Coexistent als mateixos hàbitats de la fotja comuna, i amb una alimentació principalment herbívora relativament similar, la fotja banyuda no ha estat mai una espècie freqüent als nostres marjals, la qual cosa s’explica probablement pel fet que es trobava en el límit nord de la seva distribució i, per tant, en unes condicions ja una mica extremes. La fotja banyuda o fotja de cresta és reputada sedentària, però es coneixen també alguns moviments irruptors, generalment hivernals. Es reproduïa a l’albufera de València i, probablement, també al delta de l’Ebre i als marjals del Fondo. A ponent, a Aragó, fent frontera amb els Països Catalans, hi havia el nucli reproductor de la llacuna d’Alcanyís. De la resta del territori peninsular hom solament coneix una raríssima captura prop d’Olot, cap al 1880. A les Balears és possible que el segle passat hagi estat un visitant excepcional a Mallorca, per tal com hi ha dades antigues, encara que no del tot segures.
L’albufera de València és la localitat més important per a aquesta espècie, de la qual es tenen dades des del segle XVII, en què, per les referències, hom pot deduir que era abundant. Sembla que els segles posteriors disminueix, ja que M.A. Orellana, el 1795, no l’esmenta i I. Vidal, cap al 1850, diu que "no he conseguido poseer más de dos ejemplares en muchos años que llevo de observación y de encargo a los cazadores para adquirirla". Vint anys després, el naturalista anglès H. Saunders diu que ha rebut exemplars provinents de l’albufera, i el 1916 A. Boscà escriu que la fotja banyuda "es menos frecuente que la vulgar". Ja dins el present segle, continua la progressiva davallada de la població, que durant les primeres dècades encara és relativament comuna pero ja els anys quaranta i cinquanta solament es caçava algun rar exemplar per temporada, fins a l’hivern de 1955-56, en què es caçà el darrer exemplar conegut. Al delta de l’Ebre, la fotja banyuda era molt més rara que a l’albufera de València, i ja al final del segle passat o bé no hi nidificava o era escassíssima. Posteriorment, aparegueren alguns exemplars cap a la dècada dels trenta, una vintena d’individus l’hivern de 1962-63, i la darrera citació és la d’un hivern entre el 1965 i el 1967. La gran rarificació i la quasi-desaparició de la fotja banyuda a partir de mitjan segle s’estén també a dues altres localitats; l’estany d’Alcanyís i els marjals del Fondo. A Alcanyís hi ha referències concretes del 1933, i la seva absència és posterior al 1950, quan l’estany fou reconvertit en bassa de reg i desaparegué la vegetació litoral, així com les fotges. Al Fondo (Baix Vinalopó) hi ha notícies de caçadors que els anys cinquanta, i potser també els quaranta, caçaren en diverses ocasions la fotja banyuda, mentre que les informacions d’ençà la dècada dels setanta són completament negatives.