Resultats de la cerca

Els seus orígens es remunten al 612, any en què l’irlandès Gallus ~550-~627 fundà una ermita vora el riu Steinbach, prop de Zuric Aviat reuní al seu voltant una petita comunitat, que l’any 720 era regida per sant Otmar ~689-759, que fundà el monestir La casa seguí la regla irlandesa fins que l’any 760, en què passà a dependre del bisbat de Constança, adoptà la regla benedictina L’emperador dels francs Lluís el Piadós 814-840 transformà Sankt Gallen en una abadia reial independent En temps de l’abat Gozbert 816-836, el monestir inicià el període de prosperitat més gran, tant…

Antigament també se’n cantaven dins l’ofici diví, especialment després de la capítula Originàriament era un text, a manera de trop , adaptat a una vocalització d’un cant litúrgic, especialment al melisma de l’última síllaba de l’alleluia de la missa Aquesta vocalització, més o menys àmplia segons el grau de solemnitat de la festa, s’anomenava jubilus , melodia o sequentia Els versos aplicats sobre aquesta sequentia foren anomenats prosa o verba De l’expressió prosa ad sequentiam 'prosa feta sobre la seqüència' provenen els dos noms, prosa i seqüència, que rep el mateix concepte Se’n…

Segons Eugène Cardine, monjo benedictí de Solesmes i estudiós del cant gregorià, fou adoptat pels copistes del monestir de Sankt Gallen per a indicar una nota lleugera pel que fa a la seva interpretació Molt semblant al punctum , les edicions vaticanes modernes no en distingeixen la grafia de la d’aquest altre signe, tret d’alguns casos

Tenint en compte el seu traçat, pot ser d’accents, com per exemple la notació hispana, o de punts, com l’aquitana Hi ha notacions els neumes de les quals són disjunts, com en el cas de la paleofranca i la lorena, i d’altres en què els neumes són conjunts, com en la de Sankt Gallen, en la francesa i en la primitiva catalana notació catalana Entre les notacions de l’Europa central la més important és la de Sankt Gallen, sorgida al monestir del mateix nom i que és una de les més antigues s’estengué per Suïssa, el nord d’Itàlia i l’est de França, i influí en el…

Normalment es tracta de la pronúncia de síllabes amb diftong, amb doble o triple consonant, etc És, doncs, un signe prosòdic sobreposat a un de musical En la notació quadrada i moderna, els neumes liqüescents s’indiquen amb notes més petites que les altres en paleografia hi ha diversos signes que varien segons l’escola en els còdexs de Sankt Gallen els neumes acaben en un caragolí El neuma afectat conserva generalment el nom propi porrectus liqüescent, torculus liqüescent, etc, llevat del podatus , que s’anomena epiphonus , i la clivis , que es diu cephalicus

El costum fou molt estès als monestirs, a les catedrals i fins i tot a les escoles i universitats de l’edat mitjana Ja és esmentat al s X per Ekkehard IV de Sankt Gallen, i tingué, malgrat les prohibicions freqüents, una llarga supervivència Han estat conservats alguns fragments, entre els quals dos de catalans en vers, del sermó —escrit per una persona gran— que en alguns llocs el bisbetó feia durant la missa Al Principat és coneguda la festa del bisbetó que hom celebra a Montserrat el dia de sant Nicolau

El gènere fou creat i desenvolupat als monestirs de Sankt Gallen i a Sant Marçal de Llemotges la collecció més antiga es troba en un manuscrit del segle X procedent de Llemotges Sembla que a l’origen foren texts mnemotècnics adaptats a raó d’una síllaba per nota als llargs melismes gregorians i que hom cantava en lloc d’aquests Les primitives formes en prosa més o menys rimada evolucionaren potser per obra de Notker Bàlbul, a mitjan segle IX cap a formes versificades prosa i fins a les llengües populars És a l’origen del drama litúrgic

Molt popular a partir del segle XI, es caracteritzà per la seva forma rimada i rítmica Sovint amb estructura estròfica, la música era de caràcter monòdic, però ben aviat començaren a compondre’s també versus polifònics Els principals centres de producció foren els monestirs de Sankt Gallen i de Sant Marçal de Llemotges El terme, però, pot ser utilitzat en diferents contextos amb significació diferent En els manuscrits aquitans sovint es confon amb les denominacions ritmus , carmen , planctus , hymnus o prosa En certa manera, el versus pot ser considerat com una mena de…

En l’alta edat mitjana es trobava ja en moltes seus i monestirs d’Europa Metz, Sankt Gallen, Ripoll, etc, on era conreat el cant eclesiàstic o gregorià En aparèixer les capelles de música polifònica disminuí la importància de la schola cantorum Modernament, hom en donà el nom als grups dedicats al gregorià per a la litúrgia A Catalunya en fou iniciat el moviment entre els laics a Terrassa, el 1905, sota l’impuls de mossèn CSabater A la institució terrassenca se n'afegiren de noves per tot el país fins a tenir milers de cantaires Els dirigents més importants de les scholae…

Els primers usos d’aquesta denominació, almenys fins al segle IX, es referien a un llibre que contenia cants antifònics, ja fossin de la missa o bé de l’ofici Modernament s’entén que l’antifonari inclou únicament els cants de l’ofici, mentre que el gradual gradual 2 conté els de la missa Els antifonaris notats més antics són el de Mont-Renaud i el de Sankt Gallen, de la primera meitat del segle X i del final del mateix segle respectivament Dins l’anti fonari de l’ofici es diferencien dues categories segons el seu ús, secular ofici romà i monàstic d’acord amb la regla de sant…