Els estanys d’Almenara —o llacunes de Taiola— són envoltades per franges de vegetació halofítica formades bàsicament per canyissar.
Xavier Moreno
Els estanys d’Almenara (2.15), entre els principals espais naturals del litoral català i valencià.
Aquests estanys són situats en la proximitat de la costa, principalment dins del terme d’Almenara, al nord-est de la població de Sagunt. Es tracta d’un parell de llacunes també conegudes amb el nom de llacunes de Taiola, envoltades per una antiga marjal que actualment ha estat transformada en horta. No obstant això, a l’hivern aquests camps s’inunden pel brusc augment del nivell freàtic i impossibiliten el cultiu, per la qual cosa l’explotació agrícola d’aquesta àrea tan sols és factible a l’estiu. La marjal comprèn, a banda del terme municipal d’Almenara, part dels camps de Sagunt, la Llosa i Xilxes, i ocupa una extensió aproximada de 900 ha. La provisió hídrica dels estanys i de tota aquesta zona humida, cal atribuir-la a l’acció de descàrrega de l’embassament subterrani de la serra d’Espadà, molt pròxima a la zona. La vegetació que es troba en les llacunes i sèquies és composta fonamentalment per joncs i canyís, lliris grocs (Iris pseudacorus), boga i canyes; encara que en alguns racons privilegiats encara creix amb espectacularitat el nenúfar (Nymphaea alba). Però la importància dels estanys d’Almenara és fonamentalment ornitològica. Durant l’hivern, a causa de la inundació dels camps de conreu, aquesta zona es transforma en una de les àrees d’hivernada més importants del nord del País Valencià: s’hi arriben a concentrar al voltant de 2000-3000 ànecs, i un altíssim nombre de fotges, polles d’aigua i gavines.
Entre les espècies més interessants cal destacar el bernat pescaire.