Fotja

Amb una distribució relativament àmplia (absent d’Andorra), la fotja és present tot l’any en una bona part del territori. L’entrada de forasters europeus i de la resta de la península Ibèrica (principalment de Las Marismas del Guadalquivir) és considerablement manifesta i constatable pels anellaments. Aquesta situació és també aplicable a Mallorca i Menorca, mentre que a les Pitiüses solament hiverna, ja que el pas migratori és molt lleu o inexistent.

Els primers forasters procedents de localitats de la península Ibèrica entren a l’agost, i el setembre se’n constata ja una presència massiva, que continua amb l’aportació d’exemplars europeus durant l’octubre, en què el delta de l’Ebre i el Fondo atenyen la màxima poblacional, mentre que l’albufera de València pateix una davallada. El novembre és un moment de migració molt fort a totes les localitats (a l’albufera de València es dona la màxima i al delta de l’Ebre la submàxima). El desembre i el gener són típicament d’hivernada, amb cua fins a mitjan febrer. Després marxen els forasters i durant el març resten ja les parelles reproductores indígenes. A aquest quadre general s’afegeixen les entrades extres i sobtades de contingents europeus (principalment de França, Suïssa, centreuropa i la mar Bàltica oriental) empesos per les onades de fred del desembre, gener i febrer. El període de cria és molt ampli i variable, segons les localitats, i els nius amb ous es troben des del final de febrer (Fondo) fins al juliol (delta de l’Ebre), amb les màximes durant maig-juny. A l’època de la reproducció la fotja és un ocell típic de canyissars; li agrada especialment la balca. També pot ocupar jonqueres i, més rarament, salobrars. Viu en ambients d’aigua dolça o lleugerament salabrosa que tinguin un cinyell de vegetació litoral i una superfície d’aigua oberta mínimament gran, i és especialment abundant en prats submergits, ja que és bàsicament de règim herbívor, tot i que a l’època de la reproducció complementa la dieta amb insectes i d’altres invertebrats. A l’hivern amplia més la varietat d’ambients, i n’ocupa també alguns de totalment salats, com les badies marines o les salines. En aquesta època es concentra a les masses d’aigua relativament grans que disposen d’abundants macròfits submergits, els quals conformen quasi la totalitat del seu aliment hivernal. Ocell de terra baixa, l’altitud més gran que assoleix és, 995 m, a l’estany de Montcortès (Pallars Jussà).

El mapa de distribució de la cria mostra clarament la dispersió de les localitats. Les més importants quantitativament són el delta de l’Ebre, amb unes 1500-2000; els marjals del Fondo, amb 2800 el 1984; i els de Santa Pola, amb 400-500. L’estany de Canet (Rosselló) té un nombre de parelles reproductores elevat, tot i que s’ignora quantes. La resta de quarters del País Valencià són quasi insignificants: 1980, Xeresa amb 80 parelles; 1984, Almenara amb 2-3; Oropesa amb 5-6 i l’albufera de València amb 4-5. Val a dir en aquest sentit que l’albufera, entre els anys quaranta i seixanta, gaudia d’un estoc reproductor de 1000-1500 parelles. A les Balears, el nucli més important de nidificació de fotges és el de s’albufera d’es Grau, on els anys setanta, un dia qualsevol de l’època de la reproducció es podien comptar 150 nius; els anys vuitanta no deuen superar gaire la desena.

Evolució del cens hivernal de fotges (Fulica atra) durant el període comprès entre el 1943 i el 1985, amb dades corresponents al mes de gener (excepcionalment, al de desembre), a l’albufera de València (en vermell), la llacuna de l’Encanyissada (en negre) i l’albufera d’Es Grau (en blau). Els trams discontinus indiquen manca d’informació. Les grans fluctuacions són degudes a factors externs, com el flux d’hivernants ibèrics i europeus i les onades de fred, que aporten exemplars suplementaris, i a factors interns, com és l’èxit reproductor a la primavera i l’estiu precedents i les condicions d’acolliment ambientals. Les gràfiques reflecteixen una baixa en picat dels efectius lligada a la desaparició quasi total dels prats submergits ocorreguda l’estiu de 1978 a l’Encanyissada, l’estiu de 1981 a Es Grau, i al començament dels anys setanta a l’Albufera de València.

S.F.F.B./Román Montull, original dels autors.

Àrea de nidificació (verd) i d’hivernada (blau) de la fotja als Països Catalans, Les xifres indiquen el nombre d’individus censats a les àrees d’hivernada: 1 menys de 100 individus, 2 entre 100 i 500, 3 entre 500 i 1000, 4 entre 1000 i 5000, 5 entre 5000 i 15 000.

Maber, original dels autors.

Tal com mostra el mapa de distribució, a l’època no reproductora la fotja es concentra en unes poques localitats. Les més importants són: el Fondo, amb 3900-9500 exemplars (màxim de 12 100 l’octubre de 1973); el delta de l’Ebre (mitjana de 10 000 exemplars entre el setembre i el març; màxima de 19 600 el novembre de 1980); l’estany de Canet (Rosselló), amb 8500 el gener de 1981 (fou la tercera localitat quantitativament més important de l’Estat francès); s’albufera d’es Grau (mitjana de 3100 exemplars i màxima de 6500 el gener de 1976); els marjals de Santa Pola, amb 400-1300; i els d’Almenara (màxima de 1100 exemplars el gener de 1976). Al rerepaís, les localitats més importants són els embassaments d’Utxesa (màxima superior a 950 exemplars el gener de 1979) i el de Sant Llorenç de Montgai (amb més de 700, també el gener de 1979). Finalment, el gràfic mostra clarament les variacions quantitatives dels hivernants al llarg dels anys a l’Albufera de València, l’estany de l’Encanyissada (delta de l’Ebre) i s’albufera d’es Grau (Menorca).