Resultats de la cerca

Cada verb, en ésser flexionat, s’ordena en un paradigma determinat, el qual es correspon sovint amb el d’altres verbs que presenten una coincidència en llur flexió d’ací neix un criteri que diferencia distintes conjugacions En català n’hi ha tres la primera inclou, en general, els verbs que presenten la terminació - ar a l’infinitiu estimar la segona , els que tenen la terminació - re àtona perdre , - r precedida de vocal tònica dir , - er àtona témer i - er tònica haver i la tercera , els que acaben en - ir sentir , tret de dir Aquestes són les conjugacions dites regulars , bé que…

És un temps imperfet, en tant que expressa l’acció en el seu transcurs aspecte , imperfet Pot tenir usos i significacions diversos, com actual T’ho dic seriosament habitual Treballa a la fàbrica descriptiu El seu fill toca molt bé el piano duratiu Sempre es queixa gnòmic Qui va amb un coix al cap de l’any coixeja omnitemporal Els tres angles d’un triangle sumen dos rectes històric Al segle XV sorgeix una nova visió de l’home futur El mes que ve anem a París de manament Tu vens amb mi i prou El present es dona en el mode indicatiu i en el subjuntiu Aquest darrer participa de la…

Són perfets el pretèrit perfet d’indicatiu i tots els temps composts, que reben del participi llur aspecte perfectiu El català forma el perfet afegint en els verbs regulars al radical verbal les desinències següents 1a conjugació -í, -ares, -à, -àrem, -àreu, -aren 2a conjugació -í, -eres, -é, -érem, -éreu, -eren 3a conjugació -í, -ires, -í, -írem, -íreu, -iren Però molts verbs irregulars sofreixen alteracions del radical abans d’aquestes terminacions o presenten altres irregularitats especials Al costat del perfet simple dels verbs, el català té la peculiaritat de l’anomenat perfet…

verb Paradigma de la conjugació regular És la categoria del fenomen, la que situa el subjecte en el temps, accident o morfema característic del verb a més, el verb també és marcat pels morfemes de persona, nombre, aspecte, mode i veu Aquests morfemes fan del verb una part variable de l’oració i constitueixen la seva conjugació, en flexionar-se el radical element que conté la significació lexical del mot o el tema verbal amb les desinències o terminacions, que donen lloc a les distintes formes de cada paradigma Els modes personals del verb són indicatiu, subjuntiu i imperatiu, més les formes…

La morfologia distribueix els mots en diferents classes o categories, anomenades parts del discurs o de l’oració nom, adjectiu, verb, etc, i explica les variacions que poden experimentar els mots per raó dels accidents gramaticals, com gènere, nombre, declinació, conjugació, etc La gramàtica clàssica usava el terme flexió per a designar la morfologia, i es dividia, a més, en dues altres parts derivació o formació de paraules i sintaxi La flexió es definia com tot canvi en la forma d’un mot per a expressar la seva relació amb altres mots de l’oració El terme morfologia , introduït en…

Normalment, hom fa coincidir aquest concepte amb el de determinat , evidenciant com a definit tot allò que, d’una manera o altra, és completat Igualment, l’oposició definit-indefinit és establerta per a algunes formes pronominals Ara, aquesta oposició es reserva per a l’article tanmateix, cal assenyalar que molts gramàtics no se sotmeten a aquesta oposició perquè només admeten l’existència d’una sola classe d’article l’anomenat definit les formes de l’article anomenat indefinit passen, aleshores, a ésser incloses dins la categoria de pronom indefinit Segons Trubetskoj, és anomenada també…

Dins la bàsica distinció temporal de l’acció verbal en pretèrit, present i futur, a la qual la categoria gramatical de l’aspecte afegeix els punts de vista positius o negatius sobre el desenvolupament i la fi del procés, els temps imperfets o imperfectius indiquen la continuïtat del procés sense precisar-ne el terme, en oposició als perfets o perfectius, que l’expressen Són imperfets tots els temps simples de la conjugació catalana, llevat del pretèrit perfet d’indicatiu cantí o vaig cantar canto, cantava, cantaré, cantaria, canti, cantés Són perfets el pretèrit perfet d’indicatiu,…

S'expressa, sobretot, mitjançant la conjugació amb unes unitats morfemàtiques afegides a l’arrel del verb procedents del present d’indicatiu del verb haver, com en el futur imperfet cantar + he → cantaré , o amb unes unitats auxiliars, com en el futur perfet hauré cantat El valor temporal futur pot ésser expressat gramaticalment per una forma verbal no futura per exemple, un present d’indicatiu té valor de futur en una frase com jo hi vaig després , gràcies a la presència de la forma adverbial després , indicadora del futur En canvi, el futur gramatical del paradigma verbal pot expressar…