Resultats de la cerca
Es mostren 62 resultats
S’Albufereta
Estanyol a S’Albufereta Aquesta valuosa zona humida es troba al sud de la badia de Pollença, arran de mar Mostra certes similituds físiques i ecològiques amb la propera albufera de la badia d’Alcúdia, per bé que la seva extensió és molt menor Yves Hennechart S’Albufereta 23, entre els principals espais naturals de Mallorca La conca de Pollença 51 km 2 acaba en una petita zona humida 90 ha, de tipologia similar a la de S’Albufera, situada aproximadament l km al nord d’Alcúdia, dins del seu terme municipal S’Albufereta és una maresma eutròfica, densament coberta de canyissars i jonqueres,…
La vida als rius i als llacs dels deserts i subdeserts freds
La immensitat dels llacs, l’evanescència dels rius Tot i l’extrem dèficit hídric que pateixen els deserts freds, també hi ha llacs i rius veritables Encara més, és precisament en l’àmbit dels deserts freds on es troba el llac més gran del món la mar Càspia I també on apareix el quart més gran pel seu volum, si més no fins a temps recents la mar d’Aral Les aigües salabroses que no desemboquen enlloc Tanmateix, l’extrema aridesa del clima desèrtic, conseqüència de les escasses precipitacions i l’elevada evaporació, fa impossible el desenvolupament d’una xarxa fluvial normal Els rius que…
Sebkha Ndrhamcha
Pla
Gran planura salabrosa de la regió de Trarza (Mauritània), que té uns 40 quilòmetres de diàmetre; l’oceà Atlàntic la confina a l’W i el desert del Sàhara, a l’E.
Morell de cap-roig
El morell de cap-roig Aythya ferina és un dels nostres principals ànecs cabussadors Té unes bones dimensions fins a 46 cm, i el mascle, que veiem a la fotografia, és inconfusible pel color marró vermellós fosc del cap, el pit negre i la resta del cos gris clar, blanquinós Noteu la franja blavosa del bec, distintiva de l’espècie Oriol Alamany Hivernant i migrador abundant i regular, tant a les aigües del litoral com a les del rerepaís, és accidental a Formentera i absent a Andorra N’existeix també un nucli reproductor important al Baix Vinalopó, calculat el 1984 en 500 parelles als marjals…
Ànec xiulador
L’ànec xiulador Anas penelope mascle, que veiem a primer terme a la fotografia, és molt característic pel color castany del cap, tirant a groc al capdamunt, el gris del dors, amb les plomes de les espatlles blanques, molt visibles al vol, i el pit marró clar La femella, a segon terme, és de colors poc vistents i difícil de reconèixer, com passa en la majoria dels ànecs Noteu el color gris blavós del bec, amb punta negra, característic d’aquesta espècie El nom d’ànec xiulador es refereix al xiulet alt que deixen sentir els mascles quan volen Xavier Ferrer En tot el territori, l’ànec xiulador…
Cames llargues
El cames llargues Himantopus himantopus un típic ocell d’aiguamoll, és inconfusible per les llargues potes rosades a què alludeix el seu nom, que en vol li sobrepassen llargament el cos En període estival, normalment el mascle té el plomatge del cap negre, com es veu a la fotografia d’un exemplar del delta de l’Ebre La femella, en canvi, té el cap, i el coll blancs a l’època de la reproducció sol veure’s volant baix sobre els aiguamolls tot emetent el seu crit característic, protegint el niu L’adult ateny fins a 38 cm Marcella Chinchilla Dins del territori estudiat, és un ocell estival que…
Xibec
El xibec Netta rufina , el més gros dels ànecs cabussadors ateny fins a 56 cm, és característic pel vermell viu del bec, el marró del cap, i el blanc del costat, en el mascle La femella, a l’esquerra a la fotografia, té les galtes blanquinoses Xavier Parellada El xibec és molt localitzat tot l’any al delta de l’Ebre i a unes poques localitats del País Valencià, les quals reben una aportació important d’individus a l’època no reproductora A la resta del territori continental és un migrador i hivernant rar i irregular A les Illes, sembla que al final del segle passat, i potser al començament d…
asprella

Asprella (Chara vulgaris)
BioImages (cc-by-nc-sa-3.0)
Botànica
Agronomia
Nom amb què són conegudes diverses espècies d’algues del gènere cara, algues verdes d’aigua dolça calcària i estagnant (Chara vulgaris, Ch. fragilis, Ch. hispida, etc.), o d’aigua salabrosa (Ch. canescens), de tacte aspre i mala olor, trencadisses a causa de llur membrana molt calcificada.
Entre altres hàbitats, envaeixen els camps d’arròs, dels quals hom les foragita practicant l’eixugó
Els merostomats fòssils
Són artròpodes quelicerats de vida aquàtica, originalment marins i molts d’ells adaptats progressivament els actuals encara són marins al règim d’aigua dolça El seu cos és de llargada molt variada i és format per un escut cefalotoràcic prosoma i per un abdomen opistosoma acabat en un tèlson punxegut, generalment en forma d’agulló Quant a la sistemàtica, hom els assigna la categoria de classe, contraposada a la classe dels aràcnids o quelicerats terrestres, i els subdivideix en tres grups ben definits els aglàspides, els euriptèrides i els xifosurs Els euriptèrides i els xifosurs són grups…
carofícies
Botànica
Classe de cloròfits que comprèn algues d’aigua dolça i salabrosa, semblants a cues de cavall, sovint calcificades, de cèl·lules amb nombrosos cloroplasts, però sense pirenoides, i de tiges constituïdes per entrenusos, formats per una cèl·lula axial generalment encerclada per altres de corticals, i nusos d’on arrenquen rames verticil·lades.
No fan espores i, per tant, no hi ha alternança de generacions Els òrgans de reproducció sexual són els oogonis, ovoides, que consten d’una ovocèllula revestida per cinc cèllules, les terminacions de les quals formen la corónula, i els anteridiòfors, esfèrics, constituïts per vuit cèllules perifèriques, cadascuna amb un manubri interior proveït de filaments anteridials Els espermatozoides, biflagellats i en forma de rull, penetren en els oogonis per les fenedures de la corónula Zigots fòssils del temps devonià palesen l’antigor d’aquesta classe