Resultats de la cerca

El mètode linguogràfic, emprat sobretot per la fonètica experimental clàssica, consisteix en el fet de pintar, generalment, un paladar artificial, amb una emulsió que deixa traces del contacte amb la llengua després d’una articulació simple

Depèn de la freqüència amb què vibren les cordes vocals del parlant durant l’emissió i d’uns valors relatius normals que caracteritzen el seu to fonamental En les llengües indoeuropees, l’entonació de les fraccions finals de l’emissió, respecte a les altres fraccions, té capacitat significativa, segons que sigui no marcada horitzontal o marcada ascendent o descendent L’ entonació horitzontal consisteix en l’absència de canvis relatius en la freqüència de les vibracions i és característica de les fraccions no finals de l’emissió per això, quan hom fa pausa després d’entonació…

Aquest procés tingué lloc sistemàticament en català antic a partir de les consonants b, ð, g implosives nave > ‘nau’, sede > ‘seu’ També té lloc quan s’exagera la velaritat de l fins a convertir-la en u *eu mau , en comptes d' el mal

Així, per exemple, l’oposició llatina entre les consonants /tt/ i /t/ intervocàliques s’ha reorganitzat a base de /t/ i /d/, com ara gutta > gota vīta > vida

Entre dos o més fonemes posicionalment commutables dins una llengua donada, la commutabilitat consisteix a examinar si aquests fonemes tenen la capacitat de canviar el significat d’una seqüència en permutar-se dintre contexts idèntics Així, doncs, hom dirà que en català p i m s’oposen per tal com existeixen parelles d’expressions, com ara pa i mà, capa i cama , llop llom , etc, que es distingeixen semànticament a partir de la permutació d’aquells segments En aquest sentit, un fonema és un segment mínim funcional, és a dir, oposable almenys a un altre segment mínim Els factors fonètics que…

En les llengües germàniques, l’oposició entre p, t, k, i b, d, g no es dirimeix en l’absència o la presència de sonoritat, com en les romàniques, sinó en la presència o l’absència del buf aspiratori p h , t h , K h /b, d, g

Durant aquesta interrupció pot haver-hi, o no haver-hi, vibracions vocàliques i obertura simultània del canal rinofaringi Els moments anterior i posterior de l’oclusió comporten els trets rellevants, en forma de transició de valors freqüencials, des del punt de vista acústic La represa, generalment violenta, del corrent fònic després de l’oclusió és anomenada explosió

Pot ésser, segons això, quantitatiu, intensiu, tonal, etc, i és susceptible de rebre caràcter fonològic, com és ara en l’oposició del català, llengua que fa un ús fonològic de l’accent intensiu i tonal, entre tribu i tribú , que es diferencien per l’accent intensiu

La D majúscula llatina prové de l’alfabet grecooccidental, forma arrodonida de la grega clàssica, provinent, al seu torn, de l’alfabet fenici de Biblos i de l’egipci demòtic L’estructura primitiva llatina consisteix en dos traços el primer, vertical, gruixut el segon, semicircular, prim-gruixut-prim, a la dreta Com la B , també la D capital de les inscripcions llatines tenia reforços o petits elements estètics que decoraven l’atac superior i la base de la lletra La inclinació de la ploma i la velocitat del traçat contribuïren a la transformació del ductus de la D capital clàssica…

Fou introduït a la fonologia per Roman Jakobson per tal de traslladar les oposicions privatives del lloc d’articulació en els sistemes vocàlics al dels sistemes consonàntics Així, l’oposició que hi ha entre els ordres labial, dental, palatal i velar en les interruptes o oclusives catalanes, on la negació d’un so en dóna necessàriament un altre de determinat —al revés, per exemple, de l’oposició entre sonoritat i sordesa, on la negació de l’una implica l’altra—, pot ésser reduïda, en virtut de les conclusions espectrogràfiques del mateix Jakobson, a una classificació binària si oposem les…