La serra de Sant Gervàs es prolonga a ponent a través de les impressionants parets rocoses de Sant Cugat, que cauen vertiginosament sobre la Noguera Ribagorçana.
Oriol Alamany
La serra de Sant Gervàs i el pui de Lleràs (2.5), entre els principals espais naturals dels Pirineus i Prepirineus.
Entre el coll de Viu de Llevata i el de Montllobar, a cavall de les comarques de l’Alta Ribagorça i del Pallars Jussà, s’estenen un conjunt de serres complexes que separen les conques de la Noguera Pallaresa i de la Noguera Ribargoçana. Entre totes elles destaquen la serra de Sant Gervàs (Pala del Teller, 1887 m) i el pui de Lleràs (1688 m). Des del punt de vista geogràfic formen part dels Prepirineus centrals interns i són la transició vers els Pirineus axials.
El materials litològics que hi predominen són calcàries compactes mesozoiques amb intercalacions de margues (Sant Gervàs) i conglomerats massius de tipus montserratí (pui de Lleràs, etc.). Al terme de Serradell hi ha la cova Cuberes, que amb més de 7 km de recorregut és la més llarga del món excavada en conglomerats.
La vegetació predominant és submediterrània. Les masses forestals més extenses són formades per pinedes de pi roig amb un sotabosc de roureda (Buxo-Quercetum hylocomiopinetosum). Més interessants són els boscos i bosquerons de caducifolis centreuropeus (Buxo-Fagetum, Hepatico-Coryletum, etc.), aïllats a les obagues més frescals i que representen comunitats glacials relictes. Les fagedes de la Faiada de Malpàs i de Lleràs, abundants en algunes plantes nemorals rares als Prepirineus, ocupen extensions considerables. Els prats i matollars oromediterranis (Ononidetalia striatae) i les comunitats rupestres i glareícoles són també prou notables. La destrucció de la coberta vegetal primitiva ha estat molt intensa, especialment als vessants meridionals. Aquest fet, unit a les característiques del substrat, ha afavorit importants processos erosius.
Quant a la fauna, la zona ja mostra la influència pirinenca, i acull espècies com la gralla de bec groc. Al mateix temps, es dona la presència d’elements de significació oposada, com ara la termòfila merla de cua blanca, que hi té el límit septentrional a les terres catalanes interiors. Els rapinyaires són especialment diversos i abundants; poden ser observats amb facilitat, i sense causar cap molèstia a les aus, des de la presa d’Escales.