Resultats de la cerca
Es mostren 26 resultats
aorist
Gramàtica
Forma del verb que expressa una acció passada sense interessar-se per la seva durada ni per la seva posició respecte a una altra acció (indefinit): digué
o va dir
, a diferència de l’imperfet (duratiu), deia
, i del plusquamperfet (anterioritat), havia dit
.
Així, és afí al futur simple, dirà però no al futur compost, haurà dit És el temps propi de la narració ràpida, mentre que l’imperfet sembla deturar-se en la narració Admet, però, complements de durada parlà tres hores seguides En grec, l’aorist expressava una acció puntual, no necessàriament passada En llatí es confongué amb el perfet dixit , ‘digué’ i ‘ha dit’ En les llengües eslaves és el passat dels verbs perfectius
estil indirecte
Gramàtica
Manera, oposada a la de l’estil directe, de reproduir no literalment una frase d’algú dins un altre context, transformant-la en oració subordinada, introduïda generalment per la conjunció que.
Comporta també de reduir les marques personals a la tercera persona i de posar referències verbals i circumstancials en relació amb aquell qui diu la frase citada i no pas amb aquell qui en fou l’autor L’exemmple d’estil directe el pare digué “Vosaltres no cal que us quedeu jo ja tornaré demà i em quedaré" , transformat en estil indirecte, resulta el pare digué que ells no calia que es quedessin, que ell ja tornaria l’endemà i es quedaria
aureus
© Fototeca.cat
Numismàtica i sigil·lografia
Moneda d’or romana.
Fou encunyada d’ençà del segle I aC i durant tot l’Imperi Passà gradualment de 40 en una lliura de 327 g a l’època d’August fins a 72 a la de Constantí el Gran, a partir del qual se'n digué solidus aureus o simplement solidus
oració sobre les ofrenes
Religió
Cristianisme
En el ritu romà, oració que diu el celebrant després de l’ofertori, immediatament abans del prefaci.
Única oració primitiva de l’ofertori, que hom anomenava oratio super oblata , és variable i fou escrita per a ésser cantada o pronunciada en veu alta, bé que posteriorment hom la digué en veu baixa, segurament a causa del seu nom, el qual, però, s’ha de referir més aviat al seu caràcter sagrat
monjo
Cristianisme
Antic càrrec eclesiàstic existent a les parròquies, catedrals o col·legiates.
Tenia l’obligació d’obrir i tancar les portes del temple, tocar les campanes, assistir els rectors i celebrar o fer celebrar la missa matinal Eren clergues, no necessàriament preveres, bé que aviat foren sacerdots, perquè el seu càrrec anava unit a beneficis presbiterals Tenia, per a això, rendes i emoluments propis En alguns llocs de la Selva i el Maresme hom en digué diaconil
quema
Història del dret
Imposició que gravava el tràfic de mercaderies entre els regnes de València i Castella.
Fou establerta durant el segle XIV com una modalitat del dret de marca o represàlia, amb la finalitat d’indemnitzar amb el seu import els damnificats per les guerres amb Castella Per això hom en digué també dret dels damnificats De fet, però, en els temps ulteriors fou una exacció fiscal com una altra L’any 1403 el seu import fou fixat en dos diners per lliura de les mercaderies que eixien del Regne de València cap a Castella o anaven de Castella cap al Regne de València Normalment, fou arrendat juntament amb el peatge, i hi foren carregats censals, talment com sobre les altres rendes de la…
eucaristia
Cristianisme
Representació ritual del sopar de comiat que, segons el Nou Testament, Jesús celebrà amb els deixebles abans d’ésser lliurat a la mort.
Totes les Esglésies cristianes la consideren el més important dels sagraments, bé que amb interpretacions teològiques diverses Derivat del grec εψχαριστία, el mot eucaristia significa ‘acció de gràcies’, i de bon principi es referí a la pregària de benedicció després fou aplicat a tot el conjunt de la celebració, i finalment designà també els elements materials del pa i del vi, sobre els quals hom pronuncia la pregària eucarística Hom troba l’origen de la celebració eucarística en un sopar ritual, celebrat per Jesús i els deixebles no és segur que fos el típic de la celebració de la Pasqua…
lirisme
Música
En un sentit estricte, i només en música, terme que fa referència a la intensitat emotiva d’una obra musical considerada com a traducció (expressió o imitació) de la intimitat afectiva d’un individu.
L’origen de la paraula lliga el seu significat amb la poesia antiga destinada a ser cantada o acompanyada, la poesia lírica del grec lyra , instrument de corda Segons el que en digué la teoria grega de la poesia, el sentit d’aquest afegit musical era aprofitar l’extraordinari poder d’impressió de la música per a reforçar el propi poder d’afecció de la paraula cantar, musicar el text, era fer més patètic el poema El que s’anomenà ’òpera', ’teatre líric', ' drame lyrique ', etc nasqué -enfront del moralisme ascètic propi de la música eclesiàstica- com el projecte de redescobrir el secret del…
quartó
Història
Cadascun dels cinc districtes jurisdiccionals en què fou dividida Eivissa, extramurs de la vila, des de la conquesta catalana del segle XIII.
En temps islàmics, l’illa es dividia en els termes d’Alhauec, Xarc, Benissàmit, Portumany i Algarb Els tres conqueridors catalans en feren quatre quartons, repartint el primer, Alhauec, entre els altres quatre Xarc esdevingué el quartó de Santa Eulària Benissàmit, el de Balansat Portumany, el de Portmany i Algarb, el de ses Salines d’Eivissa Guillem de Montgrí es quedà amb els quartons de Balansat i de les Salines Nunó Sanç, comte de Rosselló, el de Portmany a Pere, infant de Portugal, correspongué el de Santa Eulària Tanmateix, continuaren apareixent cinc quartons al llarg dels segles el que…
dret de cuixa
Història del dret
Designació popular moderna del suposat dret que hom digué que s’arrogaven alguns senyors territorials sobre la virginitat de la filla d’un remença el dia del seu casament (ius primae noctis).
Segons refereix la sentència arbitral de Guadalupe 1486, se simbolitzava passant per damunt de la dona quan era dins el llit la nit de noces A Catalunya fou una de les iniqües consuetuds abolides per l’esmentada sentència arbitral