Resultats de la cerca

Per mitjà del comportament físic i de la racionalització dels moviments, l’expressió de les sensacions per part dels actors es realitza mitjançant accions corporals, sense necessitat que els intèrprets experimentin tals sensacions No obstant això, Meyerhold no formulà mai les seves reflexions sobre la biomecànica teatral com a mètode sistemàtic ni principi dogmàtic

La crítica teatral, l’origen de la qual hom cerca a la Poètica d’Aristòtil, va sempre unida a l’establiment de determinades dramatúrgies Cada període estètic ha tingut els seus crítics al renaixement italià hi hagué els treballs de Giulio-Cesare Scaligero, Lde Somi, etc al segle d’or castellà, els de Bde Torres Naharro, Lope de Vega, etc al teatre francès del s XVII, els de N Boileau-Despreaux, Corneille, etc, i a Anglaterra, els de BJonson, JDryden, WCongreve, etc A França, el teatre romàntic fou objecte de treballs de VHugo i, el naturalista, d’ÉZola Al s XX cal destacar les…

A l’antiga Grècia, la dansa regla o llei del cos prengué notable importància Tan remota com la humanitat, la dansa escollí el cos com a instrument per a expressar el que no es pot explicar amb paraules Com a ritual, era un acte màgic a través del qual s’accedia al desconegut i a allò que era diví En aquestes danses, hi excellia un escollit o mestre de cerimònies, intermediari entre el poble i els déus, xaman o bruixot D’altra banda, hi havia les danses per a la diversió, procedents de la cultura popular, que eren la manifestació d’una comunitat, els moviments i passos de les quals foren…

Com la poesia èpica, el teatre èpic adopta una forma narrativa, contràriament a allò que s’esdevé en el teatre tradicional Bertolt Brecht en fou el teoritzador i l’instigador principal recolzat en la tradició teatral alemanya, fonamentalment en l’obra dramàtica de Georg Büchner, i després d’haver collaborat en el Teatre Polític de Piscator, sentí la necessitat d’impulsar un moviment teatral adequat a la societat industrialitzada del s XX La recerca de Brecht començà amb les anomenades peces didàctiques i llur confrontament amb el públic, i culminà amb les seves obres posteriors,…

Ha seguit pròpiament el desenvolupament de la direcció teatral teatre

És difícil, fins i tot, delimitar una frontera precisa entre teatre musical i teatre exclusivament parlat, perquè la música ha tingut sempre un paper essencial en multitud de manifestacions teatrals des de l’antiguitat Ha estat un element fonamental en diferents gèneres dramàtics com l' òpera , l' opereta , el ballet, la comèdia musical , la sarsuela o el singspiel , però la seva importància no ha estat menor en altres gèneres com la comédie-ballet , la masque o els drames religiosos En el teatre en prosa, així mateix, la utilització de fragments musicals ha estat i és habitual La música…

Pot ser compost de números independents o combinar actuacions musicals amb un argument sumari que encadena les diverses escenes Les incursions humorístiques, que giren entorn de l’actualitat de vegades amb contingut polític, són l’element principal, juntament amb les allusions sexuals Afí a la comèdia musical, el music-hall , el cabaret, l’opereta, la revue que n’és el model europeu de filiació més clara, almenys pel que fa al nom i altres gèneres teatrals, amb els quals manté fronteres imprecises, la revista es desenvolupà als grans centres industrials i urbans com a forma d’entreteniment…

Per extensió, qualsevol música utilitzada en una obra escènica, expressament composta per a ella o no Pot restar fora de l’acció teatral -a manera d’obertura, entreacte o interludi- o acompanyar-la, ja sigui subratllant-la o simplement servint-li de fons musical El seu origen es pot situar als drames de l’antiga Grècia, però no és fins al Renaixement, en particular a les comèdies italianes de l’època, que es pot parlar pròpiament de música incidental Al segle XX, el significat del terme s’ha estès fins a incloure la música per al cinema Una bona part de la música incidental dels…

A Grècia, el teatre tingué origen en les festes religioses companyies itinerants actuaven a les places de la ciutat, i constaven d’un actor i d’un cor Èsquil introduí el segon actor en la representació dramàtica i Sòfocles el tercer L’escenografia, limitada per la decoració del mur σχηνh que servia de fons, es complicà amb el transcurs del temps Èsquil concebé l’εκκύλεμα, petit escenari sobre rodes el Θεολογεῖον era un petit balcó adossat al prosceni en el qual apareixien els déus de l’Olimp Finalment fou emprada una màquina de volar, proveïda de corrioles, que permetia als déus d’aparèixer i…

Aparegut cap al segle XVI, fou molt popular en la vida teatral anglesa als segles XVII i XVIII Sempre tractava en anglès els temes teatrals, sovint extrets de la mitologia clàssica, a la manera dels espectacles similars que es veien aleshores a les corts italianes més brillants sobretot a la de Florència i a la cort de França El primer autor important de textos de masques fou Ben Jonson 1572-1637, seguit per Thomas Campion, William Lawes, Charles Coleman i James Shirley la música d’aquesta mena d’obres s’ha perdut quasi totalment Els textos no tenien gaire importància el més…