Resultats de la cerca
Es mostren 544 resultats
El gas d'acetilè. El carbur de calci
Carburs del Ter començà la producció a Sant Quirze de Besora Osona el 1897 El carbur de calci s’obté de la calç –òxid de calci– tractada en un forn elèctric L’acció de l’aigua sobre el carbur de calci dóna com a resultat l’acetilè, un gas que crema amb flama molt brillant L’acetilè fou descobert el 1836 El seu estudi científic pertany al químic francès Berthelot cap el 1860 Però no va ser fins el 1894 que Bullier trobà un sistema de producció industrial de l’acetilè i subratllà una de les principals característiques del procés químic un quilogram de carbur de calci dóna uns 300…
Pere Bernat
Cristianisme
Bisbe d’Elna (1113-29).
Inicià les seves actuacions amb la intervenció en un plet entre els monestirs de Cuixà i d’Arles sobre la possessió de Sant Pere de Torrelles 1114 El mateix any aprovà la unió del monestir del Canigó i el de la Grassa Consagrà algunes esglésies, com Sant Esteve de Salses 1114, Sant Nazari de Torderes 1116, Sant Sadurní de Montesquiu i el monestir de Sant Andreu de Sureda 1121 i assistí a la consagració de Sant Quirze de Colera 1123 El 1126 anà a Terra Santa i al seu retorn cedí la vila i l’església de Marcèvol als canonges del Sant Sepulcre, on aquests fundaren un priorat…
serra de Galliners
Serra
Serra dels municipis de Sant Quirze del Vallès i Terrassa (Vallès Occidental).
Sant Quirc de Durro (la Vall de Boí)
Art romànic
Situació Capella que corona un cimal a la banda sud-oest de la població de Durro ECSA - MÀ Font La capella de Sant Quirc és encimbellada en un serrat situat al ribatge esquerre del riu de Durro, a la banda sud-oest de la població Mapa 33-10 214 Situació 31TCH205064 S’hi arriba fàcilment per una ampla pista que arrenca del poble de Durro i que, avançant en direcció sud-oest, mena a l’església Aquest recorregut es fa en mitja hora escassa, que encara pot escurçar-se si es fa el trajecte amb cotxe, cosa que, atès el bon estat del camí, és totalment factible FJM-AMB Església L’edifici és una…
Montesquiu
El Ter a l'altura del poble de Montesquiu
© Fototeca.cat
Municipi
Municipi d’Osona.
Situació i presentació Es troba al sector septentrional de la comarca, a la vall del Ter, riu que el travessa de N a SE Limita al N amb els municipis de les Llosses Ripollès i Santa Maria de Besora, que també hi limita pel sector de llevant Per l’E confronta a més amb Sant Quirze de Besora i per l’W amb Sora El torrent dels Ferrers, que davalla des dels cims de Santa Maria de Besora, desguassa al Ter per l’esquerra, i per la dreta ho fa la riera de Sora El terme és força abrupte, a excepció del sector per on passa el Ter, que forma una petita vall Les terres del terme es formaren…
Pere Garcia de Benavarri
Art gòtic
Notícies sobre la vida del mestre Pere Garcia, pintor de retaules, natural de la vila de Benavarri Ribagorça, Osca, està documentat a la ciutat de Saragossa des del 9 de novembre de 1445 fins al 2 de setembre de 1449 No sabem l’any en què va fixar la residència a la capital aragonesa, per bé que la raó per establir-s’hi devia ser aprendre l’ofici de pintor al costat del mestre Blasco de Grañén 1422-1459, la qual cosa sembla poder deduir-se del fet que figura en qualitat de testimoni en diversos contractes signats per Grañén entre els anys 1445 i 1447 Blasco de Grañén va ser un dels pintors de…
Santa Maria de Colera
Vista de Santa Maria de Colera
JoMV
Església
Església romànica del municipi de Rabós (Alt Empordà).
Santa Maria de Colera és situada uns 200 m a ponent del monestir de Sant Quirze de colera Va ser la parròquia de la població que vivia escampada dins el terme del cenobi de Sant Quirc En l’acta de consagració del 1123 es parla del trasllat al monestir de Sant Quirc d’un altar dedicat a Santa Maria que es trobava a l’esglesiola fundada davant les portes del monestir És a dir, que abans del 1123 ja existia un petit temple sota l’advocació de la Mare de Déu, el qual aquest any es començà a reconstruir, i d’aquí la necessitat de traslladar-ne l’altar Interior de Santa Maria de Colera JoMV És un…
absis
Absis 1) de planta quadrangular amb absidioles de ferradura, de Sant Quirze de Pedret (segle X); 2) de planta trilobulada, de Sant Pere de Terrassa (segle IX); 3) de planta quadrangular exteriorment i de ferradura a l’interior, de Santa Maria de Terrassa (segle X); 4) de planta semicircular amb edicles a l’interior, de Santa Maria de Roses (segle XI); 5) de planta composta d’absidioles poligonals, de la Catedral de València (segle XIII)
© fototeca.cat
Arquitectura
Construcció adossada a la nau o a les naus d’una església.
Els absis, com a lloc d’honor, començaren a tenir veritable importància a les basíliques i altres edificis públics romans A causa de la seva forma d’edicle foren considerats com a lloc d’honor de la sala i reservats als magistrats, als presidents d’assemblees i a les estàtues de personatges importants Després de l’edicte de Milà establert el 313 per Constantí I i Licini, les basíliques passaren a ésser edificis destinats al culte cristià, i hom installà a l’absis el presbiteri amb l’altar Aquesta disposició, amb lleugeres modificacions, ha perdurat fins avui L’absis ha estat objecte d’una…
mosquit tigre
Mosquit tigre
© J. Gathany / CDC
Zoologia
Mosquit de la família dels culícids, originari de les selves del Sud-est Asiàtic, transportat accidentalment a Albània, els EUA, Brasil, Mèxic, Itàlia, França i Catalunya.
Fa entre 2 i 10 mm i és de color negre amb ratlles blanques Les seves picades causen inflamacions i una gran irritació epidèrmica En països tropicals i subtropicals poden ésser vectors de diferents tipus de virus, com els que produeixen el dengue, la febre groga o la febre del Nil Ni a Catalunya ni a Europa no s’ha observat que hagi actuat com a vector de cap malaltia El mosquit fou detectat l’estiu del 2004 a Sant Cugat del Vallès i des d’aleshores se n'han trobat colònies a Cerdanyola, Sant Quirze, el Papiol i Molins de Rei Els estudis indiquen que el mosquit arribà el 2003 i s…
esquirol volador
Esquirol volador (Petaurus breviceps)
David Cook (CC BY-NC 2.0)
Mastologia
Nom donat a uns dotze gèneres de mamífers rosegadors de la família dels esciúrids, d’uns 30 cm de llargada, caracteritzats pel fet de tenir una expansió de la pell, anomenada patagi, que s’estén a ambdós costats del tronc entre els membres anteriors i els posteriors.
Estrictament nocturns i arborícoles, poden llançar-se d’un arbre a un altre, planejant amb l’ajuda del patagi Habiten a Àsia, Amèrica i l’Europa oriental, i entre els més importants es destaca el gènere Petaurus En el passat els esciúrids foren un grup molt comú als boscs subtropicals del Miocè i del Pliocè europeu Tot i que ja eren presents en el Miocè inferior d’Europa, foren especialment abundants en el Miocè mitjà, gràcies a la major expansió dels boscs subtropicals Els esquirols voladors foren freqüents entre les faunes de micromamífers del Miocè mitjà dels jaciments del castell de…