Resultats de la cerca
Es mostren 15 resultats
nasal
Fonètica i fonologia
Dit del fonema que presenta, com a tret distintiu, unes ressonàncies procedents de les cavitats nasals que depenen, articulatòriament, de l’obertura del conducte rinofaringi.
Acústicament, es manifesten com a formants febles entorn de 250 i 2 500 cicles per segon En català hi ha tres fonemes pròpiament nasals /m/, /n/ i /n/
nasalització
Fonètica i fonologia
Fenomen fonètic o fonològic pel qual un fonema no nasal esdevé nasal en contacte amb un altre o amb uns altres, normalment veïns, que són pròpiament nasals.
Així, per exemple, en català, el fonema /e/, realitzat normalment com a no nasal sec sék pèl pél, es nasalitza en contacte amb nasal, sobretot anterior net n&~eot nen n&~eon
oral
Fonètica i fonologia
Dit del fonema que es realitza sense participació de ressonàncies nasals quan aquestes són un tret fonològicament rellevant en una llengua o en una parella de fonemes.
En català, per exemple, el bilabial fricatiu b es diferencia bàsicament del bilabial nasal m pel tret d’oralitat
bilabial
Posició dels òrgans articulatoris en l’emissió dels sons bilabials
© fototeca.cat
Fonètica i fonologia
Dit del fonema consonàntic articulat mitjançant el contacte d’ambdós llavis, que produeix una interrupció total o parcial del corrent de l’aire i dóna lloc als sons anomenats bilabials oclusius o interruptes, si el contacte és total, o bé fricatius, o constrictius, si el contacte no és total.
En català hi ha les bilabials següents oclusives /p/, sorda pau, copa, cop , i /b/, sonora base, ombra fricatives b, sonora roba, sabre , i /m/ nasal, sonora mentida, cama, pam
oposició
Fonètica i fonologia
Lingüística i sociolingüística
Relació existent entre tots els elements homogenis d’un sistema lingüístic (fonemes, formes, funcions, significats, etc) per a constituir un equilibri, i, per tant, per a poder ésser diferenciats.
Entre dos o més fonemes posicionalment commutables dins una llengua donada, la commutabilitat consisteix a examinar si aquests fonemes tenen la capacitat de canviar el significat d’una seqüència en permutar-se dintre contexts idèntics Així, doncs, hom dirà que en català p i m s’oposen per tal com existeixen parelles d’expressions, com ara pa i mà, capa i cama , llop llom , etc, que es distingeixen semànticament a partir de la permutació d’aquells segments En aquest sentit, un fonema és un segment mínim funcional, és a dir, oposable almenys a un altre segment mínim Els factors fonètics que…
neutralització
Fonètica i fonologia
Fenomen fonològic mitjançant el qual l’oposició entre dos fonemes o més s’esvaeix en un o més contexts donats i es restaura tot just canvien les condicions contextuals del fenomen.
En català, per exemple, l’oposició que hi ha entre els fonemes nasals |m|, |n| i |n| en contexts intervocàlics cama, cana, canya desapareix en posició implosiva davant consonant campa, canta, cansa, canca , etc, puix que ací la permutació d’una nasal per una altra no és capaç de canviar el significat del mot primitiu També és molt característica, en català oriental, la neutralització dels fonemes vocàlics |ẹ|, |ę| i |a| en context àton teula téule, taula táule, amb teulada, taulada, ambdues teuláde Del resultat d’una neutralització, com ara la vocal neutra en aquest últim cas…
y
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Vint-i-cinquena lletra de l’alfabet català, anomenada i grega.
Tal com diu el nom, es tracta de l'ípsilon grega passada al llatí, de primer en la seva forma occidental, V , i després admesa en la forma oriental, Y , en el segon apèndix de l’abecedari La Y romana clàssica consta de dos traços el primer, que començava a dalt, a l’esquerra, baixava oblic, continuava vertical i acabava amb un reforç a la base el segon pujava oblic del centre del traç primer en direcció a la dreta i acabava amb una mena de reforç corbat a la dreta Amb la velocitat cursiva tots dos traços foren escrits a vegades en un sol temps, és a dir, sense alçar la ploma, amb…
n
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Catorzena lletra de l’alfabet català, anomenada ena [pl enes].
La N majúscula llatina és derivació directa de la lletra grega i etrusca corresponent d’origen fenici La N clàssica romana constava de tres pals traçats en tres temps el primer baixava vertical el segon arrencava de la part superior del primer i baixava en diagonal cap a la dreta el tercer traç, parallel al primer, finia a l’extrem inferior del segon El primer traç tenia un reforç estètic a l’extrem inferior, i el tercer el tenia a sobre Amb la velocitat, aquests traços originaris es redueixen a dos 1,2+3 i fins a un de sol ondulat en l’escriptura més cursiva dels segles I i II La duresa del…
g
Fonètica i fonologia
Grafema que representa generalment una realització del fonema /g/ a través dels seus al·lòfons principals [g] i [ɣ].
El primer, oclusiu, apareix en posició inicial absoluta gos gós, explosiva després d’oclusiva o nasal capguardar kápɣwərdá, llangardaix ləŋgərðás o implosiva davant consonant sonora suggerir sugzərí el segon, fricatiu, apareix en la resta de posicions, sobretot intervocàliques pregar prəɣá, migrat miɣrát, algú əlɣú, esgrunar əzɣruná Formant part de certs grups es gemina, no pas en tot el domini, com ara -l explosiva regle rəgglə , o s’assimila, davant nasal digne díŋnə, entre altres possibles modalitats En posició final, el grafema g alterna amb c llarg marc , tot i que la seva…
tret
Fonètica i fonologia
Unitat última en l’anàlisi fonològica de la llengua.
Segons això, tota expressió, qualssevol que siguin les seves particularitats, és una combinació de trets concatenats en el temps a base de grups simultanis o quasisimultanis, anomenats fonemes Tot i que sempre hi ha trets de molt diversa natura, com els apellatius, afectius, emfàtics i àdhuc involuntaris, la fonologia tradicional s’ocupa només d’aquells que pertanyen al sistema preestablert, distintius, culminatius i demarcatius, que són oponibles i portadors de distincions lingüístiques immanents Cada llengua es compon d’un nombre determinat de trets organitzats en combinacions fonemàtiques…