Resultats de la cerca

Segons això, tota expressió, qualssevol que siguin les seves particularitats, és una combinació de trets concatenats en el temps a base de grups simultanis o quasisimultanis, anomenats fonemes Tot i que sempre hi ha trets de molt diversa natura, com els apellatius, afectius, emfàtics i àdhuc involuntaris, la fonologia tradicional s’ocupa només d’aquells que pertanyen al sistema preestablert, distintius, culminatius i demarcatius, que són oponibles i portadors de distincions lingüístiques immanents Cada llengua es compon d’un nombre determinat de trets organitzats en combinacions fonemàtiques…

Entre dos o més fonemes posicionalment commutables dins una llengua donada, la commutabilitat consisteix a examinar si aquests fonemes tenen la capacitat de canviar el significat d’una seqüència en permutar-se dintre contexts idèntics Així, doncs, hom dirà que en català p i m s’oposen per tal com existeixen parelles d’expressions, com ara pa i mà, capa i cama , llop llom , etc, que es distingeixen semànticament a partir de la permutació d’aquells segments En aquest sentit, un fonema és un segment mínim funcional, és a dir, oposable almenys a un altre segment mínim Els factors…

La D majúscula llatina prové de l’alfabet grecooccidental, forma arrodonida de la grega clàssica, provinent, al seu torn, de l’alfabet fenici de Biblos i de l’egipci demòtic L’estructura primitiva llatina consisteix en dos traços el primer, vertical, gruixut el segon, semicircular, prim-gruixut-prim, a la dreta Com la B , també la D capital de les inscripcions llatines tenia reforços o petits elements estètics que decoraven l’atac superior i la base de la lletra La inclinació de la ploma i la velocitat del traçat contribuïren a la transformació del ductus de la D capital clàssica majúscula…

Des de la tradició índia i grecollatina, la consonant ha estat considerada com un element articulatori dependent de la vocal d’això li ve el nom de consonant Al començament del segle XX, la fonètica experimental posà temporalment en dubte aquesta oposició que, tanmateix, s’ha conservat sempre en els manuals escolars La fonologia addueix que la consonant forma la part marginal en la constitució sillàbica, mentre que la vocal n’és la part nuclear Hom pot comprovar aquesta diferència de marge i nucli en mots com ara co-sa, a-la, fus-ta, etc Això no obstant, de molt ençà, hom reconeix també l’…

La F llatina deriva gràficament de la digamma etrusca i grega no pas de la Φ, forma passada a través dels alfabets itàlics prellatins La F clàssica romana consisteix en un primer traç vertical i en dos traços horitzontals a dalt i al mig, cap a la dreta Presenta reforços estètics als extrems dels tres traços en l’escriptura d' inscripcions monumentals romanes L’escriptura comuna clàssica només manté el reforç base interior de la F , que es desenrotlla notablement, alhora que els altres dos traços, mitjà i superior, ultrapassen també a l’esquerra el traç vertical Per evitar la confusió amb la…

Els llatins heretaren dels grecs i dels etruscs únics que la tenien la forma d’aquesta lletra, que passà a l’apèndix de l' elementum o segona part de l' abecedari llatí, acabat amb les lletres gregues X, Y, Z La X romana clàssica consisteix en dos traços creuats en aspa, el primer dels quals amb un reforç a la base i a vegades un altre a l’extrem superior Tots dos traços eren executats en direcció descendent, encara que el segon a vegades ho fou de baix a dalt això darrer fou sobretot degut a la velocitat ràpida, que produí la posició gairebé horitzontal del primer i l’allargassament del…