Ulmàcies (1-2) i moràcies (3-4). 1 om (Ulmus minor): a branquilló, de fulles alternes, dentades i asimètriques a la base (x 0,5); b flor, clarament adaptada a l’anemofília, d’una sola envolta i de grossos estigmes (x 15); c sàmara, d’amples ales membranoses que voregen la llavor (x 2). 2 Branquilló de lledoner (Celtis australis) amb lledons madurs (x 0,5). 3 Morera (Morus alba): a brot amb fulles palmatipartides i mores (x 0,5); b flor femenina (x 8). 4 Tall longitudinal d’una figa, infructescència produïda per Ficus carica que consta d’un receptacle carnós i dolç, de forma urceolada, i de nombrosos fruitets dirigits cap al centre (x 0,5).
Eugeni Sierra
Fan part d’aquesta família unes 200 espècies, repartides en una quinzena de gèneres, d’arbres caducifolis propis de les regions tropicals i subtropicals, i també de les àrees temperades de l’hemisferi boreal. Llurs fulles són simples i de disposició alterna, dentades i amb la part basal del limbe lleugerament asimètrica. Les flors solen ser petites i poc vistents, generalment amb quatre o cinc sèpals herbacis i amb el mateix nombre d’estams, oposats als tèpals. El gineceu, que consta de dos carpels soldats però conté únicament un primordi seminal, dona un fruit sec (núcula o sàmara) o bé una drupa. Molt sovint es troben barrejades sobre la mateixa planta flors hermafrodites i flors unisexuals. La fusta de les ulmàcies és en general de bona qualitat i força resistent a la putrefacció. D’altra banda, algunes espècies es planten als parcs i als passeigs pel seu port elegant.
Els oms i el lledoner
Branques amb fruits d'om (a l'esquerra) i de lledoner (a la dreta).
Fototeca.cat / MC
De les tres espècies presents a l’àrea que ens afecta, l’om (Ulmus minor) és, sens dubte, la més freqüent. Malgrat que és un arbre caducifoli, les seves fulles són relativament petites i gruixudes i de color verd fosc. Fa les flors, de color verd rogenc i poc aparents, reunides en petits grups, a la darreria de l’hivern. Els fruits que en resulten són sàmares constituïdes per una grana i un pericarp membranós que s’expansiona en una ala prima, papiràcia i de color verd clar. Com que aquests fruits es desenvolupen en poc temps i es produeixen en gran quantitat, donen a l’arbre l’aparença d’una foliació precoç, entre març i abril. L’om depèn del vent tant per a la pol·linització com per a la dispersió dels fruits. Creix, isoladament o fent bosquets —omedes— en indrets humits, com ara vores de barrancs i rierols o altres llocs frescals. Es troba gairebé a totes les comarques peninsulars, però esdevé força més rar cap a les terres meridionals. D’altra banda, a la muntanya mitjana humida (Pirineus, Montseny, etc.) es veu sovint substituït pel seu congènere, l’oma (U. glabra), de fulla més gran i aspra per la cara superior. Tant de l’un com de l’altra, hom n’ha emprat les branques com a farratge de reserva per a l’hivern, i és per això que hom troba omes (més rarament oms) d’aspecte rabassut. Aquest aprofitament, però, és cada cop més infreqüent. L’om ha estat atacat els darrers anys per una plaga fúngica, causada per l’ascomicet Ceratocystis ulmi, que n’ha delmat les poblacions a molts països europeus; la malaltia produïda, anomenada grafiosi, s’ha estès recentment també per les nostres terres i amenaça greument aquest arbre, per bé que no sembla tenir cap efecte sobre l’oma.
Forques fetes amb branques de lledoner (Celtis australis). La fusta d’aquest arbre, alhora forta i flexible, és molt adequada per a diversos usos, com ara l’elaboració de mànecs d’eines agrícoles i, molt especialment, de forques. En aquest cas, ultra les esmentades propietats de la fusta, és particularment interessant el tipus de ramificació, dística i sovint molt densa, que afavoreix la manufactura de forques amb nombroses pues ben disposades.
Antoni Agelet
El tercer representant de la família, el lledoner (Celtis australis) és un arbre força esvelt que difereix dels oms principalment perquè el seu fruit és una petita drupa comestible, el lledó. Poc més gran que un pèsol, madura al llarg de l’estiu i a la tardor pren un color gai rebé negre i un gust dolcenc i farinós. La polpa és més aviat escassa i embolcalla un pinyol globulós i grandet. Les fulles del lledoner són de base asimètrica com les de l’om, però molt més allargades, gruixudes i aspres al tacte. La seva fusta és alhora forta i flexible, útil per a fer peces de carruatges, forques i mànecs d’eines agrícoles. Per aquesta raó és un arbre que s’ha plantat, de temps antic, a les vores dels pobles i masies. D’altra banda, creix espontàniament en indrets frescals i sovint abruptes: barrancades, peus de cingle, etc. És probable que això es degui en part al fet que els ocells disseminen les llavors, un cop menjats els fruits, juntament amb les seves dejeccions.