Resultats de la cerca

Segons què sigui, doncs, el que hom entengui per immanència, serà més o menys determinat l’àmbit corresponent de la transcendència des de Kant, tanmateix, aquest àmbit pot ésser caracteritzat, d’una banda i genèricament, com l’àmbit de l’anomenada cosa en si l’en si com a contraposat al per a si si, i, d’altra banda i més en concret, com l’àmbit corresponent al món , com a síntesi ideal de tota experiència externa possible, a l' ànima , com a síntesi ideal de tota experiència interna possible, i, sobretot, a Déu , com a síntesi ideal, i suprema, de l’un i l’altra El primer que…

Objectes sempre de culte, tots són expressió —generalment personificada— del misteri de l’existència viscut per l’home o d’allò que per a l’home, al llarg del temps, resta inexplicable des d’una perspectiva immediata forces de la natura i de la vida, esdeveniments de la història i del destí de les persones, origen i fi del món i de l’home, etc El caràcter genèric del terme, susceptible de les més diferents i àdhuc contraposades significacions, és ja expressió de la impossibilitat de definir, segons un únic concepte clar i determinat, l’essència del que hom anomena Déu , i, en parlar-ne, cal…

Aquest terme és entès i definit correlativament amb el de transcendència Seguint Kant, que identifica la immanència amb el caràcter de tot allò que cau dins els límits de l’experiència possible, la filosofia moderna tendeix a negar tot el que, per definició —com és el cas del transcendent com a tal—, cau fora d’aquesta experiència possible L’esforç de la filosofia cristiana per tal d’eludir el carreró sense sortida que comporta una afirmació absoluta de la transcendència de Déu ha insistit sempre, alhora, en la simultània immanència del creador respecte al món

Actualment hom anomena fenomenologia la doctrina d’E Husserl i de l’escola fenomenològica JH Lambert designà amb aquest nom la seva teoria de les aparences objectives 1763, la qual influí sobre el tractat dels fenòmens estètica transcendental que féu Kant en la seva Kritik der reinen Vernunft ‘Crítica de la raó pura’, 1781 Segons l’idealisme alemany i, més en concret, segons Hegel, en la seva Phänomenologie des Geistes ‘Fenomenologia de l’esperit’, 1807, la fenomenologia és presentació del procés dialèctic de manifestació de la consciència fins a constituir-se com a saber absolut, en copsar…

Pel neopragmatisme, la visió més àmplia possible no coincideix mai amb una mirada panoràmica, neutral, objectiva, absoluta Es tracta d’anar més enllà de l’oposició universalisme-relativisme L’activitat filosòfica s’ha d’entendre com una espècie de descripció i de narració entre les altres, més o menys diferent de les altres, però no superior S'ha acusat el neopragmatisme d’ésser relativista, ja que rebutja la racionalitat i la universalitat de la modernitat Convé inspirar-se en els filòsofs que han contribuït a la desconstrucció dels privilegis de la paraula filosòfica o a la promoció d’una…

La dificultat d’una predicació unívoca del concepte d’ésser per la qual resta suprimida la transcendència de Déu respecte al món i, alhora, la necessitat d’evitar l’equivocitat segons la qual l’aplicació a Déu d’un concepte equívoc d’ésser equival a la negació de tot coneixement del diví han estat, històricament, els factors determinants de l’afirmació tradicional de l’analogia de l'ens

Hom en diu realisme immediat si el subjecte intueix immediatament la transcendència de la realitat coneguda, i mediat si la descobreix només mitjançant un raonament Característic, en una o altra forma, de gairebé tota la filosofia anterior a Kant, el realisme ha estat revigoritzat al segle XX per la neoscolàstica Picard, Descoqs, Roland-Gosselin, Noel, Maritain, Gilson, el “realisme crític” i el “neorealisme” anglosaxons Pierce, Dewey, Moore, Laird, Montague, Alexander, Whitehead, Santayana, Wild, l’historicisme Dilthey, la fenomenologia Scheler, Hartmann i el marxisme en bloc

Exigida per l’absoluta transcendència i per la infinita saviesa de Déu, la presciència suscità greus problemes filosòfics pel que fa a la llibertat humana, fruit dels quals fou, al s XVI, l’afirmació molinista i suarista de l’existència en Déu d’una ciència mitjana , o coneixement previ del que l’home faria en una o altra situació, en un o altre moment, amb un o altre estat anímic determinats, és a dir, segons la seva llibertat, que és sempre una llibertat situada, no absoluta

Professor a Bonn, Munic i Magúncia, professà també, des del 1950, a l’Argentina, els EUA i el Japó, i elaborà una filosofia dels valors, així com de la història, procés de realització d’aquests enfront del finitisme de les filosofies contemporànies proposà, així mateix, una filosofia de l’esperit, de la persona i de la transcendència Das philosophische Wertproblem ‘El problema filosòfic dels valors’, 1932, Dämonie des Willens ‘El caràcter demoníac de la voluntat’, 1947 i Philosophie der Endlichkeit als Spiegel der Gegenwart ‘La filosofia de la finitud com a mirall del present’,…

Els problemes que planteja en la qüestió de la immanència i la transcendència han portat a la interpretació platònica exemplar —les idees són models de les coses— i també a concepcions més físiques les idees són entitats que es reparteixen, àdhuc físicament i espacialment, en les coses Recollida per l’escolàstica sobretot per Tomàs d’Aquino, fou entesa en el sentit entitatiu de l'analogia els éssers creats estan continguts, en les seves perfeccions, en l’ésser, en Déu Aplicada a la doctrina de la gràcia participació en la vida de Déu, ha estat modernament entesa en un sentit…