El morell de cap-roig (Aythya ferina) és un dels nostres principals ànecs cabussadors. Té unes bones dimensions (fins a 46 cm), i el mascle, que veiem a la fotografia, és inconfusible pel color marró vermellós fosc del cap, el pit negre i la resta del cos gris clar, blanquinós. Noteu la franja blavosa del bec, distintiva de l’espècie.
Oriol Alamany.
Hivernant i migrador abundant i regular, tant a les aigües del litoral com a les del rerepaís, és accidental a Formentera i absent a Andorra. N’existeix també un nucli reproductor important al Baix Vinalopó, calculat el 1984 en 500 parelles als marjals del Fondo (conegut com a zona de cria, almenys des del 1965) i 70-100 parelles als de Santa Pola, l’albufera de València (reproductor, almenys, des del 1863 i amb una població actual d’unes poques parelles), el delta de l’Ebre (on la reproducció, considerada abans esporàdica, s’ha incrementat recentment i ha esdevingut regular i de l’ordre d’unes 10 parelles) i l’estany de Montcortès (Pallars Jussà), amb una parella el 1981 i el 1982. Existeixen també rars individus estiuejants voluntaris o, més sovint, obligats (hivernants malaltissos o tocats per perdigons de caça), regularment observats a l’estany de Canet i a l’embassament de Vilanova de la Raó (Rosselló), al delta de l’Ebre, Mallorca i Menorca.
Els primers exemplars arriben al final d’agost, tot i que durant aquest mes i el setembre la densitat és baixa (uns 100-200 exemplars al delta de l’Ebre). A mitjan octubre comença a incrementar-se i el fort arriba al novembre, i segons els quarters d’hivern s’assoleix la màxima durant aquest mes, el desembre o el gener. Al febrer els efectius baixen, i ho fan més dràsticament el març (en resten solament algunes desenes) i al principi d’abril; les observacions, ara esparses, es perllonguen a la resta d’aquest mes i fins i tot al maig. Les primeres activitats de reproducció (persecucions de mascles i femelles fent l’aleta) comencen al Fondo al final de març i la major part de les llocades surten al juny.
Espècie molt adaptable, el morell de cap-roig pot ocupar ambients d’aigua totalment dolça (com un embassament o un llac), salabrosa (albuferes, llacunes litorals) o salada (badies marines). La seva preferència en els nostres quarters d’hivern és per les llacunes litorals i les albuferes més grans, on ocupa els sectors de més fondària (és ànec cabussador), preferiblement amb macròfits submergits, així com als vedats d’arrossar de més de 40 cm de fondària. Pot romandre també durant el dia en un indret desproveït de vegetació, sempre i quan hi hagi relativament a prop, altres masses d’aigua amb prats submergits on poder pasturar a la nit.
Globalment, els dos quarters d’hivern més importants, el del delta de l’Ebre i el de l’albufera de València - vedats d’arrossar, han patit una minva forta d’efectius des d’aproximadament els anys setanta i seixanta, respectivament, fruit en part de redistribucions de l’espècie per altres quarters, així com de l’eutrofització d’ambdues zones aquàtiques. Així, a l’albufera de València, que actualment té entre 500 i 3000 exemplars hivernants, els anys quaranta i cinquanta en tenia una mínima de 3000 i s’havien assolit cotes extraordinàries de més de 28 000 (els mesos de gener de 1943 i 1944). Al delta de l’Ebre, els hivernants (desembre-gener) són de l’ordre de 600 a 4000, però al novembre s’ha arribat als 14 800 (1980). Almenara és al voltant de 400-1000 individus (màxima de 1400 el 21.01.72), mentre que el Fondo sosté una població d’uns 3400 (entre el novembre i el febrer), amb unes màximes, durant el pas, de 8200 (28.10.73). Vilanova de la Raó, amb la màxima de 6160 individus (15.01.81), és la localitat més important de la Catalunya Nord, mentre que a les Illes ho és s’albufera d’es Grau, amb una mitjana de 600 exemplars i un màxim de 1400 (el desembre de 1973). Malgrat tot això, cal precisar que aquest ànec es belluga moltíssim entre les diferents localitats d’hivern amb les consegüents fluctuacions quantitatives i que, per tant, les xifres de més amunt són solament ordres de magnitud. També aplegat en estols molt petits, sovint d’algunes desenes, i rarament depassant la centena d’individus, s’estén àmpliament per altres localitats dels Països Catalans, les més importants de les quals són: els embassaments de Sant Llorenç de Montgai, Utxesa i Santa Anna, les basses de Raïmat, els aiguamolls empordanesos, el delta del Llobregat, l’albufera d’Alcúdia, ses Salines (Mallorca) i la bassa de la Morella (Maó).