Resultats de la cerca

Els seus precedents formals són el cànon, la caccia i el ricercare La denominació de fuga ja apareix al s XIV en l’obra del teòric Johannes de Muris L’estructura de la fuga escolàstica és la següent s’inicia amb l' exposició , on apareix el tema, anomenat també subjecte o antecedent , i la resposta o consegüent en una segona veu aquesta resposta és la imitació del subjecte sobre un grau diferent de l’escala i pot ésser efectuada per inversió, augmentació i disminució el subjecte i la resposta són presentats en la mateixa tonalitat, però a una distància de quarta o de quinta entre ells a…

L’objectiu de la duplicació és el de reforçar les notes més importants de l’acord reflectint, en certa mesura, l’ordre i les repeticions que apareixen en la sèrie dels harmònics Com a conseqüència d’això, s’evita la duplicació de notes com 7es i 9es i més en general totes les dissonàncies ja que, en ser notes de resolució melòdica obligada, la seva duplicació podria provocar l’aparició d’octaves paral-leles si les dues veus fan el moviment prescrit o contrasentits melòdics en la veu que, per evitar els parallelismes, no faci el moviment predeterminat El cas més reglat és el de la duplicació…

L’intèrpret obté els diferents sons bufant o aspirant en una cambra sonora o altra, tot desplaçant lateralment l’instrument En la classificació Horbonstel-Sachs, aeròfon lliure interruptiu amb més d’una llengüeta El nom d’harmònica deriva de la facilitat que posseeix l’instrument per a tocar acords, en bufar o xuclar en diversos canals alhora Per a obtenir sons aïllats, la tècnica consisteix a tapar els canals no desitjats amb la llengua L’instrument data del segle XIX i la seva invenció és atribuïda a Christian Friedrich Luwdig Buschmann 1805-1864, que construí un primer model anomenat Aura…

Tot i que pot ser independent, és més habitual trobar-la en el context d’una obra relativament extensa, com una òpera, un oratori o una cantata Durant els segles XVII, XVIII i XIX el terme també s’aplicà a la música instrumental En les suites instrumentals del Barroc tardà es referia a una peça d’aquestes mateixes característiques que oferia un contrast amb les restants, escrites en ritmes de dansa específics També designà una peça curta usada com a tema per a una sèrie de variacions Ària deriva del llatí aer , que significa ’aire o atmosfera’ L’ús d’aquesta paraula en sentit musical es…

verb Paradigma de la conjugació regular És la categoria del fenomen, la que situa el subjecte en el temps, accident o morfema característic del verb a més, el verb també és marcat pels morfemes de persona, nombre, aspecte, mode i veu Aquests morfemes fan del verb una part variable de l’oració i constitueixen la seva conjugació, en flexionar-se el radical element que conté la significació lexical del mot o el tema verbal amb les desinències o terminacions, que donen lloc a les distintes formes de cada paradigma Els modes personals del verb són indicatiu, subjuntiu i imperatiu, més les formes…

Té els orígens en el grafisme popular japonès, especialment en les caricatures anònimes o d’alguns pintors de renom El terme manga significa aproximadament ‘dibuix grotesc’ i fou emprat per Katshushita Hokusai i altres artistes per a designar aquesta mena d’apunts Amb la introducció, a la segona meitat del segle XIX, de la impremta i la premsa com a resultat dels creixents contactes del Japó amb Occident, el manga assolí una extensió extraordinària A l’inici del segle XX s’introduïren les vinyetes narratives, i durant els anys d’expansionisme de l’imperi japonès, l’estat en feu un ús…

Fonològicament, l’accent és un fenomen que, dins el marc d’un segment de la frase, definible gramaticalment, anomenat unitat accentual, té la funció d’establir un contrast entre diferents segments definibles fonològicament, anomenats unitats accentuables En català, l’accent és un fet formal aplicat a un mot romaní, dinar o a un grup de mots a la casa, portar-me-la que marca el contrast entre una síllaba anomenada síllaba accentuada o tònica i l’altra o altres, anomenades síllabes inaccentuades o àtones Els procediments d’accent per a establir aquest contrast són de dues…

La Q llatina majúscula prové del fenici a través del grec occidental de Beòcia el grec clàssic no mantingué aquesta lletra, que passà a l’etrusc i altres alfabets itàlics La Q clàssica romana consta d’un cercle i d’un traç inferior oblic descendent d’esquerra a dreta, una mica corbat amunt El cercle es traçava en dos temps començant per dalt Amb la velocitat el primer traç s’uní amb la cua obliqua en un sol temps ben aviat, però, el cercle, esdevingut ovoide, fou fet tot en un sol temps i aleshores la cua obliqua arrencava de la part superior esquerra i era pràcticament recta En…

Aquest passatge s’anomena cadenza 'cadència' perquè omple l’espai d’una cadència harmònica comprès entre l’inici de la 6a i 4a cadencial i la seva resolució A efectes instrumentals, l’atac de la 6a i 4a cadencial coincideix amb la fermata de l’orquestra i l’inici de la intervenció del solista El final de la cadenza en els concerts clàssics i en alguns del període romàntic acostuma a ser amb trinat sobre alguna de les notes de l’acord de dominant i immediatament després la seva resolució a l’acord de tònica, on l’orquestra reinicia la seva intervenció En la partitura, la fermata…

Fitxa tècnica PRODUCCIÓ Producciones Campa per a CIFESA Barcelona ARGUMENT La peça teatral homònima 1939 de Francisco Prada i IFIquino GUIÓ IFIquino FOTOGRAFIA Isidoro Goldberger blanc i negre, normal AMBIENTACIÓ / DECORACIÓ Emili Ferrer MUNTATGE Joan Serra MÚSICA José Ruiz de Azagra, Cançó pupupidu, de Joan Durany i Alemany, lletra de FPrada i IFIquino SO Clemente Wilde INTERPRETACIÓ Antonio Vico el pare, la mare, Don Heliodoro, Fulgencio i Inocencio, Mary Santamaría Elsa, Guadalupe Muñoz Sampedro Restituta, Luis Porredón Mauricio, Francisco Martínez Soria Luquita, Alberto López…