Ses Salines d’Eivissa i Formentera (1.3), entre els principals espais naturals de les Pitiüses.
Aspecte del reticle de cristal·litzadors de Ses Salines d’Eivissa. En primer terme, la platja d’Es Codolar, al fons, Sa Sal Rossa i Es Corb Marí.
Jordi Vidal.
Durant molts de segles, la principal fama de les illes Pitiüses han estat les seves salines, que molt probablement començaren a funcionar durant la dominació cartaginesa. Les més grans són les eivissenques, situades al sud de l’illa, entre els turons del cap d’Es Falcó i Es Corbmarí. De les tres grans instal·lacions per a l’obtenció de sal (Ses Salines, Ses Salines des Cavallet i Sa Sal Rossa), només es mantenen les dues primeres, ja que Sa Sal Rossa (més recent, on sembla que mai no es va arribar a produir sal) és en procés d’urbanització. És especialment lamentable la destrucció de les dunes de la platja d’En Bossa, de fauna i vegetació ben interessants. Ses Salines de Formentera (actualment fora d’explotació) són a la vora nord de l’estany Pudent, i entre aquest i la Savina. Els Estanyets, vora l’estany des Peix, foren abandonats ja fa molts d’anys.
L’espai natural de Ses Salines comprèn tot l’extrem meridional de l’illa d’Eivissa, en una línia quasi est-oest des del peu septentrional d’Es Corbmarí a l’extrem nord de la gran platja del Codolar, una impressionant formació geològica de macs arrodonits, que separa la gran planura salinera de la Mediterrània. Al sud del Codolar, s’alcen els penyals del cap d’Es Falcó, que baixen en pendís menys abrupte cap a Sa Canal, a l’est. El litoral torna a girar cap al sud, fins a la punta de Ses Portes, en un conjunt dunar molt considerable, i torna cap al nord, a Ses Salines des Cavallet i, de bell nou, al massís d’Es Corbmarí.
La base de tot aquest conjunt és una planura al·luvial de pendent molt feble (1%) o nul. Els materials són llims calcificats, amb crostes calcàries quaternàries en algunes àrees, sobre margues cretàcies i marès. Les elevacions del cap d’Es Falcó i Es Corbmarí són formades per calcàries compactes juràssiques de color fosc i gris blavenc, amb algunes bretxes vermelles i calcàries nodulars de l’Oxfordià i un complex margós prou potent (100 m) entre el Pont d’Abaix i el cap d’Es Falcó. Són notables els cordons dunars, en especial a la platja d’Es Cavallet i a Formentera. De fet, en el cas de Formentera, es conserven documents del segle XVII que es refereixen a la invasió dels estanys per les dunes, a conseqüència d’una tala imprudent del savinar.
El clima local és semiàrid, mesotèrmic, sense excés d’aigua hivernal. A l’estiu, el llevant domina el règim de vents, i el ponent a l’hivern. L’extensió migrada de les illes no permet la formació del sistema d’embat i terral, característic de les Balears majors. La temperatura mitjana anual és de 17,9°C, la del mes més càlid (juliol), de 27,2°C, i la del mes més fred (desembre), de 15,4°C. La pluviositat anual és d’uns 300 mm, amb un màxim a l’octubre, i la insolació anual és de 2800 h. Un clima, per tant, ben favorable a l’activitat salinera.
Desenvolupament de la vegetació psammòfila
Perspectiva des de Ses Salines d’Eivissa cap a ponent, amb la silueta rocosa d’Es Vedrà retallant-se darrere la serra de Sant Josep.
Jesús R. Jurado
La influència marina és notable arreu de la coberta vegetal de l’àrea. Si els estanys industrials de Ses Salines (els cristal·litzadors) estan quasi desproveïts de vegetació, no és així als concentradors, els marges dels quals són ben poblats de salicòrnies, joncs, Limonium (gènere amb alguns endemismes locals) i altres plantes halòfiles, disposades en faixes segons l’alçada i la persistència del nivell d’inundació. A Formentera, és especialment notable l’abundància del molinet (Silene littorea varietat cambessedesii) i de la paràsita Cynomorium coccineum, que creix sobre les arrels de les salicòrnies. La forma fàl·lica i el color vermell intens d’aquesta planta, que sols és visible algunes setmanes de l’any, li va donar molta fama a l’apotecaria medieval: el Gran Mestre de l’Orde dels Maltesos (Malta és una altra de les rares localitats on es desenvolupa) feia vigilar les plantes per una guàrdia armada i n’enviava a les corts europees per a guarir malalties sanguínies o genitals. S’hi troba també Lotus halophilus, una espècie de la Mediterrània meridional, inexistent a cap altre indret dels Països Catalans.
