Resultats de la cerca

El garbí, un dels cims més populars de la serra de la Calderona, vist des de Segart Rafael Paulo La serra de la Calderona 16, entre els principals espais naturals del Sistema Ibèric La serra de la Calderona, una de les darreres prolongacions del Sistema Ibèric, s’alça al nord de la comarca de l’Horta, formant una serralada d’aguts pics, que van perdent altura a mesura que s’acosten a la mar Des de sempre, ha estat una de les serres més estimades pels valencians, perquè és molt a prop de la ciutat de València, i el seu relleu, en general, és fàcilment accessible, sense importants desnivells,…

A les serres del Baix Segura, l’extrema aridesa del clima, unida al caràcter pedregós i a la permeabilitat del terreny, es tradueix en una gran pobresa del mantell vegetal Ernest Costa Les serres del Baix Segura 17, entre els principals espais naturals del Sistema Bètic Sobre la gran plana de l’Horta d’Oriola destaquen, aquí i allà, una sèrie d’elevacions modestes, de vessants molt abruptes en alguns punts Les més importants són les serres d’Oriola i Callosa del Segura, situades a la banda esquerra del riu Segura A la banda dreta s’aixequen algunes llomes i pujols que s’estenen entre el riu i…

L’erosió dels materials més tous posa de manifest belles coloracions a la vall del riu de Montnegre Ernest Costa El massís del Maigmó 16, entre els principals espais naturals del Sistema Bètic El massís del Maigmó està format per un conjunt de serres situades entre les comarques de l’Alcoià, al nord l’Alacantí, al sud-est, i les Valls del Vinalopó, a l’oest Els cims més notables són el Maigmó 1296 m, el Despenyador 1260 m, el Carrascalet 1243 m, les Xemeneies 1249 m i el Maigmonet 1182 m Tots ells tenen vessants abruptes, sobretot cap al sud El conjunt d’aquestes serres té una extensió…

El congost de Fraguerau, que separa les serres del Montsant i de la Llena, és particularment atractiu per les espectaculars formes erosives de les roques conglomeràtiques Vegeu com el bosc de ribera ressegueix fidelment el curs del riu Montsant Jaume Orta La serra del Montsant 110, entre els principals espais naturals del sistema litoral català Situat dins el sector occidental de la Serralada Litoral Catalana, el Montsant forma un bloc molt individualitzat i característic que s’estén en direcció E/NE-W/SW al llarg de gairebé 20 km El seu vessant meridional s’aixeca altivament sobre el Priorat…

Ses Salines d’Eivissa i Formentera 13, entre els principals espais naturals de les Pitiüses Aspecte del reticle de cristallitzadors de Ses Salines d’Eivissa En primer terme, la platja d’Es Codolar, al fons, Sa Sal Rossa i Es Corb Marí Jordi Vidal Durant molts de segles, la principal fama de les illes Pitiüses han estat les seves salines, que molt probablement començaren a funcionar durant la dominació cartaginesa Les més grans són les eivissenques, situades al sud de l’illa, entre els turons del cap d’Es Falcó i Es Corbmarí De les tres grans installacions per a l’obtenció de sal Ses Salines,…

La timoneda d’Alfés al mes d’abril, amb la farigola o timó Thymus vulgaris en plena florida Oriol Alamany Els secans pseudo-estèpics del Segrià i les Garrigues 12, entre els principals espais naturals de la depressió de l'Ebre La depressió central de l’Ebre d’uns 20 000 km 2 d’extensió és un dels espais naturals més peculiars i originals del continent europeu En molts aspectes, la vasta i àrida plana que s’estén entre els Pirineus i el Sistema Ibèric, de Navarra a Catalunya, té més similituds amb les regions nord-africanes, situades uns 1000 km al sud, que amb les zones circumdants No és…

Cap gran conjunt paisatgístic dels Països Catalans no té l’extensió i la coherència d’aquesta unitat, o agrupació d’unitats En efecte, tot el gran Sistema Catalanídic, les serralades i cubetes SW-NE que recorren el Principat i el N del País Valencià parallelament a la costa, constitueixen un acabat i dilatat exponent de l’univers mediterrani, en les seves manifestacions paisatgístiques més genuïnes La plana, la baixa muntanya i la muntanya mitjana mediterrànies, la vegetació silicícola i la calcícola, el mediterrani septentrional i el mediterrani meridional, el domini dels boscos i el domini…

Entre els rius Millars i Xúquer, coincidint pràcticament amb el domini de la màquia litoral, es disposen les baixes cotes del territori mediovalentí És la continuació de les planes litorals catalanídiques, però amb un rerapaís organitzat altrament pels relleus ibèrics, les darreres digitacions del qual atenyen aquestes terres baixes litorals Ultra pels nítids límits que suposen el Millars i el Xúquer al N i al S, i el mar a l’E, el territori queda desllindat a l’W per la isohipsa 200-300 m aproximadament al NW, la Serra d’Espadà eleva la cota termenejadora El territori comprèn les comarques…

Al S de les muntanyes diàniques s’obre una zona litoral plana, escassament afectada pels darrers contraforts bètics Es tracta d’un territori vertebrat per les conques de dos rius de natura prou diferent, el Segura i el Vinalopó, extrem meridional del País Valencià i pòrtic de les molt àrides terres del territori murciano-almerià Hom designa aquesta zona amb el nom de territori lucèntic, manllevant la denominació del primitiu nucli romà d’Alacant El territori lucèntic queda delimitat al N pel front meridional de les muntanyes diàniques, des de la desembocadura del riu Montnegre o Sec fins als…

La Depressió Central catalana és constituïda per un seguit de terres planes i de baixa cota, normalment per sota dels 300-400 m, situades al nucli continental del Principat, a ponent dels altiplans segàrrics Representa una immensa cubeta on desguassen els nostres principals rius pirinencs, drenada a son torn pel cabalós Ebre que reïx a abandonar-la per una única zona sudoriental on el Sistema Pre-litoral es deprimeix El territori queda netament delimitat al N, a l’E i al S per les vores ostensibles de la depressió, situades com hem dit entre les cotes 300-400 m, d’acord amb la…