Els ocells d’aiguamoll solen tenir un aspecte singular. Sobretot els seus becs i les seves potes s’aparten força de les dimensions i les característiques mitjanes que aquestes estructures tenen en els altres ocells. Són ocells d’aigua, i concretament ocells d’aigual, és a dir ocells de terra ferma inundada. A més de volar, han de poder nedar o caminar sobre substrats somament submergits. I menjar-hi. Per això, i en funció del tipus d’alimentació i de les característiques de cada aigual, els becs adopten tota mena de formes i d’adequacions. Les potes, altrament, són tan llargues com els exigeix la fondària dels plans d’aigua on cerquen l’aliment, o bé responen a les necessitats propulsores d’una natació activa. Els ocells d’aiguamoll són un mostrari fascinant d’adequacions morfològiques a l’explotació d’un medi singular.
Per començar, considerem el cas dels ocells d’aiguamoll pescadors. Tots disposen de becs adequats per a la cacera. Els més estrambòtics són potser els pelicans (Pelecanus), ja que disposen d’un bec enorme complementat amb una bossa que forma part de la mandíbula inferior; cacen el peix que localitzen des de l’aire llançant-s’hi al damunt en un picat quasi infal·lible. Són més discrets els corbs marins (Phalacrocorax, Nannopterum), els cabussons (Podiceps, Aechmophorus, Podilymbus, Tachybaptus) i els ànecs ictiòfags (Mergus), que es caracteritzen per tenir un bec de serra amb què subjecten el peix. Finalment hi ha els arponadors, que travessen o pincen el peix “disparant-li” els seus llargs becs afuats; és el cas dels ardèids, bernats i dels agrons (Ardea), i en especial de les anhingues (Anhinga), ocells que es troben a les aigües dolces del tròpic i subtròpic, semblants als corbs marins, però amb el coll molt fi i llarg, capaços de nedar amb tot el cos dins de l’aigua. Altres, com els becs planers (Platalea), rastregen el fons de les llacunes amb els seus becs en forma d’espàtula per tal d’atrapar peixos de moviment lent. D’entre els passeriformes cal fer esment dels blauets (Alcedo, Halcyon, Ceryle), els quals, posats dalt d’una branca, observen l’aigua fins que hi detecten un peix i aleshores, llançant-se en picat, l’atrapen; a vegades, a falta de branques, algunes espècies són capaces de fer l’aleta de l’aire estant. Hi ha alguns especialistes, finalment, que han arribat a descobrir la tècnica de pesca amb mosca, com el martinet verd (Butorides striatus), que, posat dalt d’una branca, llença repetidament un insecte que corre amunt fins que “pica” un peix.
Alguns ocells d’aiguamoll s’alimenten de zooplàncton. Els més coneguts són els flamencs (Phoenicopterus, Phoenicoparrus), els quals capturen petits crustacis movent en ziga-zaga un bec perfectament preparat per a filtrar, emplaçat al capdavall d’un coll llarg que arriba a tot arreu. Els becs d’alena (Recurvirostra), amb cinc espècies repartides per tots els continents, llevat de les zones àrtiques, filtren els fangs i llims mentre caminen movent el bec a banda i banda, i és per això que el tenen corbat cap amunt, per tal que no se’ls clavi en el fons, fet que els confereix un aspecte insòlit quan aixequen el cap. Insòlit, però no pas capritxosament gratuït... Les potes llargues, capaces de mantenir el cos d’aquests ocells fora de l’aigua mentre filtren, són la norma. Però també hi ha filtradors que es cabussen, com l’ànec cullerot (Anas clypeata), especialista d’aigües poc fondes i carregades de zooplàncton.
Quasi totes les espècies d’ocell que ocupen les aigües lliures tenen capacitat de nedar. Les potes curtes i amb els dits palmats, aleshores, en són la característica comuna. És el cas de pelicans (Pelecanus), corbs marins (Phalacrocorax), cabussons (Podiceps), ànecs, oques o cignes (Anser, Branta, Anas, Tadorna, Netta, Aythya, Bucephala, Oxyura) i fotges (Fulica), per exemple. Els pelicans i els corbs marins tenen tots quatre dits units per una membrana, mentre que els ànecs només tenen membrana entre els tres dits davanters; les fotges i els cabussons, a son torn, tenen uns lòbuls que envolten cada dit individualment, però sense ajuntar-se entre ells.
Però també hi ha ocells d’aiguamoll especialitzats en la marxa. En un primer grup es podrien incloure els ocells que poden caminar per sobre les fulles flotants. Els més ben adaptats són les jacanes (Jacana) dels tròpics sud-americà, africà i asiàtic, amb uns dits extraordinàriament llargs que els aporten l’estabilitat i el repartiment del pes que necessiten, i també, en climes més temperats, la polla d’aigua (Gallinula chloropus), les sultanes (Porphyrula) i les gallinetes (Laterallus), espècies capaces d’explotar ambients similars. En un segon grup hi hauria tots aquells que caminen habitualment per superfícies fangoses o llimoses. Generalment tenen els dits llargs i ofereixen una bona sustentació. Pel que fa a l’alçada de les potes, els que freqüenten aigües profundes les tenen més llargues, mentre que els que només exploten les vores de fang o sorra, les tenen força curtes. Potser el cas més exagerat és el dels flamencs (Phoenicopterus, Phoenicoparrus), seguit de les cigonyes (Ciconia), dels bernats i agrons (Ardea) i dels teros (Himantopus). Alguns dels martinets que s’han especialitzat a pescar des de les branques dels arbres (Egretta, Nycticorax) tenen les potes més curtes; aquest és també el cas de l’esplugabous (Bubulcus ibis), que ha deixat els ambients més humits i ha colonitzat prats i pastures més secs, seguint els ramats d’animals domèstics o salvatges.
Cal dir, finalment, que en els canyissars i formacions similars nien moltes espècies de passeriformes d’aiguamoll, les potes dels quals tenen la típica estructura dels passeriformes no terrestres, amb tres dits dirigits cap endavant i un enrere, a fi de poder-se agafar a les branques i tiges, encara que siguin verticals.