Resultats de la cerca

És anomenada immunització l’administració de diversos tipus d’elements —microorganismes atenuats o morts, fraccions de microorganismes, o anticossos específics elaborats per altres organismes— que, per un mecanisme o altre, protegeixen l’organisme de l’acció de determinats agents infecciosos Segons el mecanisme protector que desencadeni, la immunització pot ésser activa —quan consisteix en l’administració de vaccins— o passiva —quan consisteix en l’administració d’anticossos o immunoglobulines—

Hi ha diversos procediments específics molt importants en el tractament i la prevenció de les malalties infeccioses, gràcies als quals, durant els darrers decennis, s’ha aconseguit de reduir la incidència d’aquest tipus de trastorns Aquests procediments, que a continuació es tracten separadament, inclouen la immunització activa, o vaccinació la immunització passiva, o administració d’anticossos específics l’administració d’antibiòtics amb finalitats terapèutiques i profilàctiques i l’antibiograma, una tècnica de laboratori que permet de seleccionar el tipus d’antibiòtic que pot donar millors…

Les proves cutànies consisteixen en la inoculació subcutània de diversos tipus d’antígens, amb la finalitat d’observar la reacció cutània local que es produeix al cap de 48 hores o 72 Amb aquest tipus de proves hom intenta de detectar si l’organisme d’una persona ja ha estat prèviament en contacte amb un determinat microorganisme Si l’organisme no ha estat prèviament en contacte amb aquest microorganisme, després de la inoculació de l’antigen corresponent es produeix només una lleu reacció d’envermelliment que no depassa 1 o 2 mm de diàmetre, deguda a la resposta inflama-tòria inespecífica…

Les proves serològiques són una sèrie de tests la finalitat dels quals és de detectar i quantificar la presència d’anticossos específics en la sang Aquestes proves es realitzen separant prèviament les cèllules sanguínies i enfrontant el sèrum així obtingut —d’aquí la denominació de proves serològiques— amb diversos tipus d’antígens, que s’obtenen amb diversos procediments de laboratori Les proves serològiques es basen en l’afinitat específica que hi ha entre els anticossos que l’organisme elabora —després d’entrar en contacte amb un antigen determinat d’un microorganisme— i aquest antigen —…

Els darrers anys s’han desenvolupat una sèrie de tècniques de laboratori gràcies a les quals és possible de detectar i identificar partícules pertanyents a l’estructura dels microorganismes, com ara antígens o molècules d’àcids nucleics Com que aquestes estructures són específiques en cada microorganisme, la detecció que se n’efectuï a partir d’una mostra de líquid o secreció orgànica permetrà d’obtenir la diagnosi etiològica Les proves de detecció de partícules microbianes no sempre requereixen la detecció prèvia de cultius i, així, se solen realitzar amb una relativa rapidesa Això no…

La majoria dels bacteris i els fongs es poden cultivar artificialment quan es colloquen en medis que contenen els elements nutritius idonis i hom els manté en les condicions físiques òptimes per al creixement i la reproducció, és a dir, quan són conservats en un medi de cultiu adequat La diagnosi etiològica a través del cultiu dels microorganismes s’obté i es confirma amb dos tipus de procediments Un d’ells és l’observació directa de la forma que adopten les colònies de microorganismes que es desenvolupen en el medi de cultiu al cap d’unes hores o uns dies de començat el procés Aquestes…

L’ examen directe consisteix en l’observació de l’agent infecciós o el paràsit de l’home causant de la infecció en la mostra de líquids o secrecions orgàniques extretes del pacient L’examen directe es pot realitzar a ull nu, quan l’agent causal del trastorn és visible per a l’ull humà, com els helmints adults en les matèries fecals o bé amb un microscopi, com s’esdevé pràcticament en tots els altres casos Per a detectar microscòpicament els gèrmens es recull una petita fracció de la mostra i es diposita en la superfície del portaobjectes, de manera que quedi cobert amb una pellícula de…

A part les de sang i d’orina, per a la diagnosi etiològica de diverses malalties infeccioses se solliciten mostres d’altres líquids i secrecions orgàniques que, suposadament, pels símptomes i els signes, poden trobar-se infectats Entre aquests líquids i aquestes secrecions, els que més sovint s’analitzen són les secrecions respiratòries, la matèria fecal, el líquid cefalorraquidi i les secrecions que drenen de lesions cutànies o mucoses L’anàlisi de les secrecions respiratòries se sol sollicitar quan hom sospita l’existència d’un procés infecciós en les vies respiratòries inferiors, és a dir…

Hom sollicita en molts casos exàmens d’orina per a efectuar la diagnosi de les malalties infeccioses i avaluar-ne l’evolució, sobretot les que afecten el ronyó i les vies urinàries Les indicacions per a l’examen del sediment d’orina, és a dir, l’examen del fons d’una mostra d’orina centrifugada, varien segons les característiques de cada cas Per a obtenir la mostra d’orina, el més important és de recollir-la tan pura com sigui possible, sense contaminar Així, convé de recollir la segona part de la micció i collocar l’orina en un recipient no contaminat que es pugui tancar hermèticament Aquest…

En el transcurs de la majoria de les malalties infeccioses se solliciten anàlisis de sang amb l’objectiu d’avaluar algunes alteracions sanguínies més o menys característiques en casos d’infecció Les anàlisis de sang se solen indicar durant les primeres fases de la malaltia per a orientar la diagnosi, i es repeteixen més endavant, durant la convalescència, per tal d’avaluar l’evolució del trastorn La mostra de sang s’obté introduint una xeringa en una vena superficial, generalment de l’avantbraç El volum de sang que s’extreu és variable —depèn del tipus i la quantitat d’exploracions que calgui…