Resultats de la cerca
Es mostren 42 resultats
providència
Filosofia
Religió
Previsió i cura que Déu té del procés del món i, particularment, de l’existència dels homes, inclosa llur llibertat.
Com a projecte diví sobre l’univers i la història, la providència inclou el destí salvífic de la humanitat, en ordre al qual tot és determinat, bé que en aquest el seu sentit darrer resta per a l’home en el misteri i, per això mateix, com a no manipulable Aquest doble caràcter i el perill del seu oblit es palesen en el problema de la predestinació, les interpretacions fatalistes de la qual no són sinó reflex de la que pot ésser interpretació incorrecta del providencialisme
natura
Filosofia
Conjunt de la realitat existent, entès com a unitat i com a dotat de lleis pròpies i sovint contraposat al que és anomenat sobrenatural i transcendent.
La contraposició entre la natura i el diví no tenia sentit en el món grec, on mai no fou conegut el concepte de creació, però àdhuc en el pensament cristià l’esforç per no caure en dualismes absoluts dugué a parlar del creador en termes de natura naturans i del món creat en els de natura naturata , expressions susceptibles d’ésser enteses en un sentit panteista, segons sembla que es donà en certs filòsofs àrabs medievals i, modernament, en Spinoza, segons el qual Déu i natura són precisament sinònims
molinisme
Filosofia
Cristianisme
Doctrina proposada per Luis de Molina per tal d’harmonitzar l’omnipotència divina i la llibertat humana i que centrà els grans debats del s XVII entorn de les qüestions de la gràcia, la predestinació i el lliure albir.
El molinisme s’oposa a la tesi tomista de la premoció física, com a incompatible amb la llibertat, però manté alhora la predeterminació, en el sentit que Déu actua sobre la llibertat de l’home mitjançant el concurs diví i la presciència, coneixement que Déu té d’allò que l’home faria en cadascuna de les circumstàncies futuribles en què es pogués trobar D’aquesta manera resten alhora afirmats la necessitat de la gràcia i el fet que l’eficàcia d’aquesta depengui de la seva acceptació del rebuig per part de l’home A aquesta doctrina s’oposà DBáñez, la qual cosa originà les…
possible
Filosofia
Allò que té possibilitat, que resta en possibilitat, sia simplement lògica o sia real i física.
El problema central dels possibles, equivalent i intrínsecament vinculat al de l’essència, ha estat tradicionalment el de llur existència, fonament o consistència, de què hom pot veure ja un indici en el fet que el possible hagi estat denominat àdhuc com a ens Pel que fa a la relació entre el possible i el real, relació tradicionalment formulada amb referència al diví i a la subsistència de les essències en Déu, cal destacar dues posicions típicament diferenciades la intellectualista, que fa —com és ara en el tomisme— que els possibles no siguin entesos ni com a simplement…
acosmisme
Filosofia
Sistema monista segons el qual el món resta totalment reduït al diví.
S'oposa a l’ateisme en la mesura que aquest redueix Déu al món Hegel atribuí l’acosmisme a Spinoza, i Fichte acceptà que el seu sistema fos anomenat acosmista
María Zambrano
Filosofia
Filòsofa castellana.
Fou professora de filosofia a la Universitat de Madrid abans de la guerra civil Exiliada, exercí la docència a Mèxic, Cuba 1940-53 i Puerto Rico El 1964 es traslladà a França i posteriorment a Ginebra 1978, i el 1984 retornà a Madrid Molt influïda per Ortega y Gasset, desenvolupà algunes de les seves idees, especialment la distinció entre idees i creences Estudià la relació entre la filosofia i la poesia, i entre cristianisme i filosofia Finalment es dedicà a l’estudi d’allò diví des d’un punt de vista metafísic i religiós De les seves obres destaquen Filosofía y poesía 1939, La…
Siger de Brabant
Filosofia
Cristianisme
Escolàstic.
Professor de filosofia a la facultat d’arts de París, en oposició a Tomàs d’Aquino defensà —bé que no pas com a “veritats”, sinó com a dotades de “necessitat racional"— tesis aristotelicoaverroistes i neoplatòniques que escandalitzaren els seus contemporanis, com ara les de l’eternitat del món, de la causació immediata per Déu només d’una “primera intelligència” i, per tant, del desconeixement diví dels éssers i fets singulars, de l’existència d’un únic intellecte agent per a tots els homes la immortalitat individual dels quals restava així problematitzada, etc Condemnades 1270 i…
Nicolau de Pacs i Sureda
Filosofia
Història
Literatura
Lul·lista i poeta en llatí.
Deixeble, a Mallorca, de Joan Cabaspre i de Gregori Genonard, els quals succeí en l’ensenyament de la filosofia lulliana El 1508 continuà ensenyant a Alcalá, cridat per Cisneros, que inicià en aquesta disciplina esdevingué el seu conseller i el realitzador del fons lullià de la seva biblioteca i féu de mitjancer entre aquest i el grup lullià de París Charles Bouillé, de València Alfonso de Proaza i de Mallorca Promogué, a Alcalá, l’edició de texts lullians traduí al llatí el Fèlix de les meravelles de Ramon Llull amb el títol Liber de mirabilibus orbis , i al castellà el Desconhort no…
neopitagorisme
Filosofia
Moviment filosoficoreligiós que florí a Alexandria (del sI aC al II dC).
La influència del pensament pitagòric fou notable a Roma durant el sI aC Hom pot reconèixer elements pitagòrics, barrejats amb altres tendències, a l’obra de Varró i, possiblement, a la de Nigidi Fígul Durant el sI dC el seu representant més important fou Apollini de Tíana Al s III dC hom troba l’obra del Pseudo-Hermes Trismegist hermetisme Es relacionen amb el neopitagorisme les posicions platonitzants de Plutarc de Queronea sI dC, d’Apuleu i de Numeni d’Apamea s II dC aquest últim és considerat un precursor dels neoplatònics Les característiques principals del neopitagorisme són la creença…
Juan Sobrarías
Filosofia
Literatura
Humanista i poeta aragonès.
Doctor en medicina, havia estudiat a Bolonya El 1504 fou fet cavaller El 1508, gràcies a la intervenció del secretari de l’arquebisbe de Saragossa Alfons d’Aragó, Gaspar Barrachina, fou cridat a Saragossa pels jurats d’aquesta ciutat per ensenyar-hi humanitats El 1516 s’havia retirat ja a Alcanyís Per als seus deixebles edità l’obra poètica de Virgili 1513, 1516 És autor d’un Carmen panegyricum de gestis heroicis divi Ferdinandi Catholici 1511, que dedicà a l’arquebisbe, d’un Carmen , en llatí, a l’entrada a Saragossa del cardenal i futur papa Adrià VI 1512, així com d’uns comentaris als…