Resultats de la cerca
Es mostren 25 resultats
batalla de Quart
Història
Militar
Fet d’armes ocorregut al pla de Quart de Poblet (Horta), el 1094 (probablement el 25 d’octubre), entre les forces del Cid i l’exèrcit almoràvit manat pel cabdill Muḥammad.
El Cid fingí retirar-se a València després d’una incursió, però mentre els almoràvits el perseguien envià un altre sector de les seves forces contra el campament enemic, que fou pres juntament amb un important botí, el qual fou compartit per Alfons VI de Castella, que arribava en ajuda del Cid
vegueria de Vic
Història
Antiga demarcació administrativa del Principat de Catalunya (2 302 focs, uns 11 510 h [1553]), creada entorn del 1188 i estructurada definitivament vers el 1228, dita inicialment vegueria d’Osona
.
El 1304 anava del Congost a Collsuspina, d’ací al Lluçanès, comprenia Besora i Curull, n'excloïa el Cabrerès i, en canvi, arribava a Osor i Sant Hilari i, seguint el cim del Montseny, arribava fins al Tagamanent Els dominis de la casa de Cabrera i de Rupit s’hi integraren a mitjan s XIV També n'era exclòs el Lluçanès, que en part hi pertangué al s XV, fins que arribà a formar sotsvegueria pròpia el 1611 sotsvegueria de Lluçanès Del 1274 al 1317 els veguers de Vic regien a la vegada el Bages, el Berguedà i el Ripollès a partir del 1320 s’intitularen veguers d’Osona…
cora
Història
Circumscripció administrativa d’Al-Andalus sota la dependència d’un governador o valí creada per l’administració islàmica com a continuadora de la província o ducat visigòtic, la qual perdurà fins a l’enderrocament del califat de Còrdova al començament del segle XI.
De les vint-i-quatre en què fou dividit el territori peninsular, quatre incloïen territori dels Països Catalans la gran cora de Tudmir , que incloïa la conca del Segura i que tenia la capital, inicialment, a Oriola i, des del 825, a Múrcia, la cora de Xàtiva , la cora de València , que arribava pel nord fins prop de l’Ebre, i la cora de Saragossa , que incloïa la part de Catalunya sota domini musulmà
dissentiment
Història
Declaració de disconformitat amb un procediment de gràcia o de justícia.
La podia fer qualsevol membre de les antigues corts catalanes, la qual, si era acceptada pel seu braç, podia retardar, o bé interrompre, les deliberacions de les corts esmentades o bé tots els procediments que concernissin afers de gràcia o justícia fins que hom arribava a una decisió i era retirat aleshores el dissentiment Aquest sistema fou utilitzat com a norma política per tal de fer pressió damunt el rei sobre un problema particular amb l’amenaça de tenir inactives les corts àdhuc setmanes
al-Šarqiyya
Història
Nom donat durant la dominació musulmana als territoris que corresponien a l’actual País Valencià.
Anomenada també Šarq Al-Andalus, es dividia, a l’època califal, en tres cores al nord, la de Balansiyya, amb capital a València, arribava fins al delta de l’Ebre La zona central constituïa la de Satiba, amb Xàtiva per capital, i al sud, incloent-hi la vall del Segura, hi havia la de Tudmīr, la capital de la qual fou Oriola i, des del 825, Múrcia En realitat la funció d’aquestes divisions territorials, la màxima autoritat de les quals era un valí, era simplement administrativa i no constituïren mai una entitat política elles soles País Valencià
‘Abd Allāh al-Balansī
Història
Governador de València (~800-823).
Fill d’'Abd-al-Raḥmān I, ell i el seu germà Sulaymān es revoltaren contra llur germà petit, l’emir Hišām I Vençuts per aquest, renunciaren, per diners, a llurs drets i s’expatriaren a Tànger A la mort de l’emir, ‘Abd Allāh es rebellà novament contra el seu successor Al-Ḥakam I i demanà, inútilment, ajut a Carlemany, a qui oferí Barcelona Vençut de nou, li fou permès d’establir-se a València El territori que governava arribava, al nord, fins a Osca i Barcelona i, al sud, fins a Tudmir En morir Al-Ḥakam I, tornà a rebellar-se contra el nou emir, ‘Abd-al-Raḥmān II, i s’annexionà…
Pere Maria de Pastors i de Sala
Història
Militar
Militar.
Fill de militar, lluità durant la guerra del Francès contra Napoleó El juliol de 1835, en revoltar-se Barcelona, el capità general Llauder, en fugir, li confià el comandament del Principat mentre arribava el general Pere N de Bassa i Girona Pastors li recomanà que no entrés a Barcelona i quan Bassa fou atacat pels revoltats, fou ferit quan intentava de protegir-lo Proclamat comandant general interí del Principat, fou poc hàbil en els intents de calmar la revolta i no pogué evitar l’incendi de la fàbrica Bonaplata Contribuí a formar la Junta Auxiliar Consultiva de Barcelona per a…
regne d’Armènia
Història
Estat cristià format a partir del segle XI a la costa sud-est de l’Àsia Menor, a l’antiga Cilícia, per emigració dels armenis de les valls altes de l’Eufrates.
Enemic de Bizanci, els seus interessos l’acostaren als estats llatins de Grècia fundats pels croats el 1198, el príncep bagràtida Lleó II obtingué de l’emperador romanogermànic Enric VI el títol de rei introduí les institucions feudals Assises d’Antioquia i uní l’església nacional a la Seu romana, de la qual es declarà vassall Final de la ruta comercial que des de l’Índia arribava fins a la Mediterrània a través de Pèrsia i Armènia, durant el segle XII aconseguí una gran prosperitat econòmica La pressió islàmica sobre el veí principat d’Antioquia feu que el rei d’Armènia Haitó I cerqués…
Mata de Bearn
Història
Comtessa d’Armanyac i de Fesenzac, vescomtessa de Fesenzaguet.
Filla tercera del vescomte montcadí de Bearn Gastó VII i de la seva primera muller Mata de Bigorra, vescomtessa de Marsan Fou casada 1260 amb el comte Guerau VI d’Armanyac El seu pare li deixà en testament la baronia de Castellvell de Rosanes, en el cas que la seva germana petita, Guillema, morís sense fills, i els vescomtats de Brulhès i de Gabardà, amb la condició que deixés el de Marsan a la seva germana gran, Constança Mata no s’avingué a aquestes disposicions paternes, i això provocà el llarg enfrontament del seu marit amb el seu cunyat, el comte Roger Bernat III de Foix, marit de la…
crida
Història
Dret administratiu
A partir del s XV i, sobretot, del XVI, disposició legislativa publicada pels lloctinents i virreis dela corona catalanoaragonesa (i, per extensió, també dels governadors de Milà).
Sovint no era més que una previsió interpretativa i executiva de constitucions o furs, actes i capítols de cort i pragmàtiques reials, o bé la simple publicació d’aquesta provisió altres vegades, però com a Sardenya i al Milanesat, arribava a tenir el caràcter d’una llei, especialment si, a més del lloctinent o virrei i del secretari, anava signada pel regent de la cancelleria, l’advocat fiscal o d’altres membres de l’audiència amb tot, el caràcter perpetu fou contradit especialment pels juristes del Principat Hom anomenava crida de llibret l’edicte general publicat al…