Resultats de la cerca

Els ous fecundats que s’han desenvolupat a les brànquies de l’ostra surten a l’exterior com a larves trocòfores planctòniques i hom les manté en recipients, on es desenvolupen Després són fixades en un substrat idoni fins que atenyen de 2 a 3 cm, que és quan hom les trasllada als parcs de cultiu i són fixades a les cordes amb ciment o bé posades dins l’aigua en bosses de xarxa penjades d’armadures, fins que atenyen el total desenvolupament Hom cria ostres, a gairebé totes les mars del món, als llocs on hi ha prou fitoplàncton i la temperatura de l’aigua és baixa A Europa, els…

Aquesta família és molt evolucionada i es coneix en estat fòssil des del Miocè europeu És un grup de gran èxit i de distribució molt extensa Són granotes petites, esveltes, de pell llisa, amb pupilla horitzontal i ovalada, amb potes molt llargues i primes Tenen tots els dits acabats en coixinets esfèrics adhesius que indiquen llurs costums francament arborícoles El maxillar superior presenta dents La cintura escapular és arcífera, les vèrtebres són procèliques i no hi ha costelles L’amplexus és axillar i hi ha callositats nupcials a la mà del mascle Els ous són clars, dipositats…

Molt freqüents a tots els països temperats, viuen en societats anuals no gaire nombroses 50-200 individus, formades per femelles fèrtils i estèrils i per mascles fèrtils La societat és fundada a la primavera per una femella fèrtil o reina, que construeix el niu a terra amb molses, herbes i fulles Dels ous que pon, en neixen, de primer, femelles estèrils obreres, encarregades de la cura del niu i de les larves, i més tard altres femelles fèrtils, diferents de la reina, més petites, les quals ponen ous que donen lloc als mascles Al final de l’estiu, dels ous posts per la reina, en neixen…

Són de talla petita o mitjana, tenen el cap gros, amb els ulls prominents, les mandíbules, armades i molt potents, i les antenes, filiformes El protòrax és més estret que l’abdomen, i els èlitres són amples i recobreixen completament l’abdomen Les ales són ben desenvolupades, i les potes, llargues i molt àgils En general són de color verd metàllic, pigallats de vermell i blanc Són depredadors i els més ferotges d’entre els insectes s’alimenten de larves de tota mena, de gastròpodes terrestres i d’altres insectes De costums diürns, viuen en llocs sorrencs, com platges, voreres de…

Morfologia El ferreret Alytes muletensis és un notabilíssim endemisme balear que persisteix en una població reduïda i en un biòtop rocós molt específic, que l’ha forçat a uns costums grimpadors força diferents dels d’altres espècies del mateix gènere Jordi Muntaner El ferreret, espècie pròxima al tòtil, és un gripau petit —fa de 30 a 35 mm de longitud—, de cap gros, arrodonit, més llarg que ample i quasi més ample que el tronc, coll indistint, tronc deprimit i membres relativament llargs Al cap, els orificis nasals són apropats i súpers, i hi ha un plec cutani al davant Els ulls són…

Morfologia El tritó pirinenc Euproctus asper presenta una coloració terrosa, amb o sense ratlla longitudinal groga al dors Té el cap deprimit i la cua gairebé sense cresta Xavier Parellada Aquest tritó, localment anomenat rabatxet, té un cos robust, amb el tronc lleugerament deprimit, subcilíndric La seva longitud total oscilla entre els 10 i els 14 cm La cua és robusta i bastant comprimida, quasi tan llarga com el cos, amb la punta obtusa, sense crestes, però amb carenes baixes El cap és deprimit, més llarg que ample i té el musell arrodonit, i els ulls petits i situats en posició lateral…

Les peces bucals mastegadores, típiques dels coleòpters, són ben visibles en el cap d’aquesta saperda Saperda carcharias , un banyarriquer que ataca els xops o pollancres debilitats les femelles, amb les mandíbules, fan incisions a l’escorça d’aquests arbres i hi dipositen un o dos ous Les larves que en neixen s’alimenten dels teixits vegetals, cosa que les mena a fer galeries cada cop més profundes en el tronc afectat Rafael Campillo Els coleòpters o escarabats constitueixen el grup d’insectes més diversificat i més nombrós Actualment, hom en coneix més de 350 000 espècies, que viuen en els…

Es caracteritzats perquè tenen el cap unit al cos per un coll curt, el tronc més o menys allargat i generalment proveït de quatre potes curtes de dimensions iguals, les anteriors amb quatre dits i les posteriors amb cinc, i una cua molt desenvolupada Les dimensions oscillen molt entre 4 i 150 cm segons les espècies El cap és bastant petit, respecte al cos, deprimit i amb el musell arrodonit Les potes poden ésser desproporcionadament curtes amb relació al cos, i en alguns casos, com en els sirènids, manquen les posteriors Els dits poden ésser units per una membrana, o no, i ésser reduïts en…

Les malformacions provocades per la larva de l’arna del tomàquet faciliten el desenvolupament de patògens secundaris que podreixen els fruits IRTA / Jordi Riudavets L’arna del tomàquet, Tuta absoluta Lepidoptera Gelechiidae , anomenada també minadora del tomàquet, és un microlepidòpter que causa danys molt importants en el tomàquet, fresc i processat, i tant en hivernacles com a l’aire lliure També pot atacar altres solanàcies, com ara l’alberginiera Solanum melongena i la patatera S tuberosum , tot i que amb menor intensitat Només se li coneixen dos hostes secundaris l’estramoni Datura…

Juvenil de perca Perca fluviatilis capturat a la Muga, a l’altura de Sant Llorenç de la Muga per sobre del pantà de Boadella, al setembre del 2008 Emili García-Berthou La família dels pèrcids, pròpia de l’hemisferi nord, es compon d’unes catorze espècies autòctones d’Europa, però cap de nativa de la península Ibèrica, on s’han introduït dues la perca Perca fluviatilis i el lucioperca o sandra Sander lucioperca La perca difícilment es pot confondre amb cap altra espècie perquè té dues aletes dorsals en lloc d’una, com la majoria dels peixos continentals autòctons, la primera amb fortes…