El cames llargues (Himantopus himantopus); un típic ocell d’aiguamoll, és inconfusible per les llargues potes rosades a què al·ludeix el seu nom, que en vol li sobrepassen llargament el cos. En període estival, normalment el mascle té el plomatge del cap negre, com es veu a la fotografia d’un exemplar del delta de l’Ebre. La femella, en canvi, té el cap, i el coll blancs a l’època de la reproducció; sol veure’s volant baix sobre els aiguamolls tot emetent el seu crit característic, protegint el niu. L’adult ateny fins a 38 cm.
Marcel·la Chinchilla.
Dins del territori estudiat, és un ocell estival que nidifica en una bona part dels aiguamolls, des de la Catalunya Nord fins al País Valencià, i també a les illes Balears. És freqüent en migració i excepcionalment a l’hivern, llevat, potser, del migjorn valencià.
Durant les migracions és un ocell comú a totes les zones aquàtiques, tant a les del litoral com a les del rerepaís. Els primers cames llargues arriben normalment a partir de la segona desena de març, i són ja comuns al final d’aquest mes i a l’abril; els darrers migradors es veuen durant el maig. A la tardor es veuen des de l’inici d’agost fins a la primera desena d’octubre. Els reproductors ja són instal·lats a les seves colònies de cria el maig. Les primeres postes són al començament d’aquest mes, però la major part de la població pon de mitjan maig a mitjan juny, i el període de posta s’allarga fins als primers dies de juliol per als ocells més tardans.
Aquesta espècie viu a tota mena d’ambients palustres, com salobrars inundats, vores de llacunes, arrossars i prats o d’altres menes d’ambients inundats. Es troba tant a zones d’aigua dolça com salabrosa i àdhuc salina. Per niar forma colònies de mida molt variable, rarament crien parelles solitàries, i sovint s’associen amb altres ocells aquàtics, en zones tranquil·les i preferentment amb vegetació on poder amagar els nius. Els nius són simples concavitats al terra, arranjades amb restes vegetals que se situen en les zones protegides de les pujades de nivell de l’aigua; poden ser monticles aixecats del nivell del terra en les zones humides inundables, i fins i tot poden ser flotants, construïts a sobre de la vegetació aquàtica emergent de les llacunes, com era freqüent a l’albufera del Fondo i també, més rarament, al delta de l’Ebre.
Àrea de nidificació del cames llargues (Himantopus himantopus) als Països Catalans.
Carto-tec, original dels autors.
La població de cames-llargues que nia als Països Catalans és encara important, malgrat la dessecació i la transformació de tots els nostres aiguamolls, cosa que els ha fet desaparèixer de moltes localitats on niava fins fa encara ben poc. La població reproductora mostra característiques oscil·lacionals anuals, sembla ser segons les condicions de les àrees de nidificació més meridionals; aquestes, fonamentalment Las Marismas del Guadalquivir i alguns grans aiguamolls del N d’Àfrica, són àrees molt fluctuants, i segons si tenen condicions òptimes o no, regulen les poblacions de cames-llargues que nien a la resta de localitats més nòrdiques.
Les zones de nidificació es troben a la plana rossellonesa, on nien unes 20 parelles, repartides en 5 punts de cria als estanys de Salses i Canet. A Catalunya nien unes 30 parelles als aiguamolls de l’Alt Empordà, de 14 a 23 parelles al delta del Llobregat i unes poques parelles en uns arrossars del Segrià. La major part de la població cria al delta de l’Ebre, on és molt fluctuant, però sempre hi nia una població important de centenars de parelles, i només es disposa d’un compte total el 1979 que va localitzar 500 parelles. Al País Valencià la població reproductora durant els darrers anys s’avalua en 25-30 parelles a Cabanes, 30-40 a l’aiguabarreig del Millars, un nombre de parelles no determinat a l’albufera de València, 10 a l’hipòdrom del Saler, 80-84 al marjal de Xeresa, 200 a les salines de Santa Pola, 100 a l’albufera del Fondo i 50 a les salines de la Mata.
A les Illes és comú a Mallorca, on nia molt abundantment al salobrar de Campos, on sembla estar augmentant, i escassament en altres localitats. A Menorca nia només irregularment (una parella el 1974 i 5 el 1978 a Addaia). Nia també escassament a Eivissa i Formentera.
A l’hivern és excepcional a Catalunya, on s’ha observat 4 vegades al delta de l’Ebre (2 ocells el gener de 1972, 3 el 03. 11.73, 1 el 16.01.79 i 1 el 09.02.81). A les Balears també és excepcional, amb només una dada recent de 3 exemplars el 22.11.84 al salobrar de Campos (Mallorca). Sembla més regular, malgrat que escassa, al S del País Valencià; així, els mesos de gener del 1978 al 1980, a les salines de Santa Pola es veieren 8 ocells el 1978 i 5 el 1979.