Resultats de la cerca
Es mostren 15 resultats
anàfora
Lingüística i sociolingüística
Terme manllevat pels gramàtics grecs a la retòrica i ressuscitat pels lingüistes moderns, que designa el fet que un membre d’una frase és objecte d’una referència ulterior, dins la mateixa frase o dins una frase del discurs.
La frase quan en Pere va saber el fet, no s’hi va resignar exemplifica els dos tipus de referència anafòrica més importants en català l’anàfora pronominal hi remet a el fet i l’anàfora zero el subjecte en Pere és implícit en el segon verb Tal com mostra aquest mateix exemple, no cal que la referència anafòrica conservi la funció gramatical del membre hi té el valor d’un complement preposicional, mentre que el fet apareix en funció d’objecte directe/>
audiovisual
Tecnologia
Dit de la tècnica o del mètode informatiu o didàctic que utilitza imatges i so per a la transmissió de continguts.
Pot ser tant un element secundari que illustra o exemplifica un discurs verbal com un missatge autònom i complet per ell mateix Bé que, en sentit ampli, hom pot considerar audiovisuals mètodes tan tradicionals com una pissarra o un mapa, el terme fou creat vers els anys seixanta a partir de la introducció d’elements tecnològics en l’exposició i en l’ensenyament vídeo, televisió, casset, retroprojector, diapositives, etc Posteriorment, l’ordinador personal ha tendit a substituir, tot unificant-los, els diversos aparells característics de l’audiovisual
tipus
Bíblia
Realitat de la història bíblica passada on la fe jueva o cristiana veu prefigurada la història de salvació present o futura, anomenada antitip.
Així, Adam, David, l’anyell pasqual, el temple, etc, són considerats tipus del Crist, Israel ho és de l’Església, Jerusalem del cel, etc Mètode d’interpretació tipologia conegut a la Bíblia, fou desenvolupat pels pares de l’Església, i conforma un tipus particular d’ allegoria , objecte de la corresponent exegesi Troba el seu fonament en la fe que Déu, autor igualment del llibre inspirat i de la història, preparava en el passat allò que es proposava de realitzar més tard A l’edat mitjana, aquest procediment donà lloc a un gènere de literatura religiosa Una de les obres més difoses i que…
serenata
Música
Composició vocal -sovint amb acompanyament d’un instrument de corda polsada o d’un reduït grup instrumental- destinada originalment a ser cantada al vespre i a l’aire lliure amb el propòsit d’expressar els sentiments de caràcter amorós de l’intèrpret -o de qui l’hagi encarregada- cap a la persona festejada.
Popular ja des del Renaixement, la seva forma més representativa és la de l’enamorat cantant sota la finestra de la seva estimada, tal com posteriorment exemplificà Mozart en l’ària "Deh, vieni alla finestra" de l’òpera Don Giovanni Des del segle XVIII, el terme serenata designa també una obra instrumental amb diversos moviments -habitualment entre cinc i set, tot i que n’hi ha de més- a cavall entre la suite i la simfonia, ja que els diferents moviments que la formen alternen els propis de la suite , és a dir, temes de dansa -sovint alegres i d’entreteniment-, i els de la…
bahuvrīhi
Lingüística i sociolingüística
Terme amb què hom designa el tipus de compost que exemplifica, o sigui, tal que en aparença hauria d’ésser un nom, però fa la funció d’un adjectiu referit a un nom que té alguna relació amb la cosa que el compost significa.
És anomenat també compost exocèntric i compost possessiu Bahuvrīhi és un mot compost sànscrit que, separant-ne els elements, significa “molt d’arròs”, però que no designa una gran quantitat d’arròs, sinó una persona rica per les seves possessions d’arròs En definitiva, es tracta, doncs, de la transformació de dues frases, com és ara “l’arròs és copiós” i “aquest arròs és de tal persona” En català, els composts bahuvrīhi no abunden, però en són exemples nets formes com capgròs i poca-solta
modernitat
Filosofia
Conjunt d’idees i actituds oposades a les de l’antiguitat, l’edat mitjana o el període clàssic.
