Resultats de la cerca
Es mostren 30 resultats
terra
Religió
Món on hom viu la vida terrena, en contraposició a la vida eterna, a l’altre món.
ritus de fertilitat
Temple de la fertilitat prop de Juli, Perú
© X. Pintanel
Religió
Ritus i costums pels quals l’home, sobretot de les civilitzacions agràries, ha expressat el seu reconeixement del sagrat, que es manifesta en la collita i, en general, en la fecunditat de la terra (ritus de fecunditat).
Molts d’aquests rituals han perdurat, amb noves interpretacions, quan la “religió de la terra” ha fet pas a religions universals, com el cristianisme, el budisme o l’islam En el cicle cultural es destaquen la festa de la sembra, la de l’inici de la recollecció i, sobretot, la del final de la collita La hierogàmia, l’orgia, la nuesa, així com l’ofrena de les primícies dels fruits o el vessament de sang de les víctimes i els àpats de comunió hi són molt freqüents També hi sovinteja l’aspersió amb aigua, i fins i tot amb semen, entesos com una fecundació mística de la terra…
edat
Religió
Cadascun dels períodes en què els antics dividien el món, en ordre regressiu.
L' edat d’or , segons els poetes clàssics, fou l’època millor de la vida dels homes a la terra, i correspon al regnat de Cronos, en què els homes vivien com a déus i la justícia i la pau regnaven entre ells Seguí l' edat d’argent , època en la qual l’home conegué el treball, i que correspon al destronament de Cronos per Zeus fou l’edat en què els homes començaren a ésser injusts, l’any fou dividit en estacions i calgué treballar la terra Després vingué l' edat de coure , en la qual l’home començà a fer guerres, els costums es relaxaren i arreu aparegué la injustícia…
pelegrinatge
Religió
Pràctica devocional consistent a visitar col·lectivament o individualment un santuari per acomplir-hi actes especials de religió: devoció, penitència, vot, etc.
Tipològicament cal distingir entre pelegrinatges individuals i collectius i, dintre aquests, entre els que hom pot emprendre a qualsevol moment i els que estan vinculats a una festa Cal distingir encara els purament devocionals d’aquells que pretenen uns fins ben determinats coneixement de l'oracle, assistència a espectacles rituals Jocs Olímpics, iniciacions rituals misteris d’Eleusis o guaricions Epidaure Fenomen conegut en gairebé totes les religions, pressuposa la idea que en determinats llocs es manifesta el poder diví sagrat Algunes, com el vedisme o el mazdeisme, que conceben la…
romeu | romeva
Religió
Pelegrí que va en romiatge a un santuari.
El mot, d’origen grec ‘rωμαῖος, designava a l’alta edat mitjana els pelegrins occidentals ‘de Roma’ que visitaven Terra Santa Més tard, indicà els pelegrins que visitaven Roma
prosternar-se
Religió
Cristianisme
Abaixar-se fins a tocar a terra davant algú en senyal de respecte, humiliació o adoració.
Els cristians orientals en conserven el gest durant el temps quaresmal A l’Occident ha passat a significar agenollar-se o prostrar-se
tríada
Religió
En les religions politeistes, grup de tres divinitats vinculades entre elles, la significació del qual varia en cada religió.
La tríada babilònica Anu-Enlil-Ea representa una tripartició del cosmos cel-terra-oceà el mateix s’esdevé en la tríada grega Zeus-Posidó-Hades i en la Trimūrti hindú Altres tríades abracen només una part del cosmos, com la tríada astral babilònica Šin-Šamaš-Ištar Lluna-Sol-Venus L’agrupament pot basar-se en una afinitat, un parentiu, etc Més difícils d’explicar són algunes tríades romanes, com la tríada capitolina Júpiter-Juno-Minerva o l’aventina, com també les nombroses tríades inferiors les parques, les moires, etc, en les quals probablement la sacralitat del número tres és…
cel
Religió
Regió superior considerada com a sojorn de Déu i dels benaurats.
Les cosmogonies de les diverses religions Xina, Egipte, Israel solen començar amb la separació inicial i física entre el cel i la Terra i atribueixen a la realitat del cel físic tota una sèrie de prerrogatives teològiques és l’estada dels déus, que moltes vegades personifiquen les forces de l’atmosfera déu del llamp, déu de la pluja, etc, és el lloc dels esperits, que, d’acord amb llur puresa o amb llur proximitat a Déu, habiten en una sèrie de cels escalonats hinduisme, budisme, antics mexicans, judaisme, i, quan l’evolució religiosa ha arribat a la creença en la immortalitat…
mandeisme
Religió
Doctrina de caràcter gnòstic i dualista professada per la secta dels mandeus, coneguts també per natzarens o cristians de sant Joan, per tal com es pretenen deixebles de Joan Baptista.
Sembla que el seu origen arrenca d’una petita comunitat de Transjordània que al segle I o II perdé contacte amb les esglésies judeocristianes de Palestina i evolucionà sota influència gnòstica i maniquea Els escrits mandeus actualment conservats daten dels segles VII i VIII El principal és el Ginzà o ‘Tresor’, dividit en Ginzà de dreta i Ginzà d’esquerra Ensenyen que l’ànima humana resta empresonada en el cos i és perseguida pels dimonis a la fi serà deslliurada per Manda da Hayyé, o ‘Coneixença de Vida’, el qual, en la seva estada a la terra, vencé els dimonis Professen una…
vodú
© Fototeca.cat
Etnografia
Religió
Ritual popular dels negres de les Antilles, principalment d’Haití, i del S dels EUA, en bona part dansat, el qual normalment adopta formes extàtiques de possessió.
És originari dels cultes animistes del Benín Vodũ era considerat una divinitat o un esperit entre els fols, però entre els esclaus haitians, oficialment catòlics des de la segona meitat del segle XVIII hom els batejava sistemàticament al cap de vuit dies d’arribar, adoptà unes formes sincrètiques, mitjançant la fusió dels esperits d’origen africà amb els sants de l’Església Catòlica Celebració d'un ritual vodú Cada comunitat local té el seu lloc de culte, presidit per un houngan o una mambo, que és alhora sacerdot, guaridor, conseller i protector contra els embruixaments Els voduns hi dansen…