La vegetació dunar és, en aquesta àrea, d’un gran interès. La de les platges (esporòbol, jull de platja, campaneta de mar) és fragmentària per efecte del trànsit de vianants estivals, però constitueix encara una de les mostres més considerables d’aquesta associació vegetal, l’Agropyretum mediterraneum. Les dunes amb borró, lliris i algunes fabàcies (Lotus creticus, Medicago littoralis) són ben notables i desenvolupades; en constitueixen un dels millors exemples —probablement el millor de tots— de l’associació Ammophiletum arundinaceae a les Balears. L’abundància del Lotus a Formentera és extraordinària, i en alguns moments de l’any les seves poblacions són coberts totalment per belles flors grogues. Protegida dels embats marins, sobre un substrat menys mòbil, es troba al darrere una comunitat de petits matolls, Crucianallietum maritimae, amb crucianel·la marina (Crucianella maritima), sempreviva borda (Helichrysum stoechas) i ungla de gat (Ononis natrix). Darrere d’aquesta, la vegetació és ja un savinar ben format, amb alguns exemplars ben notables, especialment al Cavallet i a Formentera. El sotabosc d’aquests bosquets és de romaní, llentiscle i esteperola. El savinar de Formentera resulta especialment valuós per la presència de distints tàxons endèmics o rars, com Senecio leucanthemifolius, Diplotaxis catholica subespècie ibicensis, Chaenorhinum formente rae, etc.
La vegetació dels turons rocosos no és essencialment distinta a la darrera de les descrites, encara que més dispersa i xèrica. Hi penetren el pi blanc, el càdec, el cepell o xiprell i altres plantes característiques de les bosquines pitiüses, com l’olivella, el tomaní, l’esparreguera de gat, la ceba marina (Urginea maritima), etc. Als turons d’Es Corbmarí i del puig d’Es Falcó creix la subespècie pitiusensis de la margalida d’estepa (Cytinus hypocistis) i la rara orquídia Gennaria diphylla.
Les costes rocoses són entapissades per un poblament dispers de fonoll marí i diferents ensopegueres (Limonietum caprariensis).
Observacions inèdites sobre la vegetació de Ses Salines han permès una estimació ajustada de la seva flora, pròxima a les 400 espècies de plantes vasculars.
Àrea privilegiada per al cabussó collnegre
Les condicions climàtiques i físiques de les Pitiüses són molt adients per a l’explotació salinera, activitat que es remunta a força segles enrere. Tanmateix, les salines de Formentera, que encara apareixen en funcionament en la fotografia, han estat abandonades recentment. Al fons, S’Espalmador i l’illa d’Eivissa.
Jordi Vidal
Excel·leix la fauna ornitològica de Ses Salines. La presència de flamencs hi és habitual, encara que en nombres discrets. A Formentera, al segle XVIII, n’hi havia una colònia de cria, segons testimonis bibliogràfics detallats. Avui, sols és una espècie migradora o divagant. En canvi, s’hi reprodueixen el cames-llargues, el corriol camanegre i l’ànec blanc. Als salicornars pròxims crien la cuereta groga i el tallarol o busqueret trencamates.
Fins fa pocs anys, les àguiles pescadores o peixateres es reproduïen al penyalar més aspriu de la zona, i acudien a pescar contínuament als estanys. La destrucció de les aus per caçadors desaprensius i una estesa elèctrica mal situada (contra la qual ha mort algun exemplar els darrers anys) han extingit la població reproductora a les Pitiüses. Però encara és possible veure l’espècie a Ses Salines, on alguna au solitària, o migradors nòrdics, acudeixen a pescar.
Les aus migradores són en aquesta àrea diverses i abundants, sobretot pel que fa a les limícoles: corriols, tèrrits, batallaires, gambes roges, etc. L’avifauna hivernal és discreta pel que fa al nombre, però notable en varietat. S’hi observen regularment bernats pescaires, martinets blancs, xarxets, ànecs coll-verds i xiulaires, fredelugues, etc.
Però el valor ornitològic més assenyalat de l’àrea és l’extraordinària concentració hivernal (a l’estany Pudent de Formentera) de cabussó capnegre, que en alguna ocasió arriba a superar els 4000 exemplars. Es tracta de la concentració més gran, amb molta diferència, que es coneix d’aquesta espècie a cap indret europeu. Sols per aquest fet, el conjunt de Ses Salines, i l’estany Pudent en particular, mereixen figurar en la llista de Zones Humides emparades pel Conveni de Ramsar, declaració encara no efectuada.
No és, però, l’avifauna l’únic valor faunístic de l’àrea. Les dunes contenen una comunitat de coleòpters tenebriònids ben interessant, amb diversos endemismes, el més notable dels quals és Akis bremeri, descobert el 1978, que viu només a les dunes de Ses Salines de Formentera.
