Resultats de la cerca
Es mostren 59 resultats
lloctinent reial
Història
A la baixa edat mitjana, persona que substituïa el rei en casos d’absència o impossibilitat d’aquest.
En general, aquesta funció requeia en la reina, o en l’infant primogènit o hereu de la corona encara que el títol fos més o menys permanent, la lloctinència era exercida per temps breu o circumstancial, però alguna vegada, com en el cas de la reina Maria, muller d’Alfons el Magnànim, tingué molta durada Les seves atribucions eren amplíssimes, amb facultats delegades per a convocar i presidir corts, i fins i tot cridar les hosts aplicant l’usatge Princeps namque , convocar i presidir el consell reial i dur a terme tots els actes propis del sobirà no podia, però, nomenar cap substitut
lloctinent | lloctinenta
Persona que és segon prop d’un cap, d’un superior, i que pot ocupar el seu lloc, exercir la seva autoritat, en cas d’absència d’aquest.
lloctinent general
Història
Del segle XV al XVIII, oficial reial, representant del rei, durant l’absència d’aquest, en un dels estats patrimonials de la monarquia catalanoaragonesa.
Té l’origen en l’absentisme reial, que arribà a ésser quasi permanent El càrrec fou institucionalitzat per Ferran II de Catalunya-Aragó des del nomenament, el 1479, del seu cosí, l’infant Enric d’Aragó, com a lloctinent general de Catalunya, i el 1492 Juan de Lanuza ho era del regne d’Aragó Al Regne de València, el càrrec no s’institucionalitzà de manera permanent fins el 1520, amb Diego de Mendoza y de Lemos, que ho fou nominalment també del Principat de Catalunya Als regnes de Sicília i de Nàpols prevalgué el nom de virrei , denominació que, des del segle XVI, tendí a substituir arreu la de…
portantveus
Història
Lloctinent, representant o substitut d’algú en un càrrec d’autoritat.
audiència reial
Història
Història del dret
Òrgan d’administració de justícia creat per Ferran II als països de la corona catalanoaragonesa.
Les audiències amb veritable estructura moderna foren fruit de les reformes decisives de Ferran II i els seus successors immediats a través de disposicions diverses que les establiren i les adaptaren als països respectius Com a nota comuna conservaren la vinculació reial —de tradició medieval— significada ara en l’estructuració de la lloctinència, per la presidència primacial i en part ben efectiva del lloctinent respectiu i més efectiva encara per la de canceller, vicecanceller o regent en algunes de llurs sales o seccions Però la del Principat es distingí pel fet d’ésser…
crida
Història
Dret administratiu
A partir del s XV i, sobretot, del XVI, disposició legislativa publicada pels lloctinents i virreis dela corona catalanoaragonesa (i, per extensió, també dels governadors de Milà).
Sovint no era més que una previsió interpretativa i executiva de constitucions o furs, actes i capítols de cort i pragmàtiques reials, o bé la simple publicació d’aquesta provisió altres vegades, però com a Sardenya i al Milanesat, arribava a tenir el caràcter d’una llei, especialment si, a més del lloctinent o virrei i del secretari, anava signada pel regent de la cancelleria, l’advocat fiscal o d’altres membres de l’audiència amb tot, el caràcter perpetu fou contradit especialment pels juristes del Principat Hom anomenava crida de llibret l’edicte general publicat al…
quint
Història
Cinquena part dels ingressos municipals que algunes ciutats catalanes, d’acord amb els termes de llurs cartes, pagaven a la tresoreria reial.
Des del final del s XVI els reis intentaren de posar en vigor i generalitzar aquest impost que havia caigut en part en desús Amb tot, Felip III, a les corts del 1599, renuncià a tots els quints endarrerits davant el malestar que les indagacions en els arxius municipals havien ocasionat Però a partir sobretot del 1612, el lloctinent de Catalunya tornà a posar una atenció especial en el cobrament de l’impost, i a partir del 1614 efectivament els ingressos de la tresoreria procedents dels quints començaren a augmentar El 1620, però, el lloctinent arribà a exigir el…
stadhouder
Història
Càrrec oficial propi dels Països Baixos.
Fou donat originàriament al lloctinent del sobirà en un país o província Més tard foren les províncies mateixes les qui el nomenaren com a cap suprem dels exèrcits, i es féu hereditari en els Nassau-Orange fins que esdevingueren reis
unió
Història
Concòrdia o entesa entre diverses jurisdiccions (universitats reials, senyors jurisdiccionals) per tal d’afrontar amb una sola organització de milícia bandolers o altra mena d’enemics comuns.
La iniciativa procedí del lloctinent general de Catalunya, i fou posada en pràctica per primera vegada el 1565 Ja des del 1525 hi havia hagut com a precedent unions privades circumstancials entre senyors jurisdiccionals Llur organització es fixà a la fi del s XVI, sobretot des de la unió de 1581-85, iniciada per Carles d’Aragó i Tagliavia i duta a terme pel jurista Lluís de Peguera Segons la Relación breve del principio que se dio a la unión y hermandad de Cataluña , que explica la unió del 1591, en la qual intervingué també Peguera, aquesta era convocada pel lloctinent…
virrei | virreina
Història
Alt funcionari politicoadministratiu que governa un virregnat com a representant del rei o en lloc seu i, per tant, amb plenitud de jurisdicció civil, criminal i administrativa.
Els Reis Catòlics crearen els càrrecs de virrei d’Aragó, de Navarra i de Galícia i el d’Índies per a Colom Carles V creà els virregnats i els càrrecs de virrei de Nova Espanya 1535 i el Perú 1544, i al segle XVIII foren constituïts els de Nova Granada 1717 i el Río de la Plata 1777 Napoleó I creà un virrei per al seu regne d’Itàlia L’emperador austríac tenia un virrei al regne Llombardovenecià , i el rei d’Itàlia, a Etiòpia En alguns territoris de la corona catalanoaragonesa els reis crearen també virreis Així ho feren a Sicília 1415, Sardenya 1417 i Nàpols 1505 En aquests regnes sovint l’…
Paginació
- 1
- 2
- 3
- 4
- 5
- 6
- Pàgina següent
- Última pàgina