Resultats de la cerca

Avui dia hom el sol donar als fills no primogènits dels títols del regne i a membres de corporacions nobiliàries Als Països Catalans el tractament d’illustre fou donat des de la baixa edat mitjana als membres o parents pròxims de la família reial També el tenien des de l’època dels Àustria alguns alts funcionaris reials, com el canceller i el portantveus del governador general de Catalunya, i també els marquesos A partir del segle XVII hom tendí a substituir aquest tractament pel d'illustríssim

El títol d’almirall és trobat per primera vegada a Sicília al segle XI usat pels genovesos, fou generalitzat a la marina europea durant el segle XIII A l’època de Jaume I de Catalunya-Aragó, el 1231, Carròs figurà ja com a almirall de Catalunya i Mallorca i des d’aleshores sempre hi hagué a la corona catalanoaragonesa almirall i vicealmirall Durant el regnat de Pere III, el comandament suprem de les forces navals reials era assumit per l’almirall, que tenia a les seves ordres tres vicealmiralls, que corresponien, respectivament, als regnes de València i de Mallorca i al Principat La…

Al regne de Castella els primers títols de marquès foren els de Villena 1366 i 1445 i d’Astorga 1465 a Anglaterra, els de Dublín 1385 i els de Dorset i Somerset 1397 a Itàlia, els d’Ivrea 876, Monferrato 954 i Saluzzo 1125 A França, aquest títol, suprimit l’any 1789, fou restablert per Lluís XVIII Als Països Catalans, arran de la presa d’algunes ciutats, alguns comtes portaren, esporàdicament, els títols de marquès de Tortosa Ramon Berenguer IV, 1148, de Lleida Ramon Berenguer IV, 1149 i de Balaguer Ermengol IV, 1067 però els primers títols de marquès, com a títols nobiliaris, foren el de…

Entre aquestes poblacions hi havia Barcelona, Manresa des del 1315, Igualada des del 1381, Granollers, Vic des del 1315 o Sabadell des del 1609, Aquesta designació era equivalent a la de jurat, cònsol, paer o procurador que rebien en d’altres poblacions municipi A Barcelona, aquesta designació fou aplicada, a partir d’un privilegi de Jaume I del 1258, als vuit prohoms que assessoraven el veguer en el govern de la ciutat De vuit, foren aviat reduïts a sis 1260 i finalment a cinc el 1274 Els consellers barcelonins, a més de les funcions pròpiament executives, tenien, entre altres prerrogatives…

Originàriament constituïa un nom comú equivalent a senyor així, en landlord , ‘terratinent’

Amb la patrimonialització de les funcions, aquest càrrec es feu hereditari des del començament del segle X, i el seu primitiu caràcter funcional es transformà en honorífic i feudal i la funció passà a ésser exercida pels vicaris Aleshores els vescomtes començaren a adoptar, no el nom del comtat o del pagus en el qual exercien llur càrrec, sinó el d’alguna de llurs possessions alodials o feudals, generalment la més important D’aquesta manera els vescomtes de Girona esdevingueren vescomtes de Cabrera els de Besalú, de Bas els de Peralada, de Rocabertí els de Rosselló, de Tatzó els de Vallespir…

Tipus de documents Utilitat historiogràfica La documentació que caracteritza principalment els fons patrimonials fa referència a la legitimació del patrimoni compres, establiment , capbreu , documents judicials, a la seva transmissió testaments, pactes nupcials, donacions i a la seva administració llevadors de rendes, llibres comptables, rebuts i factures, inventaris Poden contenir igualment documentació aliena al patrimoni familiar, recollida per l’ocupació de càrrecs o per les activitats específiques dels membres del grup familiar La conservació i descripció d’aquests fons…

El català forma el plural dels substantius i dels adjectius afegint, generalment, una s al singular fill fills, blanc blancs, pare pares, feble febles Els acabats en a àtona la canvien en es casa cases Els acabats en vocal tònica afegeixen ns mà mans, rodó rodons En són excepció, que formen el plural només amb s lilà, mamà, mannà, paixà, papà, rajà, sofà, tarannà, xa, bebè, cafè, canapè, comitè, crepè, cupè, fe, mercè, oboè, rapè, te, tupè, vostè, abonaré, calé, clixé, consomé, jaqué, pagaré, peroné, puré, quinqué, ximpanzé, bisturí, esquí, frenesí, fricandó, landó, rondó, bambú, cautxú,…

El seu ús començà al segle XIII i es generalitzà al XIV i al XV Al segle XVII en foren assenyalades les posicions i hom en definia la forma i la situació El casc és exclusiu de les armes gentilícies masculines La seva mida en relació amb l’escut no pot superar els cinc setens de l’alçària d’aquest, i la seva posició ordinària és descansant sobre la vora superior de l’escut, i si aquest és inclinat, sobre l’angle superior més alt Els cascs van tots folrats de gules A vegades, i molt sovint a l’heràldica d’alguns països, hom acostuma a timbrar un escut de llinatges amb dos o més cascs, i…