Tota la zona, en especial les garrigues i les dunes, és poblada per la sargantana pitiúsica i altres vertebrats. Poden esmentar-se entre ells el «rat grill» dels eivissencs (Crocidura russula ibicensis), i a Formentera la rata cellarda (Eliomys quercinus), anomenada localment rata ullada o de sa coa blanca, i que és present en una varietat insular de mida gran. Curiosament, cada una d’elles manca a l’altra illa.
Cal assenyalar també el valor de la fauna marina de l’estany del Peix; a més de la diversitat íctica, es pot indicar a tall d’exemple la presència d’Acten turbinata, una espècie pròpia de les Bermudes, que forma colònies en aquest estany; o la d’una notable població, de gran variabilitat, de l’amfípode Caprella acanthifera del qual s’han reconegut quatre formes en aquesta localitat.
Antiguitat de l’activitat salinera
Ja ha estat evocada la vinculació de Ses Salines amb la història local. Sembla que les primeres instal·lacions salineres foren cartagineses, i l’explotació s’ha mantingut des d’aleshores. Queden molts testimonis documentals i històrics de la importància econòmica de la sal, i resulta especialment interessant i detallada la descripció que en féu, a mitjan segle passat, l’arxiduc Lluís Salvador. Actualment la producció anual és d’unes 60 000 tones. A Formentera es conserven encara els molins que servien per a moure l’aigua dels estanys, o per moldre els grums abans d’embarcar-los. El sol i el vent han estat sempre ben vinculats a aquesta activitat.
L’activitat salinera ha comportat una estructuració del paisatge força intensa, i condiciona la vida natural i econòmica de l’àrea. És evident que aquesta activitat és compatible, necessària fins i tot, per al manteniment dels valors del conjunt, que quedaria desequilibrat sense aquesta. n’és una prova (lamentable) la situació de les salines de Formentera: el seu abandonament comporta la degradació dels estanys, envaïts per comunitats d’algues temporals, que moren i fermenten a l’estiu, amb els consegüents olors, mosquits, etc., i la proliferació d’una flora banal. És molt clara la vocació d’aquest espai d’esdevenir un dels paisatges de més qualitat de les illes, i conservar no sols un patrimoni ecològic molt valuós, sinó també les mostres etnològiques de la vinculació eivissenca amb la sal, tan bellament recollides als poemes de Marià Villangómez.
Estat de conservació
La protecció de Ses Salines ha estat centre d’una controvèrsia molt viva, des que es concretaren, els anys setanta, determinats intents d’urbanització. La polèmica entre els partidaris i detractors de la protecció de l’àrea és més virulenta atès que la tradició i la història justifiquen un sentiment popular a Eivissa del caràcter patrimonial de Ses Salines: aquestes no foren privatitzades fins al segle XIX, i anteriorment eren propietat de la Corona espanyola, que les incautà a la Universitat d’Eivissa en temps de Felip V. En el moment en què es van discutir i aprovar les lleis que van permetre la protecció de Ses Salines, hi havia lligams familiars directes entre els propietaris i el govern balear. Els sentiments socials i polítics entorn de la seva protecció són, doncs, ben intensos.
La primera llei de protecció de la zona, restringida als estanys i una petita àrea perifèrica, és del 1986. No s’aconseguí, en aquell moment, la protecció de Sa Sal Rossa, i s’iniciaren actuacions urbanístiques diverses en aquests estanys i sobre el Corbmarí i Sa Revista. La protecció s’amplià al conjunt ecològic en ocasió de l’aprovació de la Llei 1/1991 del Parlament Balear. En aquest text legal és prevista així mateix la declaració d’aquesta àrea com a parc o reserva natural, iniciatives que no semblen gaudir de cap prioritat.
En el moment actual, la protecció s’aplica mitjançant un Pla Especial, poc restrictiu, que empara diverses instal·lacions sobre les dunes i altres activitats que comporten una certa degradació puntual d’alguns dels valors de l’àrea.
Consells per al visitant
La visita a Ses Salines d’Eivissa ha d’incloure un passeig pel Codolar, des d’on es pot observar l’avifauna aquàtica, que se sol concentrar als estanys immediats a aquesta platja i al camí veí de l’aeroport; el petit nucli de Sa Canal, on s’efectuen els preparatius per a l’embarcament de la sal, és igualment agradable. Justament a baix de l’embarcador s’obre la petita cova marina on va ser mort per un carrabiner el darrer vell marí (Monachus monachus) de les Pitiüses, poc abans de la guerra civil.
L’excursió de Sa Canal a la punta de Ses Portes és també interessant, entre les dunes, fins a la vella talaia des d’on es podien veure les freqüents incursions dels pirates nord-africans. A Formentera, cal voltar l’estany Pudent (prop del qual es conserva el dolmen espectacular de Ca Na Costa, el més antic testimoni del poblament humà de les Pitiüses), i recórrer el camí de la punta Trocadors. La bicicleta és el vehicle ideal per a aquesta eixida.