Xibec

Netta rufina (nc.)

El xibec (Netta rufina), el més gros dels ànecs cabussadors (ateny fins a 56 cm), és característic pel vermell viu del bec, el marró del cap, i el blanc del costat, en el mascle. La femella, a l’esquerra a la fotografia, té les galtes blanquinoses.

Xavier Parellada.

El xibec és molt localitzat tot l’any al delta de l’Ebre i a unes poques localitats del País Valencià, les quals reben una aportació important d’individus a l’època no reproductora. A la resta del territori continental és un migrador i hivernant rar i irregular. A les Illes, sembla que al final del segle passat, i potser al començament d’aquest, va nidificar a es Prat (prop de Palma) i, possiblement, a s’albufera d’Alcúdia, tot i que s’ignora la freqüència, car ja des de la dècada dels 30 era considerat a Mallorca com a accidental. Actualment, apareix rarament entre el setembre i el maig a Menorca i Mallorca, s’ha citat (amb dubtes) a Eivissa i, excepcionalment, a l’hivern, a Formentera.

La fenologia és molt variable a cada localitat, perquè el xibec és un ànec molt mòbil que desapareix molt aviat dels quarters de cria, en la denominada migració de muda que en el delta de l’Ebre ocupa des del final de juny fins a mitjan agost-mitjan setembre, i efectua posteriorment una sèrie d’irrupcions a la tardor. Al gràfic es veu com l’albufera de València i el delta de l’Ebre tenen un comportament pràcticament invertit i diferent del del Fondo, que globalment no presenta gaires variacions al llarg de la temporada. El xibec és més aviat un ànec tardaner que pon majoritàriament entre el final d’abril i mitjan maig. L’observació de pollets és considerable durant el juny, i molt inferior la primera quinzena de juliol.

Àrea de nidificació del xibec (Netta rufina) als Països Catalans.

Maber, original dels autors.

A l’època de reproducció, l’hàbitat preferencial de l’espècie són les masses d’aigua dolça o salabrosa envoltades per un bon cinyell de vegetació litoral, principalment canyissars amb boga i també salobrars (basteixen alguns nius sota la salicòrnia). És una condició indispensable que hi hagi pradells de vegetació submergida per les quals pastura, especialment de Ruppia i Potamogeton pectinatus. A l’època no reproductora ocupa uns ambients molt similars als del morell cap-roig.

El principal nucli de reproductors és al País Valencià. El 1984 es calculaven en 500 parelles les dels marjals del Fondo, en 80-100 les de Santa Pola i en 10 les de Xeresa (Safor). Algunes parelles es reprodueixen també a Cabanes i Almenara, i persisteix un altre nucli més gran i indeterminat a l’albufera de València. En aquesta localitat, a mitjan els anys 60 criaven un miler o més de parelles, i 10 anys més tard solament ho feien 1 o 2 centenars. La situació al delta de l’Ebre ha estat diferent, per tal com és un reproductor relativament recent, ja que s’inicià la cria entre els anys 30 i els 50, s’incrementà fortament als 70 i actualment no es coneix amb seguretat, solament que s’ultrapassen les 350 parelles, i que potser fins i tot arriben a depassar el miler.

Evolució de la població hivernant de xibecs (Netta rufina), en nombre d’exemplars, al llarg dels diferents mesos, a l’albufera de València (en vermell, dades dels hiverns del 1953 al 1956, 1962-63 i 1965-66) i al delta de l’Ebre (en blau, dades de l’hivern de 1976-77 fins al de 1981-82, amb dades esparses del 1966 i del 1972 al 1976). Noteu l’oposició entre les màximes i les mínimes que manifesten ambdues poblacions.

S.F.F.B./Román Montull, original dels aulors.

El gràfic mostra la mitjana d’hivernants del delta de l’Ebre (màxima de 6200 el setembre de 1976) i de l’albufera de València-vedats d’arrossar. En aquest últim sector, la dècada actual, i parcialment la passada, la població és més nombrosa que no sembla pel gràfic, amb unes màximes de 8000, 9700 i 11 200 els mesos de gener de 1972, 1984 i 1981, respectivament. El Fondo té al voltant de 500-2000 xibecs, els quals els dies de caça es refugien a les salines de la Mata (màxima de 3200 el gener de 1972) i, alguns, a les de Santa Pola. Almenara, amb 100-700 individus, és una altra localitat valenciana d’hivernada més o menys regular. Irregularment i isoladament, el xibec ha estat reportat també de Vilanova de la Raó, els estanys rossellonesos i empordanesos, el delta del Llobregat, els embassaments de Santa Anna, el Pas (Baix Cinca) i Sant Ponç, Cabanes, la gola del Millars i s’albufera d’es Grau (Menorca).