Resultats de la cerca

Vida i obra Pare de Josep Maria Lasarte Fou redactor 1858-68, codirector i director 1874-81 d’ El Telégrafo a partir del 1879, El Diluvio Obtingué un accèssit a la viola als primers Jocs Florals de Barcelona i en fou secretari el 1861, però més aviat es vinculà al cercle de Valentí Almirall i Frederic Soler presidí 1884-85 el Centre Català, on pronuncià discursos el 1882 i el 1884, i collaborà en la premsa satírica i humorística, en què utilitzà el pseudònim de Pere Pau Pi Un Tros de Paper , L’Embustero , 1866, La Rambla , que fundà, La Pubilla , La Campana de Gràcia i Lo Xiulet del Carril…

Estudià al seminari de Vic i exercí el sacerdoci al bisbat de Vic, i, a partir del 1871, al de Barcelona, on fou capellà de la Casa del Retir Publicà nombroses monografies i articles referits a indrets i personatges d’aquests bisbats, a partir de dades recollides sobre el terreny i que no sempre interpretà amb sentit crític entre d’altres, San Juan de las Abadesas y su mayor gloria el Santísimo Misterio 1859 reed 1874 i 1894,  Nostra Senyora del Remey en Grexenturri 1863, Historia de San Pedro de Casserras 1867,  Martirologi català 1880 i Manlleuencs illustres 1890 Reelaborà la llegenda del…

Aquest nomenà un patronat Eduard Fontserè, Jordi Rubió, Agustí Duran i Sanpere, Francesc Pujol, Josep Maria Batista i Roca per tal d’englobar diversos mecenatges seus anteriors la Fundació Montserrat Patxot i Rabell 1919, a benefici de noies pobres, preferentment filles de Sant Feliu de Guíxols la Fundació Maria Patxot i Rabell 1925, que donava beques d’estudis a noies sense mitjans econòmics la Fundació Clara Jubert de Patxot 1920, que facilitava pensions de vellesa els concursos Rafael Patxot i Ferrer 1920 per a estudis històrics, polítics i socials, convocats per l’Acadèmia de…

Josep de Xoriguera Barcelona s XVII exercí de tallista a Catalunya El seu fill Josep Simó Xoriguera i Elies dit el Vell Barcelona — Madrid 1682, escultor, fillastre de Josep Ratés i Dalmau, anà amb aquest a Madrid per ajudar-lo en l’execució del retaule desaparegut de l’església de Montserrat 1674 Es casà a Madrid, on s’establí i castellanitzà el seu nom Churriguera Inicià allí una dinastia d’artistes bàsica dins l’art barroc castellà El més famós dels seus fills és l’arquitecte i escultor José Benito Xoriguera , que donà lloc al xoriguerisme Un altre fill, Joaquín Xoriguera…

Erigida en congregació per Gregori XIII 1575, les seves constitucions foren confirmades el 1612 per Pau V El fundador no volgué fundar cap congregació jeràrquica i centralitzada, de tipus clàssic, sinó una congregació de sacerdots seculars, units entorn del fundador sense cap altre vincle que la caritat i l’apostolat de cara al poble cristià, basat en obres de misericòrdia, predicació, confessió, música sagrada i el foment de la pietat popular Les fundacions posteriors no tenen cap dependència jurídica de la de Roma, sinó que són regides independentment per un prepòsit, sense superiors…

Membre de l’escolania de la catedral de Barcelona, estudià piano amb Josep Vinyas i orgue i composició amb el seu oncle Josep Marraco i Ferrer i amb Domènec Mas i Serracant Fou nomenat organista 1895 i mestre de capella 1907 de l’església de Sant Agustí de Barcelona Dirigí l’Orfeó Montserrat i altres agrupacions corals Del 1923 al 1957 dirigí la capella de la catedral de Barcelona Fou censor de l’Asociación Ceciliana Española i vocal de la Comisión Diocesana de Música Religiosa Collaborà en diverses antologies, entre d’altres l’ Antología Orgánica Práctica del jesuita Nemesio…

Titulat el 1882 Arquitecte de les famílies més riques de Barcelona, féu el palau Juncadella a la rambla de Catalunya 33 1891, la casa Roger Vidal al carrer d’Ausiàs Marc 61 1891, la de Sebastià Pascual al passeig de Gràcia-Casp 1892, la torre Arnús 1904 al Tibidabo, al cim del qual bastí el Temple Expiatori del Sagrat Cor començat el 1902 i acabat pel seu fill Josep Maria Sagnier i Vidal i la casa Garriga Nogués, al carrer de la Diputació 250, que des del 1987 és seu de la Fundació Enciclopèdia Catalana Féu també el collegi de Jesús Maria al passeig de Sant Gervasi 1892, el del carrer de…

De formació autodidàctica, fou dependent de comerç Collaborà entre el 1899 i el 1900 a La Creu del Montseny  i després a L’Atlàntida , El Diluvio Ilustrado , La Creu del Montseny , Pèl & Ploma , Catalònia  i Revista Catalana També fou redactor de Joventut  i de Catalunya Artística La seva poesia, sentimental i preciosista, intenta una síntesi entre l’espiritualisme heretat de Verdaguer i el vitalisme de final de segle, que el duu a integrar les poètiques decorativistes i decadentistes en la ideologia regeneradora Publicà Preludi 1904, el poemet dramàtic inspirat en el tema de Faust,…

Establert a Lleida amb la família 1931, es formà musicalment a l’Escolania de Montserrat 1934-36, i des del 1953 es feu càrrec de la direcció de l’ Orfeó Lleidatà , reprenent la tasca del seu pare Antoni Virgili i Piñol, mort durant la Guerra Civil de 1936-39 Des de l’entitat, creà una veritable escola de la pedagogia de la direcció i del cant coral a través, sobretot, dels cursos internacionals de cant coral i pedagogia coral infantil, celebrats cada estiu des del 1964 durant més de trenta anys en collaboració amb el moviment coral francès À Coeur Joie, i els cursos nacionals…

Publicà els reculls poètics Per entrar en el regne 1957 i Intento el poema 1960, amb el qual aconseguí el premi Carles Riba el 1959 Escriví lletres de cançons, les quals, musicades per Lleó Borrell, foren premiades i obtingueren molta acceptació Entre les més populars sobresurt  Se’n va anar , que, en veu de Salomé i Raimon, guanyà el Festival de la Cançó Mediterrània del 1963 Altres cantants de la Nova Cançó  que musicaren poemes seus foren Salvador Escamilla Amiga mort , Núria Feliu i Joan Manuel Serrat Anirem tots cap al cel , Lluís Llach i Dolors Laffite Temps i temps , Cels trencats…