Ferreret

Morfologia

El ferreret, espècie pròxima al tòtil, és un gripau petit —fa de 30 a 35 mm de longitud—, de cap gros, arrodonit, més llarg que ample i quasi més ample que el tronc, coll indistint, tronc deprimit i membres relativament llargs. Al cap, els orificis nasals són apropats i súpers, i hi ha un plec cutani al davant. Els ulls són laterals i prominents, amb la pupil·la vertical i l’iris daurat vermiculat de negre, com en el tòtil. Tenen el timpà aparent i situat damunt la comissura bucal. La boca és baixa i grossa. Els membres anteriors són llargs i no gaire robustos, amb tres tubercles metacarpians i dits lliures; els membres posteriors són llargs, amb un rudiment de membrana a la base dels dits. La pell és llisa o poc granulosa, amb una granulació fina i esparsa, i, en tots els casos, brillant i sense plecs. Les glàndules paròtides no són apreciables, com en el tòtil. Presenten poca mucositat cutània. La coloració dorsal és bigarrada, amb taques fosques, verd oliva o negres, generalment petites, damunt un fons clar groc daurat, però pot ser prou variable i el verd pot passar a ser groc pàl·lid. El ventre és feblement pigmentat de blanc. No s’aprecia dimorfisme sexual, llevat que el mascle sembla més petit que la femella.

La larva és semblant, de mida i coloració, a la del tòtil, però l’aleta caudal és llarga i prima, com correspon a larves reòfiles; el disc oral i les dents labials de les dues espècies són també similars. L’altura de l’aleta caudal és inferior a l’altura del cos. L’espiracle és medioventral; els ulls i els orificis nasals són molt propers a l’eix del cos, que és molt allargat, i el cap és deprimit. El color de la larva és bru fosc o negrós, amb melanòfors uniformement distribuïts.

Biologia i ecologia

El particular i ben reduït biòtop que ocupa aquesta espècie ha estat la causa de la seva persistència isolada i desconeguda fins fa molt pocs anys. Els ferrerets viuen en una àrea d’abruptes serres calcàries balears, en torrents intermitents de difícil accés per a l’home; aquesta àrea és humida, amb estius secs i temperatures moderades, la vegetació general dels encontorns no és gaire densa ni massa alta, hi ha menta i plantes similars i alguns arbres dispersos, com ara figueres. Però el ferreret no habita qualsevol punt d’aquestes torrenteres calcàries típiques: és un animal molt especialitzat, que ocupa només els gorgs més inaccessibles, encaixats o abruptes, de parets verticals, fortament esglaonats, que proporcionen un microhàbitat particular. Pocs animals, i menys l’home, visiten aquestes zones. La temperatura de les aigües hi varia de 9 °C, a l’hivern, fins a 22 °C, a l’estiu. El ferreret és, doncs, un animal lucífug i escalador, d’acord amb aquest notable medi al qual està estrictament adaptat. És típicament crepuscular i nocturn, i esdevé actiu amb la posta del sol. Normalment, els adults són solitaris, però poden trobar-se en petits grups de dos o tres, llevat dels joves que acaben de passar la metamorfosi, que són sempre gregaris en sortir de l’aigua. No s’allunyen gaire de l’aigua i les distàncies màximes mesurades de desplaçament se situen entorn dels 20 m. Els refugis dels adults es troben sota pedres, al mateix gorg, o bé en menudes esquerdes a les parets rocoses que l’envolten, no gaire lluny del nivell de l’aigua. Mostren un comportament lapidícola que s’adiu perfectament amb el substrat rocós damunt del qual viuen. El ferreret és un escalador nat i hàbil des de la mateixa metamorfosi (contràriament al tòtil, que és un gripau típicament excavador) perquè l’escalada és l’únic mitjà de locomoció eficaç dins de la seva àrea. S’alimenta, probablement, davant dels gorgs on viu, a base de larves d’insecte o d’exemplars adults d’insectes aquàtics.

A finals de febrer, es detecten els primers crits per a l’acoblament, un cant format per de dues a onze síl·labes breus, separades per intervals d’un a vuit segons, que és audible fins a finals d’agost, però, sobretot, entre l’abril i el juliol. Hi ha un altre so, de queixa, que emet l’animal quan és manipulat. La fase reproductora de més densitat té lloc avançada la primavera; l’amplexus inicial és cefàlic i passa posteriorment a inguinal per acabar en abraçada axil·lar, sempre a terra ferma o dins el propi refugi. La posta conté de 10 a 24 ous, que són portats pel mascle. Mesuren de 2 a 3 mm de diàmetre i són envoltats d’una gelatina tova, que creix i s’endureix. El transport dels ous per part del mascle, al voltant de les potes posteriors, dura aproximadament un mes. Hom pot observar-los amb la petita posta lligada a les potes des de començaments de maig fins a finals de juliol i, pel que sembla, porten la posta d’una única femella. Les larves comencen a aparèixer cap a primeries de maig i mesuren uns 18 mm en descloure’s els ous. La metamorfosi pot començar cap a finals de juny, dura fins a començament de juliol, amb temperatures de l’aigua de 21 °C, i es produeix a partir de larves que poden arribar fins a uns 70 mm de llargada màxima. Els primers joves són actius cap a les primeries d’agost. Sembla possible que les larves puguin passar un parell d’hiverns abans de la metamorfosi, o, almenys, un. Hom pot observar que la reproducció del ferreret té una notable semblança amb la del tòtil.

Corologia

Mapa de distribució del tòtil (Alytes obstetricans, en verd) i del ferreret (A. muletensis, en taronja) als Països Catalans.

Maber, original dels autors.

El ferreret és una típica espècie relicta insular. Encara que havia estat citat a les darreries del segle XIX com a Alytes obstetricans, o sigui confós amb el tòtil, i s’havien donat dades que, probablement, corresponien a aquesta nova espècie, la seva descoberta fou realitzada primerament a partir de material fòssil a la dècada dels setanta, quan va ser descrit com a Baleaphryne muletensis, proper al gènere Alytes. Les poblacions vivents foren descobertes el 1980. Ocupen una àrea reduïdíssima, d’uns 200 km², a la serra de Tramuntana de Mallorca, on, segons les dades fòssils, eren molt més estesos en el passat; actualment, no superen els 400 m d’altitud. És possible que un dels factors que limiten llur distribució sigui la competència, perquè la granota verda (Rana perezi), que sembla introduïda a Mallorca, ocupa tots els indrets oberts i més accessibles de les mateixes torrenteres on viu el ferreret. El biòtop d’aquest darrer, que exigeix una elevada especialització per a ésser explotat amb un mínim d’eficàcia, no és visitat per gaires vertebrats, per la qual cosa es redueixen les relacions de competència i també les de predació; només algunes colobres d’aigua (Natrix maura) semblen penetrar-hi, encara que no gaire profundament. La totalitat de la població ha estat estimada en poc més d’un miler d’individus, la qual cosa fa palesa la necessitat de la protecció més integral d’aquesta interessantíssima espècie endèmica i relicta.