Emili García-Berthou.
La família dels pèrcids, pròpia de l’hemisferi nord, es compon d’unes catorze espècies autòctones d’Europa, però cap de nativa de la península Ibèrica, on s’han introduït dues: la perca (Perca fluviatilis) i el lucioperca o sandra (Sander lucioperca).
La perca difícilment es pot confondre amb cap altra espècie perquè té dues aletes dorsals en lloc d’una, com la majoria dels peixos continentals autòctons, la primera amb fortes espines i una taca negra a la part final; les aletes pectorals i ventrals són vermelloses. El cos, de color verdós, té de 5 a 8 bandes negres als costats i és allargat i comprimit, amb la boca grossa i amb dents. Té unes 56-77 escates a la línia lateral i la fórmula de les aletes és D1 XIII-XVII, D2 I-II/13-16, A II /7-10, P 14-17 i VI/5-6. Pot arribar a sobrepassar els 60 cm de llargada i els 2 kg de pes, i viure uns 20 anys, si bé generalment no assoleix aquesta edat i fa menys de 20 cm.
IDEM, a partir de fonts diverses.
No es coneix la biologia de la perca a la península Ibèrica, però en altres latituds els exemplars maduren quan tenen entre 1 i 4 anys d’edat i es reprodueixen quan l’aigua encara és molt freda, cap al final de l’hivern o el principi de la primavera. Deixen anar uns cordons d’ous blanquinosos (milers d’ous per femella) en substrats litorals, i els ous desclouen al cap d’1-3 setmanes. Les larves i els juvenils petits són preferentment planctívors; els juvenils mengen macroinvertebrats bentònics (crustacis i larves d’insectes) i a partir d’uns 13 cm de longitud són més aviat piscívors. És d’hàbitat força generalista, i viu tant en llacs i embassaments com en rius amb poc corrent.
La perca és una espècie àmpliament distribuïda a Europa, però amb poca presència a la península Ibèrica. Des del final dels anys vuitanta del segle XX es troba a la conca del Ter (Boadella, prop de la Muga, Banyoles) i a la part final de l’Ebre. Molts peixos s’introdueixen primer als llacs i pantans, però després s’expandeixen a la resta de la conca hidrogràfica.