Resultats de la cerca
Es mostren 15 resultats
futur
Gramàtica
Temps verbal que expressa la idea d’una acció que es realitzarà.
S'expressa, sobretot, mitjançant la conjugació amb unes unitats morfemàtiques afegides a l’arrel del verb procedents del present d’indicatiu del verb haver, com en el futur imperfet cantar + he → cantaré , o amb unes unitats auxiliars, com en el futur perfet hauré cantat El valor temporal futur pot ésser expressat gramaticalment per una forma verbal no futura per exemple, un present d’indicatiu té valor de futur en una frase com jo hi vaig després , gràcies a la presència de la forma adverbial després , indicadora del futur…
temps
Gramàtica
Accident o morfema característic del verb que relaciona l’acció, l’ocurrència o la situació dels esdeveniments referits en l’oració amb el moment actual de l’expressió.
D’aquí l’oposició del present , moment de l’enunciat, amb el no-present, que pot ésser el passat , abans del moment de l’enunciat, i el futur , després del moment de l’enunciat Aquests són els tres temps absoluts fonamentals Perquè el present és no-passat i no-futur, pot expressar veritats intemporals els homes són mortals Però el temps gramatical no respon sempre al temps real o natural, dividit en tres moments, ja que el passat i el futur poden ésser considerats com a instants acabats o com en duració respecte al present en l’enunciat d’aquí l’…
correlació de temps
Gramàtica
Dependència o interrelació temporal que es dóna en les oracions compostes.
En l’oració Quan arribarà, jo ja seré fora , el verb arribarà , en futur, “condiciona” el també futur seré de la frase següent
anterior
Gramàtica
Dit dels temps verbals relatius del mode indicatiu que expressen l’anterioritat.
Aquests temps són el futur anterior respecte al futur simple ex quan hauran begut pagaran i el pretèrit anterior , respecte al pretèrit perfet p ex quan van haver o hagueren begut van pagar, de la mateixa manera que pot expressar-la el pretèrit indefinit respecte al present ex ara que han begut paguen
aorist
Gramàtica
Forma del verb que expressa una acció passada sense interessar-se per la seva durada ni per la seva posició respecte a una altra acció (indefinit): digué
o va dir
, a diferència de l’imperfet (duratiu), deia
, i del plusquamperfet (anterioritat), havia dit
.
Així, és afí al futur simple, dirà però no al futur compost, haurà dit És el temps propi de la narració ràpida, mentre que l’imperfet sembla deturar-se en la narració Admet, però, complements de durada parlà tres hores seguides En grec, l’aorist expressava una acció puntual, no necessàriament passada En llatí es confongué amb el perfet dixit , ‘digué’ i ‘ha dit’ En les llengües eslaves és el passat dels verbs perfectius
mode imperatiu
Gramàtica
Mode verbal, amb funció lingüística purament apel·lativa o actuativa, que expressa una ordre donada a un interlocutor o més, en les frases afirmatives, o bé una prohibició, en les frases negatives.
Atès que una ordre s’adreça directament a un interlocutor, l’imperatiu és únicament usat en la segona persona, singular o plural per a les altres persones hom se serveix del present de subjuntiu En les proposicions negatives, les formes de l’imperatiu són substituïdes en algunes llengües, com el català, per les del subjuntiu El mode imperatiu no presenta interseccions de temps, només té present però, com que entre un manament i la seva execució existeix un cert lapse, l’imperatiu suposa una projecció implícita o explícita de futur D’aquí l’ús del futur d’indicatiu…
condicional
Gramàtica
Temps verbal que expressa la possibilitat d’un fet o d’una acció que depèn explícitament o implícitament d’una altra circumstància o acció prèvia o passada.
La formació històrica d’aquest temps per aglutinació de l’infinitiu amb les formes contractes de l’imperfet d’indicatiu cantar+havia, cantar hia, cantaria , semblantment a la formació del futur, conferí al temps un sentit d’obligació o d’intencionalitat de realització des del passat D’aquí el seu valor significatiu de la possibilitat, que ha justificat el seu nom de potencial o bé el de futur hipotètic o simplement condicional amb què el designen preferentment els gramàtics moderns, atesa la seva subordinació explícita o implícita a un passat En tot cas, no pot…
imperatiu
Gramàtica
Que no pot ésser evadit o evitat.
Mode verbal, amb funció lingüística purament apellativa o actuativa, que expressa una ordre donada a un interlocutor o més, en les frases afirmatives, o bé una prohibició, en les frases negatives Atès que una ordre s’adreça directament a un interlocutor, l’imperatiu és únicament usat en la segona persona, singular o plural per a les altres persones hom se serveix del present de subjuntiu En les proposicions negatives, les formes de l’imperatiu són substituïdes en algunes llengües, com el català, per les del subjuntiu El mode imperatiu no presenta interseccions de temps, només té…
present
Gramàtica
Temps verbal que expressa l’acció coexistent en l’instant de parlar.
És un temps imperfet, en tant que expressa l’acció en el seu transcurs aspecte , imperfet Pot tenir usos i significacions diversos, com actual T’ho dic seriosament habitual Treballa a la fàbrica descriptiu El seu fill toca molt bé el piano duratiu Sempre es queixa gnòmic Qui va amb un coix al cap de l’any coixeja omnitemporal Els tres angles d’un triangle sumen dos rectes històric Al segle XV sorgeix una nova visió de l’home futur El mes que ve anem a París de manament Tu vens amb mi i prou El present es dona en el mode indicatiu i en el subjuntiu Aquest darrer…
mode indicatiu
Gramàtica
Mode verbal, no marcat per l’actitud subjectiva del parlant i usat per a formar oracions asseveratives (afirmatives o negatives) i interrogatives.
És el mode declaratiu de l’objectivitat, que en oracions subordinades és o pot ésser regit per verbs que expressen certesa, com saber, afirmar , etc, diferentment del mode subjuntiu, que és regit per verbs d’incertesa, dubte, temor, possibilitat, desig, voluntat i altres de semblants, que expressen, tots ells, una particular actitud subjectiva del parlant davant l’acció del verb Els temps del mode indicatiu són present, imperfet, perfet, futur i condicional, amb els temps composts corresponents