S’Albufera des Grau

S’Albufera des Grau (1.2), entre els principals espais naturals de Menorca.

A 9 km de Maó, cap al nord, es troba S’Albufera des Grau, el cas més notable de llacuna litoral de les Balears. S’Albufera forma part d’un conjunt integrat de terres de pastura, turons boscosos i bosquines litorals, equilibrat pels usos rurals tradicionals de Menorca. Si la zona humida és el centre i motiu fonamental de la protecció legal de la zona, els límits jurídicament establerts inclouen tots els elements d’aquest conjunt, i abracen una gran part de la conca hidrogràfica, que cal considerar com a unitat ecològica, sobre la qual és coherent d’aplicar mesures de conservació homogènies. La conca de S’Albufera des Grau, amb una extensió de 25 km², és un cas en què aquest principi ha resultat aplicable, i l’àrea protegida és de gairebé 19 km².

Els límits de la zona protegida formen un polígon des de la vora del mar, 200 m al nord de Sa Torre Blanca fins a la carretera de Favàritx; se segueix aquesta fins al seu origen, en la de Maó a Fornells, que constitueix el seu límit occidental, fins al Camí des Bouals. Des d’aquest punt, el límit és una línia recta fins als alts del Milà Nou, i d’aquests, als de Sa Cudia Vella, i recte fins a la mar.

S’Albufera, d’una extensió de 76 ha d’aigües lliures, té una forma allargada, en direcció est-oest, de gairebé 2 km de longitud màxima. Comunica amb la mar per la Gola, pròxima al llogaret des Grau, a la banda de llevant. Per ponent, es troba Es Prat, àrea reblerta que s’inunda i s’asseca seguint les variacions del nivell de S’Albufera, que tenen una amplitud de 40 cm. La forma de la llacuna és a més molt irregular, com es correspon a la topografia summament ondulada que l’envolta; forma àmplies badies i prominents endinsades: l’amplada varia entre els 150 m i els 880 m. Al seu interior es troben quatre illots (de S’Escudella, des Pardal, d’En Mel i Petit), el més elevat dels quals arriba als 14 m d’altitud. La profunditat mitjana és d’ 1,37 m, i la màxima de 3 m.

S’Albufera és situada plenament a la tramuntana menorquina, sobre terrenys paleozoics i mesozoics. Una bona part dels terrenys són pissarres del Carbonífer, prou impermeables, fet que genera un drenatge superficial important, amb diferents torrents (Es Pontarró, Boals, Boaleta i Torre Blanca) que aboquen les aigües a la llacuna. Aquesta és formada, en gran part, per terrenys enfonsats per un conjunt de falles, que s’afegeixen a una topografia molt modesta, en gran part per sota el nivell de la mar. L’esquema general es complica amb l’existència, a l’oest, de materials juràssics i dolomítics, gresos del Bundsandstein i calcàries del Muschelkalk. A la costa, i en alguns punts de l’interior, es troben dipòsits sedimentaris quaternaris i formacions dunars recents.

El clima local és mediterrani càlid subhumit, amb una petita zona, cap a l’interior, de clima mediterrani temperat subhumit. Com és general a Menorca, la seva característica principal és el vent, sobretot la tramuntana, freda i seca, que determina una important evaporació i la mescla vertical de les aigües de la llacuna, a més dels efectes sobre la vegetació que són descrits al capítol de la costa de Tramuntana.

Les biocenosis de la zona han estat objecte d’estudis molt detallats, especialment els limnològics. La llacuna té una salinitat superior a la que es podia esperar de les entrades superficials d’aigua marina que rep; aquesta concentració de clorurs es deu al rentat superficial de les sals aportades per la tramuntana, que representen per al conjunt de Menorca entre 200 i 300 mg/m²/any. La salinitat oscil·la estacionalment: és menor a l’hivern, quan els torrents aporten aigua dolça, i augmenta a l’estiu; els anys de sequera i forta evaporació pot arribar a superar la marina. La sobreexplotació de l’aqüífer de S’Albaida, al nord-oest, ha comportat que la font de Santa Catarina deixi de rajar. Era una de les més importants arribades d’aigua a la llacuna.

El fitoplàncton de la llacuna es considera pobre d’espècies. Se n’han determinat 50 tàxons diferents, i és notable una forta variació temporal: alternen períodes en què domina Nannochloris, una clorofícia sense espècies acompanyants, amb d’altres amb més diversitat, caracteritzats per l’abundància de dinoflagel·lades, diatomees i criptofícies. Aquestes variacions es relacionen amb la temperatura i l’estabilitat de la massa d’aigua.

Pel que fa al zooplàncton, se n’han identificat 22 tàxons (9 ciliats, 1 hidrozou, 5 rotífers i 7 copèpodes). La comunitat bentònica és formada per distintes algues, especialment Chaetomorpha crassa, i invertebrats, com l’amfípode tubícola Corophium acherosicum, altres crustacis, quironòmids, etc.

Diversitat vegetal

La vegetació d’aquest espai natural és summament variada. L’interior de la llacuna és poblat per algunes plantes vasculars aquàtiques, que en algunes èpoques arriben a ser tan abundants que fotges i polles d’aigua hi poden caminar per sobre. La més abundant és l’anomenada herbei (Potamogeton pectinatus) i també Ruppia cirrhosa. Les vores són colonitzades per un cinturó discontinu de plantes helòfites, amb rizomes submergits i enfonsats al sediment, tiges i fulles aèries; a les petites cales i a la zona més interior de la llacuna hi ha canyís, i a la resta del litoral Scirpus maritimus i S. littoralis, les plantes de preferència per a la nidificació de les fotges. L’amplitud més gran ocupada per la vegetació palustre és a la Gola i al Prat.

