Resultats de la cerca
Es mostren 21 resultats
vocodificador
Electrònica i informàtica
Codificador de la veu humana.
La finalitat d’un vocòder és poder emmagatzemar o transmetre digitalment la veu humana amb menys bits dels que serien necessaris si en fes un simple procés de mostreig Són codificadors específics per a la veu, i no s’utilitzen per a la música, que ja té altres tipus de codificadors MP3 En la implementació d’un vocòder hi ha dues fases la d’anàlisi de la veu, en què s’extreuen unes característiques paràmetres que són les que permeten transmetre o emmagatzemar la veu de forma més eficient que si es fes directament a partir de les mostres del senyal vocal, i la de síntesi, que permet reproduir…
g
Fonètica i fonologia
Grafema que representa generalment una realització del fonema /g/ a través dels seus al·lòfons principals [g] i [ɣ].
El primer, oclusiu, apareix en posició inicial absoluta gos gós, explosiva després d’oclusiva o nasal capguardar kápɣwərdá, llangardaix ləŋgərðás o implosiva davant consonant sonora suggerir sugzərí el segon, fricatiu, apareix en la resta de posicions, sobretot intervocàliques pregar prəɣá, migrat miɣrát, algú əlɣú, esgrunar əzɣruná Formant part de certs grups es gemina, no pas en tot el domini, com ara -l explosiva regle rəgglə , o s’assimila, davant nasal digne díŋnə, entre altres possibles modalitats En posició final, el grafema g alterna amb c llarg marc , tot i que la seva…
consonant
Fonètica i fonologia
Fonema oposat a vocal pel comportament combinatori, per la realització i per les característiques acústiques.
Des de la tradició índia i grecollatina, la consonant ha estat considerada com un element articulatori dependent de la vocal d’això li ve el nom de consonant Al començament del segle XX, la fonètica experimental posà temporalment en dubte aquesta oposició que, tanmateix, s’ha conservat sempre en els manuals escolars La fonologia addueix que la consonant forma la part marginal en la constitució sillàbica, mentre que la vocal n’és la part nuclear Hom pot comprovar aquesta diferència de marge i nucli en mots com ara co-sa, a-la, fus-ta, etc Això no obstant, de molt ençà, hom reconeix també l’…
al·lòfon

Al·lòfons en el sistema fonemàtic català oriental, segons l’Institut d’Estudis Catalans
©
Fonètica i fonologia
Variant o modalidat fonèticament regular en què es manifesta un fonema específic, a causa de la distribució relativa dels seus trets constitutius, el conjunt particular dels quals marca el camp de dispersió fonològica i, per tant, la capacitat distintiva de cada fonema dintre el seu sistema.
Com que és normal que cada fonema es manifesti mitjançant més d’un allòfon, les seves realitzacions fonètiques solen fluctuar entre una distinció màxima, anomenada allòfon fonamental , i d’altres de secundàries, que són anomenades allòfons accessoris i que poden determinar fins i tot una distinció nulla o neutralització amb un altre fonema del sistema Per exemple, el fonema |g| del català presenta un allòfon fonamental oclusiu, velar, sonor g en angle , un allòfon accessori fricatiu, velar, sonor g en pegar i un altre de neutralitzat oclusiu, velar, sord k, i, per tant, comú a l’…
i
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Novena lletra de l’alfabet català, anomenada i.
La I llatina deriva de la iota grega occidental a través dels alfabets itàlics Des de l’època clàssica la I és constituïda per un sol pal vertical Té reforços estètics inferior i superior, que desapareixen, però, en les formes cursives En aquestes formes apareix, per un costat, l’atac inicial, que prové sovint del nexe amb la lletra anterior per l’altre, la cueta inferior cap a la dreta, que no és, però, constant La forma allargada superior, simplement estètica de primer, esdevé amb el temps privativa de la inicial de paraula en les escriptures nacionals i precarolines La I allargada per sota…
aparellat | aparellada
Fonètica i fonologia
Dit del fonema que pertany a una sèrie correlativa d’oposició fonològica bilateral, com ara de llarg/curt, sord/sonor, oclusiu/fricatiu, etc.
S'oposa al concepte de fonema correlatiu o correlat perquè aquest pot ésser membre d’una oposició multilateral, i al de no-aparellat quan es tracta d’un fonema no oposable bilateralment En català, com en totes les llengües, hi ha nombrosos fonemes aparellats p/b, p/f, p/m són aparellaments del fonema p en virtut d’altres tantes oposicions bilaterals
lateral
Fonètica i fonologia
Dit del so fricatiu que es caracteritza per una obertura lingual a un o, menys sovint, a tots dos costats de la boca.
En català, hi ha dos fonemes de realització lateral l i l lila, lloc
x
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Vint-i-quatrena lletra de l’alfabet català, anomenada ics o xeix [pl ics, xeixs].
Els llatins heretaren dels grecs i dels etruscs únics que la tenien la forma d’aquesta lletra, que passà a l’apèndix de l' elementum o segona part de l' abecedari llatí, acabat amb les lletres gregues X, Y, Z La X romana clàssica consisteix en dos traços creuats en aspa, el primer dels quals amb un reforç a la base i a vegades un altre a l’extrem superior Tots dos traços eren executats en direcció descendent, encara que el segon a vegades ho fou de baix a dalt això darrer fou sobretot degut a la velocitat ràpida, que produí la posició gairebé horitzontal del primer i l’allargassament del…
qualitat
Fonètica i fonologia
Conjunt de trets distintius que conformen el timbre fonològic de qualsevol realització lingüística i que es refereixen tant a la localització (labial, dental, etc) com a l’obertura (oclusiu, fricatiu, etc).
Sovint s’oposa a la quantitat o durada, a la intensitat o amplitud i a la freqüència
rus
Lingüística i sociolingüística
Llengua de la branca eslava de les llengües indoeuropees.
A mitjan anys noranta era parlada per uns 127 400 000 habitants de la Federació Russa un 85% de la població, on és la llengua oficial Fora d’aquest estat, és parlada per 37 500 000 persones als estats sorgits de les repúbliques que formaven l’antiga URSS A banda, hi ha minories russòfones d’una certa importància als EUA i a Israel Com totes les altres llengües eslaves, neix del tronc denominat eslau comú , que començà a diferenciar-se des dels s VI i VII En l’evolució del rus hom distingeix tres períodes antic, mitjà i modern El rus antic s XI-XV és una etapa comuna a tots els eslaus de l’E —…