La serra del Montsant

El congost de Fraguerau, que separa les serres del Montsant i de la Llena, és particularment atractiu per les espectaculars formes erosives de les roques conglomeràtiques. Vegeu com el bosc de ribera ressegueix fidelment el curs del riu Montsant.

Jaume Orta

La serra del Montsant (1.10), entre els principals espais naturals del sistema litoral català.

Situat dins el sector occidental de la Serralada Litoral Catalana, el Montsant forma un bloc molt individualitzat i característic que s’estén en direcció E/NE-W/SW al llarg de gairebé 20 km. El seu vessant meridional s’aixeca altivament sobre el Priorat i hi destaquen fortament les imposants parets rocoses del Cingle Major. Per damunt d’aquest, la muntanya continua ascendint suaument fins a arribar a la carena culminal, la serra Major, que ateny la màxima altitud amb la Roca Corbatera (1166 m). Al nord, obrint-se un complicat camí entre aquesta serra i la de la Llena, el riu Montsant forma l’espectacular congost de Fra Guerau. Aquesta vall tancada constitueix durant uns 12 km una successió de capritxoses formes rocoses que, desvetllant la imaginació popular, han originat una rica toponímia que conté descriptius noms com ara els Tres Jurats, la Cadireta o el Cap de Mort. Aquestes masses pètries foren font d’inspiració d’Antoni Gaudí, arquitecte insigne i gran admirador de la força expressiva de la natura. L’encaixat riu Montsant rep a mig congost el reforç del torrent que baixa pel barranc dels Pèlics, que migparteix la serra per la banda nord. Un bon grapat d’abruptes barrancs són també subsidiaris del congost de Fra Guerau, o del barranc dels Pèlics, i hi baixen paral·lelament des de la serra Major.

Amb diferència, els materials que tenen més protagonisme en el Montsant són els conglomerats que, amb la seva particular erosió, caracteritzen totalment el paisatge montsantí. D’altres roques, com ara gresos rogencs i dolomies tenen també importància i les darreres són especialment aparents perquè es presenten com a notables cingleres, a l’extrem sud-occidental de la serra.

El clima de la regió, mediterrani i bastant sec, es veu matisat per la confluència de diversos factors diferenciats. Així rep la influència continental de la depressió de l’Ebre, la marítima del litoral proper, i manifesta l’assimetria dels vessants nord i sud (per exemple quant a la insolació o la incidència del vent serè o cerç, del nord-oest). També s’hi reflecteixen les sobtades diferències d’altitud, amb un gradient de quasi 1000 m de desnivell. En conseqüència, el clima és força modificat localment, i la molt complicada orografia de la serra comporta una diversificació encara més gran.

Riquesa de rocams i d’indrets amb microclimes particulars

El Bisbe, un dels singulars monòlits que es troben escampats per diferents punts de la geografia montsantina.

Jaume Orta

Els factors particularitzadors del clima es veuen al seu torn reflectits en una notable diversitat florística: més d’un miler de plantes vasculars han estat detectades en aquesta àrea. Aproximadament un 20% d’aquestes espècies són eurosiberianes, proporció prou alta al sud de Catalunya que s’explica per l’existència d’àrees especialment frescals.

El Montsant té un caràcter eminentment rocós, i l’abundància de cingles i roquissars és un dels trets definitoris del seu paisatge. En aquests llocs el sòl està pobrament desenvolupat i la vegetació que hi creix té un recobriment molt baix. Les comunitats existents manifesten un marcat contrast segons l’exposició. En els indrets menys assolellats penetren plantes septentrionals com el te de soqueta (Potentilla caulescens).

Tot i que els boscos dominants a la serra haurien de ser els alzinars, carrascars i rouredes de roure de fulla petita, actualment les pinedes (sobretot de pi blanc) hi tenen un protagonisme major. Petites pinedes de pinassa o de pi roig prenen una certa importància a les zones més enlairades i fredes, on també poden estar acompanyats per blades de fulla petita, roures martinencs, avellaners, grèvols o del teix, conífera relativament freqüent als barrancs del vessant septentrional. Una de les plantes més atraients és la peònia (Paeonia officinalis subspècie humilis), espècie herbàcia de grans flors roses i que és característica de les rouredes seques.

