Resultats de la cerca
Es mostren 34 resultats
tret distintiu
Fonètica i fonologia
Diferència d’un fonema amb els altres, en termes de fonètica articulatòria, acústica o auditiva, que es revela en l’anàlisi dels fonemes o, més ben dit, de llurs diferents al·lòfon
, dels quals són una abstracció.
En català, per exemple, els fonemes fricatius presenten els trets distintius següents, descrits segons la fonètica articulatòria on + indica la presència del tret, - indica l’absència del tret, i la casella buida, la no funcionalitat del tret
tret
Fonètica i fonologia
Unitat última en l’anàlisi fonològica de la llengua.
Segons això, tota expressió, qualssevol que siguin les seves particularitats, és una combinació de trets concatenats en el temps a base de grups simultanis o quasisimultanis, anomenats fonemes Tot i que sempre hi ha trets de molt diversa natura, com els apellatius, afectius, emfàtics i àdhuc involuntaris, la fonologia tradicional s’ocupa només d’aquells que pertanyen al sistema preestablert, distintius, culminatius i demarcatius, que són oponibles i portadors de distincions lingüístiques immanents Cada llengua es compon d’un nombre determinat de trets organitzats en combinacions fonemàtiques…
tret prosòdic
Fonètica i fonologia
Conjunt de caràcters fònics d’una llengua —dinàmics, melòdics, quantitatius— que són peculiars d’una determinada secció del discurs (paraula o síl·laba).
timbre
Fonètica i fonologia
Tret fonològic que caracteritza la qualitat de les emissions fonemàtiques.
Depèn tant de la freqüència fonamental com de les harmòniques particulars que entren en la composició de tota ona composta Aquest tret serveix per a distingir, per exemple, a de e, i, etc, i es presenta conjuntament amb el to, la intensitat o amplitud i la durada Totes les llengües naturals fan un ús fonològic del timbre en alguna mesura, per a diferenciar la qualitat de llurs fonemes segons l’obertura i la localització dels formants
to
Fonètica i fonologia
Tret fonètic que depèn de la freqüència de l’ona fonamental.
En una ona simple, on no hi ha harmònics, el to equival al timbre Segons el to, les emissions fonemàtiques d’una llengua es classifiquen en greus i agudes, d’acord amb la freqüència del fonamental Tot i que és sempre un tret fonològicament pertinent, el to es presenta de distintes maneres És general, per exemple, la seva pertinència pel que fa a la seqüència fònica en forma de tonemes Algunes llengües, dites per això tonodistintives, ofereixen alhora una modalitat sillàbica de pertinència tonal, com ara el sànscrit i el grec, entre les…
distintiu
Fonètica i fonologia
Tret articulatori o acústic que, en la realització de fonemes, és susceptible d’exercir valors discrets diferencials respecte a unes altres realitzacions.
Quan un d’aquests trets esdevé comú a tota una sèrie de realitzacions fonemàtiques és anomenat marca de correlació Per exemple, els trets distintius de p, en català, són consonant, sord, oral, oclusiu, labial Per consonant s’oposa a les vocals, per sord, a b, per oclusiu, a f, per labial, a t i k, etc D’altra banda, el tret labial és marca de correlació per a p, b, m i f alhora
obertura
Fonètica i fonologia
Tret articulatori que es refereix a la distància intermaxil·lar o linguopalatal i que generalment s’empra com a característica rellevant per a qualificar els fonemes d’una llengua segons llur mode d’articulació.
Així, els fonemes es classifiquen en diversos graus d’obertura, d’acord amb les condicions fonemàtiques de cada llengua El sistema vocàlic del castellà, per exemple, n'ofereix tres el català i l’italià, quatre el francès, cinc l’anglès, sis etc La tendència a l’obertura és, tanmateix, un tret característic de les articulacions vocàliques, al contrari de les consonàntiques, que tendeixen al tancament, segons GStraka
oral
Fonètica i fonologia
Dit del fonema que es realitza sense participació de ressonàncies nasals quan aquestes són un tret fonològicament rellevant en una llengua o en una parella de fonemes.
En català, per exemple, el bilabial fricatiu b es diferencia bàsicament del bilabial nasal m pel tret d’oralitat
oposició gradual
Fonètica i fonologia
Lingüística i sociolingüística
Oposició fonemàtica en la qual el tret distintiu operant considerat basa la seva facultat diferenciadora en un grau major o menor de la característica fònica que el constitueix.
Així, en català, ho són les oposicions i/ẹ, ẹ/ę, per exemple, si hom considera que llur tret distintiu operant és el grau d’obertura /i/ primer grau, /ẹ/ segon grau o /ę/ tercer grau
sibilant
Esquema fonètic de les sibilants catalanes segons A. Badia i Margarit
© fototeca.cat
Fonètica i fonologia
Dit de l’articulació fricativa, rarament posterior, que es caracteritza per un brogit més o menys agut com a conseqüència d’una fricció del corrent d’aire allí on el canal s’estreny més.
En certes llengües, el tret sibilant, estrident en la terminologia acústica, és rellevant en oposició a mat, des del punt de vista fonològic El català disposa, almenys fonèticament, de la sèrie sibilant més rica de tota la Romània s, z, s, z, ŝ, z, ŝ, z, s, z caça, casa, tots, dotze, caixa, corregir, metxa, metge