingué influència oficial sobre tota la vida civil i constituí un dels tres estaments que formaren l’estructura de l’estat durant l’Antic Règim eclesiàstic El concepte de clericat és, doncs, el d’un grup, i després el d’una classe social, que no es pot confondre amb la funció sacerdotal existent en totes les religions Com a grup funcional a l’interior de l’Església, es formà durant els tres primers segles, seguint l’evolució que portà a distingir i a donar personalitat pròpia…