Resultats de la cerca
Es mostren 23 resultats
p
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Setzena lletra de l’alfabet català, anomenada pe [pl pes].
L’estructura inicial de la P passà al llatí d’unes formes gregues arcaiques arribades a Itàlia abans del període clàssic La P llatina es compon d’un traç vertical i d’un semicercle adossat a la part superior dreta Té reforços estètics a dalt i a baix del traç vertical En l’escriptura comuna clàssica el reforç interior tendeix a unir-se d’un sol traç amb el vertical formant una corba més o menys marcada El segon traç, com a record de la forma original arcaica, sovint no tanca per sota, ans tendeix a obrir-se totalment en una línia diagonal Amb el pas a l’escriptura comuna nova o semiuncial, la…
z
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Vint-i-sisena lletra de l’alfabet català, anomenda zeta [pl zetes].
Aquesta lletra, que tenia els seus precedents en els alfabets del Pròxim Orient, passats als itàlics, fou incorporada a l’apèndix final de l'abecedari llatí, treta directament del grec clàssic oriental La Z romana clàssica es compon de dos traços horitzontals units per un traç oblic que va de dreta a esquerra Amb la velocitat cursiva, els traços horitzontals tendeixen a corbar-se És aquesta forma darrera, que esdevé característica d’un tipus d’uncial, la que passa a les principals escriptures nacionals insulars, merovíngies, visigòtica i beneventana i que recull també la carolina, bé que…
g
Fonètica i fonologia
Grafema que representa generalment una realització del fonema /g/ a través dels seus al·lòfons principals [g] i [ɣ].
El primer, oclusiu, apareix en posició inicial absoluta gos gós, explosiva després d’oclusiva o nasal capguardar kápɣwərdá, llangardaix ləŋgərðás o implosiva davant consonant sonora suggerir sugzərí el segon, fricatiu, apareix en la resta de posicions, sobretot intervocàliques pregar prəɣá, migrat miɣrát, algú əlɣú, esgrunar əzɣruná Formant part de certs grups es gemina, no pas en tot el domini, com ara -l explosiva regle rəgglə , o s’assimila, davant nasal digne díŋnə, entre altres possibles modalitats En posició final, el grafema g alterna amb c llarg marc , tot i que la seva…
intensitat
Fonètica i fonologia
Factor acústic que depèn, físicament, de l’amplitud de l’ona sonora i que algunes llengües empren com a tret fonològicament distintiu.
Així s’oposen, per exemple, les síllabes tòniques a les síllabes àtones, ambdues associades, o no, a d’altres fenòmens correlatius En català hi ha oposició només d’intensitat entre tribu tríbu i tribú tribú en general, però, aquesta diferència sol coincidir amb una reducció vocàlica característica dels dialectes orientals canta káņte i cantar keņtá, compte kómte i comptar kumtá, etc
distintiu
Fonètica i fonologia
Tret articulatori o acústic que, en la realització de fonemes, és susceptible d’exercir valors discrets diferencials respecte a unes altres realitzacions.
Quan un d’aquests trets esdevé comú a tota una sèrie de realitzacions fonemàtiques és anomenat marca de correlació Per exemple, els trets distintius de p, en català, són consonant, sord, oral, oclusiu, labial Per consonant s’oposa a les vocals, per sord, a b, per oclusiu, a f, per labial, a t i k, etc D’altra banda, el tret labial és marca de correlació per a p, b, m i f alhora
m
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Tretzena lletra de l’alfabet català, anomenada ema [pl emes].
La M llatina, com gairebé tot aquest alfabet, deriva directament de les lletres grega i etrusca corresponents, alhora procedents de les formes fenícies La M clàssica romana constava de quatre pals, traçats en quatre temps el primer, vertical, descendent lleugerament de dreta a esquerra el segon arrencava de la part superior de l’anterior i baixava cap a la dreta el tercer era parallel al primer i finia a l’extrem inferior del segon i el quart començava a la part superior del tercer i anava parallel al segon, és a dir, en direcció descendent cap a la dreta El primer traç gairebé sempre tenia…
consonant
Fonètica i fonologia
Fonema oposat a vocal pel comportament combinatori, per la realització i per les característiques acústiques.
Des de la tradició índia i grecollatina, la consonant ha estat considerada com un element articulatori dependent de la vocal d’això li ve el nom de consonant Al començament del s XX, la fonètica experimental posà temporalment en dubte aquesta oposició que, tanmateix, s’ha conservat sempre en els manuals escolars La fonologia addueix que la consonant forma la part marginal en la constitució sillàbica, mentre que la vocal n'és la part nuclear Hom pot comprovar aquesta diferència de marge i nucli en mots com ara co-sa, a-la, fus-ta, etc Això no obstant, de molt ençà, hom reconeix també l’…
agut
Fonètica i fonologia
Referit al timbre acústic, dit del fonema el segon formant del qual es manifesta a una freqüència elevada, superior, normalment, als 1 400 cicles per segon.
retroflexió
Fonètica i fonologia
Fenomen pel qual l’àpex de la llengua s’eleva i s’orienta cap al paladar central en certes articulacions, i així produeix un efecte acústic particular.
En anglès americà, per exemple, és característica l’articulació retroflexa de /r/ en contacte amb vocal anterior
x
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Vint-i-quatrena lletra de l’alfabet català, anomenada ics o xeix [pl ics, xeixs].
Els llatins heretaren dels grecs i dels etruscs únics que la tenien la forma d’aquesta lletra, que passà a l’apèndix de l' elementum o segona part de l' abecedari llatí, acabat amb les lletres gregues X, Y, Z La X romana clàssica consisteix en dos traços creuats en aspa, el primer dels quals amb un reforç a la base i a vegades un altre a l’extrem superior Tots dos traços eren executats en direcció descendent, encara que el segon a vegades ho fou de baix a dalt això darrer fou sobretot degut a la velocitat ràpida, que produí la posició gairebé horitzontal del primer i l’allargassament del…