Resultats de la cerca
Es mostren 35 resultats
oració
Religió
Cristianisme
Prec, súplica feta a la divinitat.
Hom pot descriure-la com una manifestació de l’experiència religiosa per la qual l’home entra en contacte amb el món diví, ja sia en forma de diàleg en religions on els déus són concebuts com a persones, ja sia d’una forma immanentista en religions on l’home, en contacte amb el món diví, s’hi dissol perdent la pròpia identitat En les cultures primitives predomina la petició, reforçada sovint per un vot amb valor contractual, sense exclusió d’altres formes desinteressades, com l’adoració o l’acció de gràcies Al costat de fórmules sagrades, sovint repetides, i de texts difícilment destriables…
sacramentari
© Fototeca.cat
Cristianisme
Antic llibre litúrgic llatí que contenia les oracions sacerdotals —inclòs el cànon— necessàries per a la celebració eucarística, l’administració dels altres sagraments i sagramentals i el res de l’ofici diví.
És el resultat de la fusió de diversos libelli missarum parcials, i l’exemplar més antic que es conserva és el manuscrit de Verona Biblioteca Capitolare, LXXXV 80, del principi del segle VII, erròniament anomenat sacramentari lleonià Aquest sacramentari conté una recopilació de libelli procedents dels arxius pontificis del Laterà, feta a la fi del segle VI per a ús de Verona o d’una altra església del nord d’Itàlia, en introduir-s’hi el ritu romà Sembla que tots els sacramentaris romans coneguts depenen d’una altra recopilació feta a mitjan segle VI, de la qual no s’ha conservat cap exemplar…
ebionita
Judaisme
Cristianisme
Membre d’un grup judeocristià integrat probablement d’essenis convertits al cristianisme després de l’any 70.
Els ebionites s’autodefinien “pobres” hebr ebionim , negaven la divinitat de Crist, bé que el reconeixien com el profeta anunciat per Moisès, i creien en la transmigració i en l’oposició de dos principis
pleroma
Filosofia
Cristianisme
Terme de la filosofia hel·lenística (‘plenitud’) que designa l’univers de les coses reals i espirituals, enfront del món de la irrealitat material.
Emprat per sant Pau per significar la plenitud de l’ésser diví i de l’ésser creat en el Crist gloriós, fou recollit pels gnòstics valentinians del s II, amb el significat de la totalitat de les virtualitats Eons de la segona divinitat, l’Unigènit, en ordre a la manifestació de Déu
Gabriel Casafages
Cristianisme
Teòleg dominicà.
El 1462 defensà a Roma la condemnació que Nicolau Rossell, inquisidor de Catalunya, havia fet contra les formulacions dels franciscans sobre la divinitat de la sang de Crist És autor de Praxis procedendi in causis fidei, de Summa S Thomae in compendium reducta , de De Sanguine Christi i d' Adversus haereses sui temporis
sacrifici
© X. Pintanel
Religió
Bíblia
Cristianisme
Donació, renúncia o immolació que fa l’home o la comunitat religiosa a la divinitat, com a resposta a la seva manifestació prèvia.
Part integrant del culte, és més que la simple ofrena i comporta la destrucció sia en forma s’àpat, de cremació, de libació, etc d’una víctima Hom n’ha reduït sovint el sentit a la fórmula mercantil do, ut des Amb tot, convé de tenir present, com ho posà en relleu G van der Leeuw, que el concepte de donació, religiosament entès, significa posar-se en relació, és a dir, adquirir una participació en una segona persona mitjançant un objecte que està lligat amb la pròpia vida En aquest sentit, hom pot afirmar que el sacrifici, d’acord amb la seva intenció més profunda, no és un afer mercantil de…
palamisme
Cristianisme
Doctrina de Gregori Palamàs que tradueix en llenguatge teològic la mística de la comunió amb Déu i la visió de la llum divina experimentada pels hesicastes
.
De cara a salvar la realitat de la divinització de l’home distingí entre la divinitat superior i invisible i l’energia divina inferior i visible en forma de llum, com al Tabor, i que no és més que la gràcia increada Això provocà la reacció de Barlaam el qual, seguint la concepció escolàstica de la gràcia creada i que identifica l’essència divina i els seus atributs, l’acusà de diteista
teàndric | teàndrica
Cristianisme
Dit d’un ésser o d’un obrar que és alhora diví i humà.
Aplicat d’antuvi a certes accions de la vida de Crist, on resplendeix la seva divinitat, el terme és aplicat també a tots els actes de Crist sense cap excepció, i, per extensió, a les institucions religioses vinculades a ell, com és ara les Sagrades Escriptures, l’Església, els sagraments El mot, creat Θεανδρικαì ‘ενέργειαι pel Pseudo-Dionís, fou utilitzat sovint en sentit monofisita, però Màxim el Confessor el defensà com el terme que expressava millor la unió i interacció de les dues natures de Crist
teopasquisme
Cristianisme
Doctrina que atribueix al Verb encarnat, com a Déu, la sofrença i la mort.
Afirmació ortodoxa, en el sentit que el Verb és subjecte primer de les accions pròpies de la natura humana assumida hom pot afirmar que “un de la Trinitat ha sofert”, aviat prengué un sentit heterodox indicant la sofrença i mort de la divinitat Apollinar de Laodicea i alguns monofisites, fins al punt que la fórmula “Sant Immortal que fou crucificat per nosaltres” afegida al trisagi fou titllada de patripassiana s VI La fórmula ortodoxa fou aprovada per Joan II 534, per Vigili i Fulgenci de Ruspe, i ratificada pel concili II de Constantinoble553
Apol·linar de Laodicea
Cristianisme
Bisbe de Laodicea.
Autor de diverses obres de teologia, sobretot de cristologia S'oposà tenaçment a l’arrianisme tot afirmant la divinitat de Crist Havent donat per suposada la tricotomia antropològica cos, ànima, esperit, ensenyà que en Crist aquest tercer element no existia, sinó que era substituït pel logos diví Se'n seguia que en Crist no hi havia la natura humana completa La seva doctrina cristològica fou condemnada explícitament per dos sínodes romans i, finalment, pel Concili de Constantinoble 381 Ell i els seus seguidors se separaren de l’Església