Resultats de la cerca

Estudià a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona ETSAB 1968, i es doctorà el 1977 Fou membre del Taller d’Arquitectura i Urbanisme TAU, amb els arquitectes Juli Esteban i Joan Montero Madariaga 1973-2003 És catedràtic d’urbanística del Departament d’Urbanisme i Ordenació del Territori de la Universitat Politècnica de Catalunya UPC a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès ETSAV, departament que dirigí, com també la mateixa Escola d’Arquitectura ETSAV És un dels membres fundadors del Laboratori d’Urbanisme de Barcelona LUB, juntament amb l’arquitecte Manuel de Solà-…

Fill de Salvador Pedrola i Parisi , feu la seva primera exposició individual el 1952 a Vilafranca del Penedès El 1954 ingressà a l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi El 1956 la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi el premià amb la Medalla Masriera Dedicat a l’ensenyament, fou professor de dibuix a l’Escola d’Arts i Oficis Llotja de Barcelona 1960-78, a l’Escola Superior Tècnica d’Arquitectura de Barcelona 1965-73 i a l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi, com a catedràtic de procediments pictòrics a partir del 1973 Fou també collaborador i més tard responsable tècnic i…

Doctor en física teòrica per la Universitat de París 1969 i per la Universitat de Barcelona 1974 Fou investigador al Centre National de la Recherche Scientifique CNRS de França des del 1966 fins al 1969 i professor al Departament de Física Teòrica de la Universitat de Barcelona del 1969 al 1978 Catedràtic de la  Universitat de València  1982, en fou rector del 1984 al 1994, càrrec des del qual fou un dels principals impulsors de la renovació de la universitat Dins l’àmbit universitari, posteriorment participà en la comissió assessora per a l’elaboració de l’Informe Universitat 2000, conegut…

Després d’estudiar medicina a la Universitat de València, realitzà estades postdoctorals en centres de recerca d’Alemanya i de la Gran Bretanya Catedràtic de fisiologia a la Universitat Miguel Hernández, d’Elx Alacant, i director de l’Institut de Bioenginyeria de la mateixa institució, a més de presidir la Societat Espanyola de Diabetis 2000-04 i la Societat Espanyola de Biofísica Des del final del s XX lidera un grup de treball dedicat a l’estudi de la diabetis, a la recerca de noves terapèutiques per a guarir la malaltia L’any 1999 fou el primer científic que aconseguí convertir cèllules…

Format a la Universitat de Barcelona llicenciat el 1953 i doctorat el 1956, estudià també a l’Institut de Paléontologie Humaine de París 1950-51 Del 1961 al 1980 fou director del Museu d’Arqueologia de Barcelona , on havia treballat des del 1947, de les excavacions d’Empúries i de la revista Ampurias , càrrecs des dels quals promogué la creació de l’Institut de Prehistòria i Arqueologia de la Diputació de Barcelona, que dirigí fins el 1980 Fou professor agregat de prehistòria de la Universitat Autònoma de Barcelona 1968-80 Des del 1981 fou catedràtic de la Universidad Nacional de Educación a…

Orientat al sacerdoci, perdé la fe i abandonà els estudis eclesiàstics 1845 Installat a París, el 1848 fou agregat de filosofia i escriví L’avenir de la science , que no fou publicada fins el 1890 i on traçà les línies teòriques de tota la seva futura aportació intellectual Collaborà en la Revue de deux mondes , es doctorà amb una tesi sobre Averrois 1852 i fou catedràtic de llengües semítiques al Collège de France 1861-63 i des del 1870 Com a filòsof, ultra la seva tesi, publicà Essais de morale et de critique 1859 i Dialogues et fragments philosophiques 1876 Tanmateix la seva aportació…

Estudià dret a Barcelona i Madrid, ciutat on el 1879 inicià la carrera com a advocat Retornà a Palma el 1882 Des del 1885 collaborà al diari  La Última Hora  amb el pseudònim  Espinilla , que posteriorment dirigí 1896-99 A finals de la dècada dels noranta es preparà la llicenciatura i el doctorat en Lletres Exercí com a catedràtic de literatura a instituts de Sòria 1902, Cadis 1903 i Palma 1910-23 i publicà Apuntes de preceptiva literaria y composición ajustados al programa del catedrático 1904,  Programa de elementos de historia general de la literatura 1907 i Don Vicente Rubio y Díaz,…

Estudià a Marburg, on es formà en el corrent liberal i rebé la influència de Wilhelm Herrmann Fou catedràtic de Nou Testament i d’història religiosa del cristianisme primitiu a Marburg 1921 Superà la teologia liberal amb l’afirmació de la realitat del Déu transcendent, manifestat en Jesucrist teologia dialèctica, i des del primer moment s’aplicà a coordinar la ciència vàlida de la teologia liberal amb els valors de la teologia dialèctica la fe i la seva transcendència El primer fruit del seu lema ‘tornar al Crist de la fe sense sacrificar la sinceritat científica’ fou Geschichte der…

Fill d’un pintor i daurador bisbalenc Anà amb un germà seu a Barcelona ~1838, on ambdós es dedicaren al daguerreotip El 1852 feu, a Barcelona, la seva primera exposició pictòrica i un any més tard s’establí a Madrid —on freqüentà la classe de Carlos Luis de Ribera a l’Escuela Superior de Pintura y Escultura— i el 1858 anà a París, d’on passà a Roma el 1863 Tornà a Barcelona 1869-70, on conegué el colleccionista Leopold Gil, que el protegí El 1882, esdevingué catedràtic a Llotja, on tingué per deixebles, entre altres, Lluís Graner i Antoni Ros i Güell Una inicial influència del natzarenisme es…

Doctor en filosofia i lletres per Madrid 1893, es consagrà a l’estudi de l’èpica medieval Poema del Cid, 1895 Leyenda de los Infantes de Lara , 1896 Catedràtic a la Universitat de Madrid 1899, emprengué l’estudi rigorós de les cròniques medievals Crónicas generales de España , 1898, s’interessà pels aspectes sincrònics de la llengua i s’inicià en la dialectologia Notas sobre el bable , 1899, que ja mai més no deixà de banda La seva gran obra, Cantar de Mio Cid , en tres volums 1908-12, recuperà el poema per al futur i constitueix un estudi capital de la llengua castellana de l’època tornà…