Resultats de la cerca

El trèvol blanc Tnigrescens és una herba anual, amb tiges procumbents o redreçades de 5 a 40 cm, amb fulles de folíols cuneïformes, i amb flors blanques, disposades en glomèruls petits i laxos Es fa en pastures i vores de camins, en terrenys silicis, a la regió mediterrània El trèvol de prat o trefle Tpratense és una herba perenne, amb tiges erectes o ascendents de 10 a 60 cm, amb fulles més o menys peloses, de folíols ellíptics, i amb flors purpúries o rosades, aplegades en glomèruls ovoides Habita prats humits i llocs frescals, a quasi tot Europa El trèvol estrellat Tstellatum és una…

Les flors són tubuloses, de color blau violaci, i poden servir per a coagular la llet Tota la planta s’assembla força al card, del qual possiblement procedeix després de modificacions degudes al conreu Conté inulina i un principi amarg, de propietats tòniques emprat en algunes fórmules de vins aperitius, que té també una acció beneficiosa sobre el fetge, per tal com afavoreix la secreció de bilis Popularment hom n'administra el suc de les fulles o la decocció Exigeix climes temperats i secs i terrenys profunds i frescals els argillosilícics i els argillocalcaris li són molt favorables Es…

És una família més aviat reduïda, amb poc més d’un centenar d’espècies repartides en uns 20 gèneres Es troba ben representada a l’Amèrica tropical, bé que algunes espècies viuen a moltes altres regions intertropicals i temperades Conté arbres, arbusts, herbes i lianes, de fulles esparses, simples i enteres Les flors, poc aparents, s’agrupen en raïms, i solen ser pentàmeres, sense pètals i d’ovari súper Bé que cap fitolacàcia no és originària de casa nostra, hom pot veure-hi amb relativa freqüència dues espècies d’origen americà Phytolacca americana i Ph dioica La primera, el raïm de moro, és…

Onagràcies 1 Epilobium hirsutum a fragment terminal, de fulles oposades a la part inferior i esparses més amunt, florit i fruitat x 0,5 b flor seccionada longitudinalment, per tal d’apreciar el llarg ovari ínfer x 0,8 c fruit capsular madur obrint-se en quatre valves i alliberant nombroses llavoretes emplomallades x 1 2 Herba de les encantades Circaea lutetiana a brot, terminat en un raïm de menuts fruits i flors x 0,5 b flor, de verticils dímers x 1 c fruit, cobert de diminuts agullons ganxuts x 1 Eugeni Sierra Componen les onagràcies vora 700 espècies, distribuïdes en quasi una vintena…

Culmina a 773 m alt cim de Montnegre de Ponent i constitueix, així, el sector més alt de la Serralada El nom prové probablement del color fosc que presenta als llocs alts, tant pels materials geològics esquists silurians i calcàries devonianes, sobretot com pel color fosc de la vegetació predomini de l’alzinar Fora dels capçals predomina el sòcol granític, el mateix que, fora del paleozoic, apareix a la resta de la Serralada El clima és més plujós que als sectors meridionals uns 800 mm de mitjana anuals L’alzinar domina per damunt els 500 m alt, i per sota, en llocs adequats, les alzines…

Les portulacàcies constitueixen una família distribuïda gairebé per tot el món, bé que la majoria de les seves 500 espècies són pròpies de la franja occidental d’Amèrica i del S d’Àfrica al nostre país, n’hi viuen només dues Comprenen sobretot herbes, anuals o vivaces, i també alguns arbusts, i habitualment es tracta de plantes crasses, ben adaptades als hàbitats eixuts i calents que habiten Fan flors més aviat petites i no gaire vistents, amb dos sèpals, generalment cinc pètals acolorits, el mateix nombre d’estams i un gineceu tricarpellar L’ovari és súper tret del gènere Portulaca , que el…

Ulmàcies 1-2 i moràcies 3-4 1 om Ulmus minor a branquilló, de fulles alternes, dentades i asimètriques a la base x 0,5 b flor, clarament adaptada a l’anemofília, d’una sola envolta i de grossos estigmes x 15 c sàmara, d’amples ales membranoses que voregen la llavor x 2 2 Branquilló de lledoner Celtis australis amb lledons madurs x 0,5 3 Morera Morus alba a brot amb fulles palmatipartides i mores x 0,5 b flor femenina x 8 4 Tall longitudinal d’una figa, infructescència produïda per Ficus carica que consta d’un receptacle carnós i dolç, de forma urceolada, i de nombrosos fruitets dirigits…

La serra de Montsià és coberta gairebé exclusivament de formacions arbustives Ernest Costa La serra de Montsià 213, entre els principals espais naturals del litoral català i valencià La serra de Montsià constitueix una entitat orogràfica molt individualitzada que ressalta fortament enmig de les planes circumdants, malgrat la modesta altitud que assoleix la Tenda, 756 m El rocam, integrat principalment per calcàries fissurades del Cretaci inferior, origina un relleu abrupte, sobretot al vessant litoral, on els espadats configuren una veritable muralla La vegetació presenta grans similituds amb…

La serra de Sant Gervàs es prolonga a ponent a través de les impressionants parets rocoses de Sant Cugat, que cauen vertiginosament sobre la Noguera Ribagorçana Oriol Alamany La serra de Sant Gervàs i el pui de Lleràs 25, entre els principals espais naturals dels Pirineus i Prepirineus Entre el coll de Viu de Llevata i el de Montllobar, a cavall de les comarques de l’Alta Ribagorça i del Pallars Jussà, s’estenen un conjunt de serres complexes que separen les conques de la Noguera Pallaresa i de la Noguera Ribargoçana Entre totes elles destaquen la serra de Sant Gervàs Pala del Teller, 1887 m…