Les formacions arbustives dominants són les garrigues i sobretot les brolles (de romaní i bruc d’hivern, de romaní i maleïda amb esteperola, etc.), que poden ser acompanyades pel pi blanc. Són destacables les extenses i atapeïdes masses arbustives que forma el corner, principalment a la part culminal, i que presenten una florida primaveral molt vistent. També en les zones elevades i sobretot en llocs enclotats i d’escàs pendent, la boreal boixerola recobreix notables extensions del terra.

A la llera del riu Montsant es desenvolupa un bosc magnífic de ribera on predominen els àlbers, els freixes de fulla petita i diferents salzes. Concretament això s’esdevé al congost de Fra Guerau, que per la seva abruptuositat i allunyament dels pobles ha estat el sector del riu amb menor pressió humana. L’ambient frescal i els sòls humits o inundats afavoreixen la presència de plantes septentrionals o de medis humits i aigualosos, on es troben plantes tan interessants com Inula salicina o Hypericum caprifolium.

Així mateix, en un sector del riu Siurana (al sud de Cornudella) es manté un interessant bosc ripari que constitueix la gatelleda més meridional dels Països Catalans.

Un riu mediterrani excepcional

El riu Montsant vertebra unes comunitats aquàtiques i riberenques on la vida es manifesta de forma exuberant.

Juan M. Borrero

Gran part de l’interès faunístic de la serra recau en el riu Montsant, que l’envolta pel nord i per l’oest. En efecte, la contaminació i l’alteració dels petits cursos fluvials mediterranis, i també l’extrem aprofitament del seus irregulars cabals han reduït al mínim els ambients intactes d’aquest tipus. Aquí però, la poca pressió humana, la notable qualitat de les aigües i la recuperació vegetal de les riberes han permès mantenir una comunitat faunística lligada al riu extraordinàriament rica. El poblament piscícola sobta per la seva abundància, sobretot per les innombrables madrilles i barbs comuns que neden als tolls. D’altres peixos, com el barb cua-roig, la bagra comuna o la truita comuna hi són també presents, encara que en quantitat menor, mentre que l’anguila ha desaparegut: la construcció de preses impossibilita les seves migracions, i a començament dels anys vuitanta ja se’n construí una, petita però infranquejable, vora la Vilella Baixa. Entre els invertebrats aquàtics és especialment destacable l’abundor del cranc de riu autòcton (Austropotamobius pallipes), lamentablement extingit a gran part dels rius de la seva àrea de distribució però que té aquí un magnífic reducte. Força espècies d’amfibis i rèptils són també freqüents al riu o al seu voltant, la granota verda i les dues serps d’aigua (Natrix maura i N. natrix) són les més aquàtiques. Entre les d’ambients més secs cal destacar la serp de ferradura, relativament freqüent, i l’escàs escurçó ibèric.

L’atraient peònia (Paeonia mascula subspècie humilis) és localment comuna al Montsant.

Ernest Costa

Dins dels ocells lligats al medi fluvial, s’hi troben la merla d’aigua, espècie exigent pel que fa a la qualitat de l’aigua, i el blauet. Ambdues espècies (sobretot la primera) són força rares i localitzades fora del nord de Catalunya. Entre els mamífers, a més de la rata d’aigua (Arvicola sapidus), hom troba que la totalitat d’espècies de carnívors de la serra poden utilitzar el riu com a font d’aliment. D’entre ells sobresurten especialment les dues espècies més aquàtiques, la llúdriga i el turó, ambdues molt amenaçades als Països Catalans. Malauradament la llúdriga ha desaparegut recentment del Montsant; això agreuja la situació d’un carnívor, indicador magnífic del bon estat de conservació d’un curs fluvial, que va desapareixent del país de forma paral·lela a la degradació i artificialització de les masses d’aigua continentals. En canvi, el gat salvatge es manté al Montsant, afavorit per l’aspror de la serra.