Sobre sols salins que s’inunden només ocasionalment, es poden trobar matolls de plantes halòfiles, moltes d’elles crasses, com salicòrnies, joncs, salat herbaci (Suaeda maritima), l’ensopeguera Limonium ferulaceum, etc. Abunden també els tamarius, que arriben a formar bosquets al Prat, i que tenen una funció estabilitzadora important als marges de la Gola. A l’interior dels torrents, a les zones menys salabroses de S’Albufera, hi ha belles comunitats de plantes higròfiles, com la boga, el ranuncle aquàtic (Rannunculus aquatilis), el lliri groc (Iris pseudacorus), el plantatge d’aigua (Alisma plantago-aquatica), etc.

Entorn de la llacuna, el paisatge és caracteritzat per un mosaic de pastures i ullastrars, les primeres sobre galtes i valls, els segons a les altres. És un paisatge ben representatiu de Sa Tramuntana de Menorca. L’ullastrar es caracteritzat per la dominància de l’ullastre, acompanyat d’altres arbusts mediterranis, com el llentiscle, l’aladern, el llampúdol bord, la trompera fràgil o la lleteresa arbòria (Euphorbia dendroides). Aquesta és una espècie curiosa, d’un verd tendre a l’hivern, coberta d’inflorescències grogues a la primavera i que, arribat l’estiu, adquireix un color vermell franc, quan les fulles es marceixen abans de caure; és un cas de caducifòlia estival ben espectacular.

També el litoral de S’Albufera és molt interessant des del punt de vista botànic. En el sistema dunar que separa S’Albufera de la mar hi ha un bell ecosistema forestal dominat pel pi blanc amb alguns llocs d’alzina. Per davant del pinar hi ha una franja estreta, però ben constituïda, de savinar litoral (Juniperetum lyciae). La vegetació exterior, psammòfila, és la característica del nord de Menorca, amb el borró (Ammophila arenaria), el panical marí (Eryngium maritimum) i el lliri de mar (Pancratium maritimum) com a espècies més representatives.

El litoral rocós és especialment interessant per la seva riquesa d’endemismes. A més dels mateixos socarrells que es fan a la costa de tramuntana, hi són relativament freqüents espècies notables com el safrà Crocus cambessedesii, Senecio rodriguezii, la didalera baleàrica (Digitalis dubia) o la rapa mosquera (Dracuneulus muscivorus), i fins i tot hom pot trobar rareses com Euphorbia maresii i el dafne menorquí Daphne rodriguezii.

Fauna aquàtica d’una albufera que se salinitza

La diversitat de la fauna és també molt notable. És en aquest capítol on S’Albufera té el màxim d’interès. S’hi coneixen entre 8 i 18 espècies de peixos, en especial mugílids, a més del llobarro, l’anguila i la gambúsia (aquesta darrera, introduïda). És interessant remarcar que una de les primeres dades històriques de S’Albufera des Grau és un document del 1292, que fa referència a la seva explotació pesquera que era aleshores una concessió reial. Aquesta activitat s’ha mantingut fins als nostres dies, centrada actualment en la pesca de l’anguila amb gànguil, un art del tot similar a l’utilitzat al delta de l’Ebre (se’n capturen aproximadament 4 o 5 tones anuals).

Els amfibis i rèptils hi són representats per la tortuga d’aigua europea, la reineta meridional i el gripau verd, a més d’altres espècies. A les parets seques immediates és freqüent sorprendre la sargantana siciliana (també anomenada italiana) i la serp blanca, ambdues espècies inexistents a cap altre lloc de les Illes Balears.

La diversitat ornitològica de la llacuna és un dels seus valors fonamentals: les anàtides hivernants hi són força nombroses, entre 2000 i 8000 exemplars (anàtides i fotges) segons els anys. Per la seva abundància relativa, mereixen ser esmentats l’ànec coll-verd, la fotja, de les quals algunes desenes de parelles crien cada any, i el morell de cap-roig, estrictament hivernant, com els ànecs xiulaire, el cullerot i el xarxet comú. També es presenten cada any les oques vulgars, el morell de plomall i l’ànec cuallarg. És notable com en aquesta zona humida dominen les espècies cabussadores per sobre de les de superfície, fet explicable per la morfologia i la batimetria de S’Albufera des Grau. El corb marí gros, com en altres indrets, acusa aquí l’expansió europea de les seves poblacions.

També hi ha una població rellevant de bernats pescaires hivernants, amb altres ardeids.

Els darrers anys, l’herbassar subaquàtic de potamogèton (Potamogeton pectinatus) ha desaparegut gairebé per complet (a causa d’haver-se superat els 7 g/1 de clorurs, el màxim que tolera aquesta espècie), fet que ha motivat una disminució important dels esbarts de morells i fotges hivernants.

En època de reproducció, a més dels ja esmentats coll-verd i fotja, es poden observar cabussets, rasclons i polles d’aigua. Cal assenyalar també que S’Albufera és una àrea clau per a l’alimentació de l’àguila pescadora, que hi acudeix a pescar gairebé diàriament.

Circus), gavines, etc. Algunes de les rareses observades han estat els flamencs, el capó reial, el bitó i l’agró blanc.

D’altra banda s’hi pot veure l’avifauna no aquàtica, pròpia de les terres de pastura, ullastrars i altres biòtops: rapinyaires com el milà reial, l’àguila calçada, l’aufrany o el falcó pelegrí; ocells variats de mida menor com l’abellerol, la cogullada fosca o la tallareta cuallarga (que ha substituït recentment la tallareta sarda, possiblement a tota l’illa); i el molt abundant corb.