Resultats de la cerca

Estudià i practicà també la medicina Fou conegut també com a Peletarius És autor de Algebra 1554, De constitutione horoscopi, De peste compendium 1563, etc Edità els Elements d’Euclides 1559, amb diversos comentaris Escriptor del grup de la Pléiade, es relacionà amb PRonsard i Jdu Bellay i publicà, entre d’altres, unes Oeuvres poétiques 1547, L’amour des amours 1555, diverses traduccions i un tractat d’ortografia

Deixeble de Charles Renouvier, fou professor al collegi de Perpinyà i tingué com a alumnes moltes de les personalitats rosselloneses del seu temps Acabà la Critique de la doctrine de Kant començada per Renouvier i publicà La nouvelle monadologie , Aglaophamos , Kalliklés , Contes pour les métaphysiciens , La religion de l’Harmonie , La logique de l’amour , Les noergies créatrices , De la Nature des Êtres , La fin du sage , Charles Renouvier, sa doctrine et sa vie i la novella d’idees L’initiateur

Especialista en la Grècia clàssica, desenvolupà —influït per Claude Lévi-Strauss— diversos estudis sobre la mitologia grega des d’un punt de vista estructuralista Entre altres qüestions, analitzà la relació entre el pensament mític, el pensament racional i la democràcia El 1984 obtingué el títol de professor honorari del Collège de France Entre les seves obres cal esmentar Les origines de la pensée grecque 1962, Mythe et pensée chez les Grecs 1965 i L’individu, la mort, l’amour 1989

Utilitzà el nom llatinitzat de Joanis Aubrius Monjo exclaustrat, viatjà per Orient, on anà a convertir infidels Fou metge ordinari del rei de França Professà un lullisme exaltat És autor de l’apologia Mirabilia mirabilium maxime admirandarum doctoris archangelici sancti Raymundi Lulli París, 1645, d’una traducció francesa del Llibre d’amic e amat Le triomphe de l’amour et l’eschelle de la gloire i, sobretot, d’un tractat de medicina amb una gran influència lulliana Le triomphe de l’archée et la merveille du monde París, 1660, que conegué, almenys, cinc edicions i fou traduït a…

Reconegut especialista en Descartes, és expert en metafísica, ètica i estètica Ha desenvolupat una fenomenologia del desig i una ontologia del temps En 1988-89 dirigí el Centre d’Estudis Cartesians i actualment és professor emèrit de la Universitat París IV-Sorbonne, en la qual impartí història de la filosofia moderna i metafísica Entre les seves obres, algunes d’elles traduïdes al català, cal esmentar Le Désir et le temps 1971, Six études sur la volonté et la liberté chez Descartes 1988, Ambigüités de la liberté 2001, L’Homme disloqué 2001, Le livre de Judas 2006, Préjugés et paradoxes 2007…

Professor a Montpeller Les seves obres més importants són L’essence de la manifestation 1963, Philosophie et phénomenologie du corps 1965 i Marx I Une philosophie de la réalité II Une philosophie de l’économie 1976 També ha publicat algunes novelles, entre les quals l'Amour les yeux fermés 1976, que obtingué el premi Renaudot El seu pensament es basa en una filosofia de la vida que pren com a punt de partida Husserl i Heidegger, si bé va més enllà Planteja com la reflexió sobre l’essència d’allò que ell anomena manifestació permet pensar l’essència de l’ésser Les seves darreres…

Membre de l’Oratori 1660, intentà de conciliar i de sintetitzar el cartesianisme i l’augustinisme La seva primera obra, De la recherche de la vérité 1674-78, suscità objeccions teològiques per part d’Antoine Arnauld, al qual respongué Malebranche amb el Traité de la nature et de la grâce 1680 Deixeble molt lliure de Descartes, intentà de relacionar la raó i la fe, que Descartes havia separat Segons ell, així, la raó humana, emanació de la raó divina, és constantment aclarida per aquesta, i la veritable filosofia s’identifica amb la religió Sostingué la teoria de la visió de les coses en Déu,…

Estudià a París i a Friburg de Brisgòvia Des del 1975 és catedràtic de filosofia política a la Sorbona Dedicà els primers anys de la seva activitat universitària a l’obra de Ramon Llull La philosophie de l’amour chez Raymond Lulle , 1974 i contribuí a modernitzar-ne la lectura L’estudi del destí del lullisme el conduí a examinar texts fonamentals de la inquisició i a polemitzar amb els partidaris d’una lectura “hispànica” del tribunal que minimitza el paper del pontificat romà Nicolau Eymerich Les manuel des inquisiteurs , 1973 Le dictionnaire des inquisiteurs, Valence 1494,…