Resultats de la cerca
Es mostren 36 resultats
e
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Cinquena lletra de l’alfabet català anomenada e.
La E majúscula llatina deriva directament de la E grega, procedent, al seu torn, dels alfabets fenicis La E clàssica de les inscripcions romanes consta d’un traç vertical i de tres traços horitzontals situats, l’un a la base del pal vertical, l’altre al damunt, i l’altre al centre El ductus de la E capital rústica elegant segueix l’ordre dels quatre traços descrit, el primer, prim, i els altres tres, gruixuts Aquesta E no té reforços estètics si no és en l’escriptura monumental d’inscripcions Ben aviat els primitius traços un i dos es feren units en un…
vocal cardinal
Fonètica i fonologia
Segons Daniel Jones, fonema vocàlic, les característiques articulatòries i acústiques del qual són ben definides dintre la llengua a què pertany.
En general, són cardinals les vocals palatals sense arrodoniment de llavis i, ẹ, ę i les velars amb arrodoniment u, ọ, ę, ultra la vocal medial a
africada
Fonètica i fonologia
Dit del fonema propi d’algunes llengües, la realització genètica del qual es compon de dos moments, un d’oclusiu i un altre, subsegüent, de fricatiu, essent ambdós homorgànics i formats en un lloc d’articulació, si més no, molt proper.
El català, segons Antoni Maria Badia i Margarit Antoni Maria Badia i Margarit , presenta aquests fonemes africats /z/ do tz e, /s/ co tx e i /z/ plaja
šĕwà
Fonètica i fonologia
Gramàtica
Símbol gràfic hebreu (:) que hom col·loca sota un grafema consonàntic per indicar-hi o bé l’absència de vocal (šĕwà quiescent) o bé la pronunciació d’una vocal neutra breu (šĕwà mòbil) en cas de consonant inicial o de doble consonant.
Creat pels masoretes, correspon al sukūn àrab, al virāma devanagàric i al terme homònim indoeuropeu En transliteració hom omet el šĕwà quiescent, mentre que el mòbil és expressat pel signe ĕ o ∂o e
oposició gradual
Fonètica i fonologia
Lingüística i sociolingüística
Oposició fonemàtica en la qual el tret distintiu operant considerat basa la seva facultat diferenciadora en un grau major o menor de la característica fònica que el constitueix.
Així, en català, ho són les oposicions i/ẹ, ẹ/ę, per exemple, si hom considera que llur tret distintiu operant és el grau d’obertura /i/ primer grau, /ẹ/ segon grau o /ę/ tercer grau
articulació doble
Fonètica i fonologia
En la terminologia d’André Martinet, procés onomasiològic de conversió a unitats lingüístiques de tota entitat informativa al qual aquell autor atribueix una primera fase de conversió a monemes: /té/, /mal/, /de/, /cap/, i una segona de linealització total en forma de fonemes:.
∣t∣, ∣é∣, ∣m∣, ∣á∣, ∣l∣, ∣d∣, ∣e∣, ∣k∣, ∣á∣, ∣p∣ A aquesta doble articulació o conversió analítica en segments unitaris s’afegeix el que ell anomena els suprasegments, com és ara la durada, la intensitat, el to, la corba melòdica, etc, per tal de reproduir lingüísticament, i segons els pressupòsits de cada llengua, el contingut d’informació, base de tota mena de missatge comunicatiu
quadrilàter de vocals
fototeca.cat
©
Fonètica i fonologia
Representació geomètrica ideal d’un sistema vocàlic que el lingüista anglès D.Jones proposa a fi de definir tots els sistemes vocàlics de les llengües naturals.
Dintre totes les possibilitats, cal reconèixer les vocals cardinals, que conjuminen d’una forma característica els trets d’obertura, localització i labialització són cardinals les vocals anteriors no labialitzades i, ẹ,ę, etc, les centrals neutres a, e, etc i les posteriors labialitzades u, ọ, ǫ, etc Qualsevol altra combinació de trets ü, o, etc és una derivació secundària d’aquell grup cardinal que, segons Jones, es troba a la base de tots els vocalismes naturals
acuïtat
Fonètica i fonologia
Qualitat acústica dels sons que depèn de la freqüència de llurs elements constitutius; aquesta freqüència, en la parla, depèn de la velocitat de les cordes vocals i de la conformació dels ressonadors bucals.
La fonamentació en les vibracions vocals opera sobre els harmònics i determina l' altura musical , corba melòdica o entonació per exemple, l’oposició asseverativa-interrogativa surts ara/surts ara d’una mateixa frase en depèn D’altra banda, en fonamentar-se en el volum i forma dels ressonadors bucals, sembla que opera sobre els formants acústics i determina el timbre o qualitat acústica gradualment aguda o greu dels fonemes L’escala d’acuïtat de timbre en el vocalisme català seria, en virtut d’això, i de més agut a menys i, ẹ, ę, e, a, ǫ, ọ, u
caduc | caduca
Fonètica i fonologia
Dit del so que ha perdut tota o gairebé tota la capacitat distintiva, de manera que la seva presència o la seva absència no comporta mai, o normalment, un possible canvi significatiu.
Així, la e final àtona o inaccentuada de molts mots francesos
fonema anterior
Fonètica i fonologia
Dit del fonema l’articulació del qual és formada, en general, a la part de davant de la boca, sigui per un formant bucal inferior a la faringe, sigui per una interrupció que té lloc simplement en els indrets supraglòtics avançats.
Anomenat també de vegades fonema agut i palatal i, e, ε i les consonants palatals