Resultats de la cerca
Es mostren 11 resultats
ètica de situació
Filosofia
Ètica segons la qual la decisió moral depèn de cadascuna de les situacions concretes en què hom es troba, sense possibilitat de remetre’s a una norma objectiva prefixada.
Tot i algunes temptatives anteriors, l’ètica de situació sorgí amb l’existencialisme i la seva accentuació de la historicitat de l’home, que fa impossible tota generalització essencial Suposà, doncs, una reacció contra l’ètica essencialista tradicional —ajustada a unes normes concretes com, per exemple, els deu manaments o a les exigències d’unes determinades virtuts— i contra la mateixa casuística en la mesura que dóna valor universal a diferents situacions i, malgrat la seva intenció, torna a caure en el moralisme que vol defugir En considerar cada situació concreta com a…
saber
Filosofia
Coneixement teoricopràctic relatiu a situacions o realitats tant objectives com subjectives.
Hom sol distingir entre el saber vulgar o comú , basat en l’experiència de la vida i sovint barrejat amb prejudicis de tota mena, i el saber científic o saber en sentit estricte, rigorós i racional i en el si del qual hom pot incloure el saber filosòfic bé que aquest sigui sovint contraposat a la ciència pròpiament dita Hom pot distingir així mateix, seguint Max Scheler, entre un saber tècnic , arrelat en la necessitat i sovint centrat en l’àmbit material la tècnica, en general, bé que també pot referir-se a l’espiritual com és ara l’ascètica, un saber culte , fonamentat en l’admiració i la…
V
Filosofia
Figura lul·liana que es refereix a les virtuts i als vicis.
Consta d’un cercle dividit en catorze cambres, que representen les set virtuts i els set vicis capitals Emprada per Ramon Llull en l' Art abreujada d’atrobar veritat vers el 1272 i represa, desdoblada en dues, en l' Art demostrativa 1274, desapareix després de les reelaboracions ulteriors de l’Art La figura constituïa un intent original de reduir a la lògica les diverses situacions de la vida moral
fet
Filosofia
Allò que és o que succeeix realment.
Com a quelcom que ha estat fet factum, res gesta , sovint és entès també com a contingent facticitat, per tal com podria ésser altrament en aquest sentit Leibniz parla de veritats de fet , contraposició a veritats de raó lògicament necessàries, distinció que hom pot trobar recollida per Kant en els judicis a priori , com a oposats als judicis a posteriori Generalment hom distingeix els fets de les illusions o aparences i àdhuc dels fenòmens Tanmateix, fet i fenomen solen ésser entesos com a sinònims, sobretot respecte als fets naturals fenòmens o processos naturals Més enllà d’aquests, hom…
Karl Jaspers
Filosofia
Filòsof alemany, exponent de l’existencialisme.
Passà del camp de la psiquiatria a la filosofia, i n'esdevingué professor a Heidelberg 1917 Deposat pels nazis, fou rehabilitat posteriorment, fins que la Universitat de Basilea el cridà com a professor 1948 Concep la filosofia com una “dilucidació de l’existència”, és a dir, com una reflexió total —i no pas objectivadora, com és la reflexió científica— de la condició humana concreta, no abstracta Aquesta condició humana es revela en les “situacions límit” sofrença, corporeïtat, mort, etc Com que aquesta existència diu comunicació entre existents, és a dir, superació de la…
prospectiva
Filosofia
Psicologia
Ciència de caràcter multidisciplinari que estudia el futur per comprendre’l i influir-lo i consisteix en una actitud mental positiva, amb vista a l’acció.
Es distingeix de la futurologia en el fet que no pretén de fer pronòstics També es distingeix de la previsió en el fet que aquesta considera el futur immediat partint dels precedents, analogies i extrapolacions Previsió i prospectiva es complementen Les cinc característiques de la prospectiva són veure al lluny, és a dir, concentrar l’atenció amb intensitat sobre l’esdevenidor llunyà veure amb amplitud, o sia mirar amb visió global i multidisciplinària d’equip, superant la visió parcial i limitada de l’especialista analitzar en profunditat, és a dir, interessar-se més per les situacions…
intel·ligència
Filosofia
Psicologia
Facultat o capacitat de l’home per a comprendre el món o de les relacions i prendre’n consciència, per a resoldre situacions noves mitjançant unes respostes també noves o per a aprendre a fer-ho.
En un sentit general, hom anomena intelligència la facultat del coneixement sensació, memòria, raonament, en oposició a les facultats afectiva i motora però en un sentit més estricte, com a sinònim d’enteniment i intellecte i en oposició a la sensació i a la intuïció, es refereix al coneixement conceptual i racional, és a dir, a la capacitat d’adaptar reflexivament uns mitjans a uns fins En un sentit més popular, i en oposició a la invenció, indica facilitat de comprensió Basant-se en la perspectiva del processament de la informació que proposa el cognitivisme, l’èmfasi d’investigació de les…
Josep de Letamendi i de Manjarrés

Josep de Letamendi
© Fototeca.cat
Pintura
Filosofia
Literatura catalana
Música
Medicina
Metge, filòsof, músic, pintor i poeta.
Orfe de pare, la seva família passà per situacions de precarietat econòmica que el jove Letamendi ajudà a palliar tot fent classes particulars de matemàtiques Estudià medicina a Barcelona 1845-52 i pintura amb Martí i Alsina, i rebé la influència del filòsof Llorens i Barba El 1854 aconseguí una plaça d’ajudant a la facultat de medicina de Barcelona i el 1857 obtingué la càtedra d’anatomia Fou un anatomista remarcable, i feu notables dibuixos de temes mèdics El seu nom sonà aviat per la seva eficaç intervenció durant una epidèmia de còlera Ràpidament desenvolupà un important…
, ,
percepció
Filosofia
Psicologia
Acció i efecte de percebre.
Com a moment del procés cognoscitiu intermedi entre la pura sensació i l’aprehensió pròpiament intellectual coneixement 2 2, la percepció ha estat diversament interpretada, segons les diferents doctrines gnoseològiques, com a afí i intrínsecament propera bé a la sensació bé a la intellecció Així, Locke estableix la percepció com a acte propi del mateix intellecte, mentre que Leibniz distingeix ja entre ella i l’apercepció, o consciència la filosofia més recent, d’altra banda, insisteix en el caràcter intermedi de la percepció, més o menys vinculada a la sensació o a la intellecció,…
temps
Filosofia
Psicologia
Concepte genèric, irreductible a qualsevol altre i, com a tal, no susceptible de definició, al qual hom remet sempre, en referir-se als esdeveniments, als processos i a la successió de les coses i a la duració mateixa del real, en virtut de la consciència de la pròpia permanència i de la diferència que hom hi experimenta entre el que és i el que (objecte ja del record) ha estat.
Imaginable com a línia o figura unidimensional ininterrompuda, bé que formada d’infinits punts contigus, els límits de la qual van creixent contínuament, com prolongant-la sense fi i allunyant aquests extrems d’un mateix, el temps és concebut com a referència pretesament “absoluta” amb relació a la qual hom ordena la pròpia experiència i els continguts d’aquesta relatius a la realitat sencera tant pel que fa al que precedeix com respecte al que pot venir tanmateix, la mesura o determinació concreta del temps és feta a partir de dades convencionals corresponents a realitats que,…