Si bé pot ésser fàcil constatar que hi ha un conjunt d’“idees modernes”, és molt més difícil fixar-ne els límits de l’aparició Les referències historiogràfiques caiguda de Bizanci i Revolució Francesa semblen massa convencionals hom pot trobar molts dels trets que caracteritzen el pensament modern en autors molt anteriors a aquesta data així, hom ha considerat l’any 1000 com el començament de la modernitat Aquesta tendència es contraposa a la dels que prenen la Illustració i la Revolució Francesa com a projecte pròpiament modern, amb la qual cosa els autors del segle XVII serien…
cartellisme esportiu

Un exemple de cartellisme esportiu és el cartell que Antoni Utrillo feu el 1905 per a anunciar un partit benèfic de pilota basca
Postermil
Disseny i arts gràfiques
Esport general
Els cartells són elements publicitaris, normalment en forma de fulls impresos de grans dimensions, elaborats per anunciar alguna cosa, tant en l’àmbit comercial i empresarial com en el camp lúdic i recreatiu.
Reflex d’innovacions artístiques i inquietuds socials, d’ençà del perfeccionament de la litografia al darrer tram del segle XIX foren molts els productes, els actes, les convocatòries, etc, que s’anunciaren mitjançant el cartellisme, que aleshores viuria la seva millor època, i l’esport, naturalment, no quedà al marge d’aquell nou i vistós sistema de cridar l’atenció sobre les coses En temps del Modernisme, Alexandre de Riquer feu cartells de tema ciclista Salon Pedal Carreras diarias , vers 1897, com també ho feu Adrià Gual Fiesta benéfica Velódromo de Barcelona , 1898 Antoni Utrillo…
cinema argentí
Cinematografia
Cinema produït a l’Argentina.
Els seus inicis són marcats per El fusilamiento de Dorrego, de Mario Gallo 1908, primer film d’argument En aquesta època el tema epicohistòric es repetí com una constant en la majoria de realitzacions Així ho demostren Juan Moreira 1909, La revolución de mayo 1910 i Nobleza gaucha 1915 Obrí un parèntesi el peoner José Ferreyra, que amb Campo afuera 1919 i La canción de mi ciudad 1930 deixà els temes històrics per a portar poesia al poble Mario Soffici insistí en el tema èpic en els seus millors films, Viento norte 1937 i Prisioneros de la tierra 1939 El 1942, hom creà el Museo Cinematográfico…
dibuix
Jove Bacus, dibuix del déu Bacus realitzat per Rafael (1483-1520)
© Corel Professional Photos
Art
Conjunt de formes representades damunt una superfície —generalment de paper— mitjançant línies o taques, generalment d’un sol color.
L’eina emprada per a fer el dibuix sol donar el nom a la mena de realització dibuix a la ploma, al carbó, etc Per a dibuixar és emprat material divers hom empra una eina molt primària, l’estilet, en dibuix preparatiu de retaules i pintura al fresc el material més corrent és el que és alhora l’eina i la pasta pictòrica llapis de grafit, de carbó o París, de sanguina, de colors, etc, diverses barretes naturals o produïdes artificialment grafit, punta d’argent, punta d’or, punta de plom, carbonet, estompa, sanguina, colors al pastel, a la cera, al guix, material que necessita una matèria…
símbol i música
Música
La relació entre símbol i música pot ser llegida des d’una àmplia diversitat d’accepcions que permeten fer referència tant a les primeres manifestacions d’un pensament musical de caràcter simbòlic, com a la generació dels arquetips expressius de caràcter lingüístic, tímbric i formal que, en el decurs d’un procés de culturalització, han esdevingut codis de formes significants de projecció extramusical.
L’afany de musicar la paraula ha menat els compositors a nodrir-se dels propis elements mètrics i prosòdics del text, i a construir l’arquitectura sonora d’acord amb els figuralismes de la retòrica amb l’afany d’assolir la màxima implicació expressiva entre el so i la paraula L’estudi de les relacions entre música i paraula porta a considerar un valor semàntic qualsevol procés de mimesi analògica, de signe figuratiu o abstracte, que pugui establir-se entre el llenguatge musical i el llenguatge conceptual i que sigui susceptible de ser reconegut com a tal L’ús reiterat d’una sèrie de…