Resultats de la cerca

Mort el mariscal Suchet el 1826, el seu fill Napoléon Suchet 1813-77 esdevingué segon duc d’Albufera El títol és conservat pels seus descendents Ensems amb el títol, Suchet adquirí la propietat del llac, que conservà fins a la retirada dels francesos de València 5 de juliol de 1813 Essent la fotja l’ocell més apreciat de l’Albufera, el mariscal Suchet fou anomenat popularment a València Duc de les Fotges

Els estanys d’Almenara —o llacunes de Taiola— són envoltades per franges de vegetació halofítica formades bàsicament per canyissar Xavier Moreno Els estanys d’Almenara 215, entre els principals espais naturals del litoral català i valencià Aquests estanys són situats en la proximitat de la costa, principalment dins del terme d’Almenara, al nord-est de la població de Sagunt Es tracta d’un parell de llacunes també conegudes amb el nom de llacunes de Taiola, envoltades per una antiga marjal que actualment ha estat transformada en horta No obstant això, a l’hivern aquests camps s’inunden pel…

Fill d’un comerciant, l’any 1791 ingressà a la Garde Nationale i més tard a l’exèrcit Es destacà al setge de Toló 1793, a la batalla de Neumark, on fou ferit 1797, i a les campanyes napoleòniques d’Itàlia, Alemanya, Polònia i Àustria victòries d’Austerlitz, Jena, etc Napoleó li atorgà el títol de comte 1808 i li confià el comandament del cinquè cos d’exèrcit de la península Ibèrica, amb el qual intervingué en el setge de Saragossa l’any següent fou nomenat general en cap de l’exèrcit d’Aragó i virtual autòcrata d’aquesta zona, pràcticament independent del govern del rei Josep Bonaparte…

Separada de la mar per un cordó litoral d’uns 8 km, originalment els aiguamolls ocupaven una superfície d’unes 2 600 ha en un perímetre de 32 km Alimentada per torrents diversos el d’Almadrà i el de Sant Miquel i l’aqüífer de Sa Pobla, a l’estiu és inundada en part per l’aigua de la mar La vegetació és típica de maresma salicòrnies, joncs, canyars, tamarius, oms, àlbers, etc i té una gran riquesa ornitològica flamencs, agrons, arpelles, fotges, nombroses espècies d’anàtides i de moixons, etc El 1863 la societat britànica New Majorca Land Co obtingué la concessió per a emprendre la dessecació…

Els gruïformes mostren una gran heterogeneïtat morfològica i conductual agrupen des d’ocells de grans dimensions, esvelts i grans migradors, com les grues, de les quals veiem la grua damisella Anthropoides virgo , fins als petits ràllids, tan abundants als medis aquàtics litorals i continentals, passant pels robusts i pesants representants propis dels ambients esteparis, com el sisó Josep M Barres En l’ordre dels gruïformes Gruiformes s’apleguen 12 famílies molt diferenciades externament, però que es consideren relacionades per diversos trets d’anatomia interna La major part —no totes— de…

Els ocells d’aiguamoll solen tenir un aspecte singular Sobretot els seus becs i les seves potes s’aparten força de les dimensions i les característiques mitjanes que aquestes estructures tenen en els altres ocells Són ocells d’aigua, i concretament ocells d’aigual, és a dir ocells de terra ferma inundada A més de volar, han de poder nedar o caminar sobre substrats somament submergits I menjar-hi Per això, i en funció del tipus d’alimentació i de les característiques de cada aigual, els becs adopten tota mena de formes i d’adequacions Les potes, altrament, són tan llargues com els exigeix la…

Aspecte de s’Albufera des Grau, amb part de l’extensió d’aigües lliures, un petit illot i els turons que l’envolten, coberts parcialment per ullastrars Yves Hennechart S’Albufera des Grau 12, entre els principals espais naturals de Menorca A 9 km de Maó, cap al nord, es troba S’Albufera des Grau, el cas més notable de llacuna litoral de les Balears S’Albufera forma part d’un conjunt integrat de terres de pastura, turons boscosos i bosquines litorals, equilibrat pels usos rurals tradicionals de Menorca Si la zona humida és el centre i motiu fonamental de la protecció legal de la zona, els…

La fotja Fulica atra és inconfusible pel color negre del plomatge i pel color blanc del bec i la placa frontal Les potes, verdoses i amb els dits gruixuts i lobulats, com s’aprecia a la fotografia de dalt, sobresurten darrere el cos durant el vol Diferent de la polla d’aigua, la fotja neda en grups nombrosos per les aigües obertes, lluny de la vegetació litoral i, malgrat la distància, es pot reconèixer per la forma arrodonida del dors i el color blanc de les plaques frontals a baix Xavier Ferrer i Ramon Torres Amb una distribució relativament àmplia absent d’Andorra, la fotja és present…

Coexistent als mateixos hàbitats de la fotja comuna, i amb una alimentació principalment herbívora relativament similar, la fotja banyuda no ha estat mai una espècie freqüent als nostres marjals, la qual cosa s’explica probablement pel fet que es trobava en el límit nord de la seva distribució i, per tant, en unes condicions ja una mica extremes La fotja banyuda o fotja de cresta és reputada sedentària, però es coneixen també alguns moviments irruptors, generalment hivernals Es reproduïa a l’albufera de València i, probablement, també al delta de l’Ebre i als marjals del Fondo A ponent, a…

De forma de vuit i amb una superfície d’1075315 m 2 , té, de nord a sud, una longitud de 2080 m, una amplada, que varia segons el lloc, entre 730 i 235 m i una profunditat que va de 6 m, al llindar que correspon a la part més estreta, a 62 m al fons d’un embut situat a la part meridional En aquesta part presenta, al seu voltant, tretze estanyols de petita extensió entre d’altres, els de la Cendra, del Vilar, gros i petit de Montalt, de Porqueres, de la riera Castellana, de ca n'Ordis, etc Es nodreix de deus subterrànies molt regulars, que li aporten uns 600 litres d’aigua per…