Resultats de la cerca

Alguns autors, com és ara Maurice Grammont, ha convertit la recerca i la tipificació d’aquests fenòmens en la tasca primordial de la investigació foneticofonològica, per la força aclaridora que mostren a determinar la dinàmica particular de cada llengua Entre totes les menes possibles d’assimilació que han estat classificades cal esmentar les següents progressiva, quan el fonema assimilador precedeix a l’assimilat rotunda > rodona regressiva, quan l’assimilador segueix l’assimilat bursa > bossa recíproca, quan és mútua entre dos fonemes factu > fait > feit > fet i, en un…

Així, hom descriu la formació de u a partir de consonants implosives en català antic puteu > 'pou’, cadere > 'caure’, etc També s’explica així l’assimilació de n en contacte amb velar un gos un gos

Segons l’opinió més generalitzada, el llatí mĕdiu no dóna en català modern * meig més amb ẹ com seria normal llatí ventu > vent , sinó mig mís, amb i , per raó del contacte del so consonàntic palatal s < -dy-, que ha provocat el tancament vocàlic considerat en un grau ẹ →i

L’encadenament fònic de la parla normal presenta ben sovint fenòmens d’aquesta mena el fonema k del català s’acomoda a i químic , a a cap i a u cup palatalitzant-se, medialitzant-se i velaritzant-se, respectivament De manera particular és palesa l’acomodació de k davant la a palatal del mallorquí casa, capell

Dins el grup fònic té una complexa distribució representativa d’allòfons i fonemes Així, doncs, si està en posició inicial, es realitza com a b oclusiva sonora bec , boig si es troba en posició medial en un context intervocàlic, implosiu davant fricativa o explosiu, es manifesta amb la variant b fricativa sonora ràbia , sabre , alba si compareix en posició medial implosiva davant consonant sorda o en posició final absoluta, es realitza com a p oclusiva sorda sobtar , cub , i, en fi, si es troba en posició implosiva davant consonant sonora, es manifesta com a b, oclusiva sonora cabdell…

Les lletres Y, V, U, W, tenen el mateix origen gràfic, és a dir, l'ípsilon grega, que conservà la forma Y en el grec clàssic, però que perdé el traç inferior en el grec occidental, i així passà la forma V a alguns alfabets itàlics, entre els quals el llatí Cap al segle I el llatí recuperà la Y grega, tot mantenint la V amb so d' u No fou sinó molt més endavant, després de l’aparició de la forma U , que la forma antiga de la V serví per a distingir en les llengües germàniques segle XI i romàniques segle XV el so de v consonant contraposat al de la u vocal També cap al segle X aparegué en els…

Els llatins heretaren dels grecs i dels etruscs únics que la tenien la forma d’aquesta lletra, que passà a l’apèndix de l' elementum o segona part de l' abecedari llatí, acabat amb les lletres gregues X, Y, Z La X romana clàssica consisteix en dos traços creuats en aspa, el primer dels quals amb un reforç a la base i a vegades un altre a l’extrem superior Tots dos traços eren executats en direcció descendent, encara que el segon a vegades ho fou de baix a dalt això darrer fou sobretot degut a la velocitat ràpida, que produí la posició gairebé horitzontal del primer i l’allargassament del…