El caràcter petri del Montsant fa possible la presència d’una rica comunitat d’aus rupícoles. Entre els rapinyaires destaquen les àguiles cuabarrada i daurada, el falcó pelegrí i el duc. Per contra, d’altres com el voltor comú, del qual està documentada la seva antiga cria, són només ocasionals a la zona. Altres ocells rupícoles interessants són el còlit negre, les merles blava i roquera, el ballester i, en època hivernal, el pela-roques i el cercavores.

Tot i el predomini de les espècies mediterrànies o de distribució àmplia, el caràcter de transició climàtica i vegetal de la serra permet la presència d’algunes aus més aviat septentrionals. En són exemples el còlit gris, el tallarol gros, el mosquiter groc petit, l’enganyapastors i el picot garser gros. Finalment també és destacable la nidificació a la zona de l’oreneta cua-rogenca, espècie d’origen africà amb comptats nuclis reproductors als Països Catalans.

Estat de conservació

Fins fa poques dècades aquesta serra ha estat sotmesa a una intensa explotació agrícola i ramadera. La necessitat d’obtenir terres de conreu portà l’home del país a estendre-les extraordinàriament i gràcies als bancals va poder arribar fins als llocs més desagraïts, com ara roqueters i costers molt drets. Posteriorment, l’abandó de moltes terres, sobretot les més allunyades o les difícils de treballar, ha suposat la reinstal·lació de la vegetació natural als llocs que ocupaven oliveres, ametllers i altres conreus. Així, amb la disminució de la pressió humana, el paisatge ha anat recuperant un aspecte més natural.

Diversos fets han influït negativament en el territori durant les darreres dècades. Importants incendis han cremat, als anys vuitanta, la totalitat de la solana de la serra, que ha perdut la seva cobertuta arbòria. I sobretot, s’ha materialitzat el vell projecte d’embassament de Margalef, sense que les consideracions sobre l’excepcional importància biològica i paisatgística del riu Montsant, o ni tan sols les propostes per a minimitzar l’impacte d’aquesta obra, hagin pesat gaire en el projecte final. Així, irreversiblement, s’ha perdut gran part de l’encant del riu i el seu congost, el funcionament com a sistema natural ha quedat alterat i les comunitats biològiques empobrides.

La conservació futura de la serra passa pel manteniment del seu caràcter no afectat pel procés urbanitzador, i encara poc per la xarxa de pistes forestals. Gran part de l’àrea mostra un estat prou salvatge, això sí, sempre amenaçat per eventuals incendis que podrien fer retrocedir la vegetació a estats més incipients.

La major part de la serra es troba inclosa en el Pla d’Espais Naturals d’Interès de Catalunya i la seva declaració com a Parc Natural ha estat demanada i projectada des de fa dècades. Aquesta figura podria propiciar el coneixement d’una comarca tan desconeguda com és el Priorat, però seria negativa si no va acompanyada per una gestió afavorida de la conservació dels sistemes naturals.

Consells per al visitant

El Montsant és totalment envoltat per carreteres que permeten belles i canviants vistes de la serra. L’interior estricte del Montsant pràcticament només pot ser recorregut a peu. De fet, és una àrea muntanyenca molt favorable a l’activitat excursionista, per diversos motius: paisatges molt pintorescos, àmplies vistes des dels cims, complexitat orogràfica, possibilitat d’una gran varietat d’itineraris i travesses, etc.

Fora però de l’excursionisme, una possibilitat és accedir a aquest espai per la seva banda meridional. Pot arribar-se a Cornudella des de Reus, seguint la carretera N-420 i després la C-242, i continuar per la carretereta que puja fins al polblet de la Morera. Des d’aquí, una pista en bon estat condueix fins la a Conreria de Scala Dei i la seva cartoixa. Aquest recorregut ofereix una molt bona visió de la solana de la serra i del seu Cingle Major. Diversos camins i senderes de diferent dificultat permeten l’ascensió a peu fins a dalt de les seves carenes, on pot sorprendre la particular vegetació. Alguns, com els dels graus de la Grallera i de l’Agnet s’inicien justament a la Morera. A més, per la banda septentrional, les poblacions d’Ulldemolins i Margalef donen accés, pels extrems oriental i occidental respectivament, al magnífic congost de Fra Guerau; aquest és un ambient tancat, secret i forestat, força diferent de la lluminosa i aparent solana.