Les portulacàcies

Les portulacàcies constitueixen una família distribuïda gairebé per tot el món, bé que la majoria de les seves 500 espècies són pròpies de la franja occidental d’Amèrica i del S d’Àfrica; al nostre país, n’hi viuen només dues. Comprenen sobretot herbes, anuals o vivaces, i també alguns arbusts, i habitualment es tracta de plantes crasses, ben adaptades als hàbitats eixuts i calents que habiten. Fan flors més aviat petites i no gaire vistents, amb dos sèpals, generalment cinc pètals acolorits, el mateix nombre d’estams i un gineceu tricarpel·lar. L’ovari és súper (tret del gènere Portulaca, que el té semiínfer) i amb una sola cavitat, i dona un fruit capsular. Algunes portulacàcies, de morfologia curiosa i poc exigents (com ara Portulacaria), sovintegen als nostres jardins i testos.

La verdolaga

La verdolaga (Portulaca oleracea) és una mala herba de morfologia ben particular: de fulles enteres, gruixudes i glabres, tota ella carnosa i d’un color verd rogenc, sobretot a les tiges i al revers de les fulles. Constitueix, amanida o bullida, una menja prou apreciable, de sabor un xic àcid i rica en mucílag i en vitamina C.

Teresa Casasayas / Antoni Farràs

Estesa per tot el país, la verdolaga (Portulaca oleracea) és un representant ben típic de la família, de fulles i tiges carnoses i flors grogues poc aparents que s’obren cada dia cap al fort del sol. Creix bé, durant bona part de l’any, als indrets oberts, amb sòl ric i humit, com per exemple als horts i a d’altres conreus frescals. De fet, en altre temps se’n cultivà una varietat (sativa) per a menjar-la crua o bullida, i és encara una verdura relativament apreciada. A causa d’aquesta utilitat ha esdevingut una herba gairebé cosmopolita a partir de la seva àrea original sud-europea.