Pere Garcia de Benavarri

Notícies sobre la vida del mestre

Pere Garcia, pintor de retaules, natural de la vila de Benavarri (Ribagorça, Osca), està documentat a la ciutat de Saragossa des del 9 de novembre de 1445 fins al 2 de setembre de 1449. No sabem l’any en què va fixar la residència a la capital aragonesa, per bé que la raó per establir-s’hi devia ser aprendre l’ofici de pintor al costat del mestre Blasco de Grañén (1422-1459), la qual cosa sembla poder deduir-se del fet que figura en qualitat de testimoni en diversos contractes signats per Grañén entre els anys 1445 i 1447.

Blasco de Grañén va ser un dels pintors de retaules més destacats de la segona generació de l’estil internacional a Aragó, sens dubte el de més personalitat artística, amb activitat documentada a les tres províncies aragoneses. De possible llinatge altaragonès, aquest fet podria haver afavorit la seva relació amb Pere Garcia de Benavarri.

Pere Garcia de Benavarri encara restà a Saragossa un quant temps. Així ho confirma un contracte signat a la mateixa ciutat, el 2 de setembre de 1449, entre n’Inés (?) i Pere Garcia de Benavarri, pintor, per a la realització d’un retaule per al lloc del Villar (de los Navarros, Saragossa?) pel preu de 550 sous jaquesos. L’obra estaria dedicada a sant Miquel arcàngel, entre sant Andreu i sant Nicolau de Bari, i al cimal hi figuraria el Crucificat entre la Verge i sant Joan. L’havia d’acabar per Nadal i anar a col·locar-lo al seu lloc de destinació juntament amb un fuster, essent obligació de la comitent proporcionar-los cavalcadures per al trajecte. Es tractava, sens dubte, d’un retaule petit, atès el preu de cost i el breu temps concedit per a realitzar-lo (AHPZ, Pedro Monzón, 1449)

La notícia següent sobre Pere Garcia prové d’un document datat el 14 de febrer de 1452, que el situa a la seva vila natal de Benavarri. De la lectura d’aquest escrit es dedueix que en aquesta data ja havia entrat en contacte amb la Ciutat Comtal: “Pere Garcia, pintor, habitant a la vila de Benavarri, del comtat de Ribagorça, confessa deure a Joan Ballester, cortiner de Barcelona, 8 lliures i 5 sous per un fil de paternòster de corall que li havia fet comprar, i el nomena procurador seu per a rebre tots aquells diners o altres béns que li pertoquin”.

Pot ser que en aquest moment raons professionals haguessin portat Pere Garcia a entrar en contacte amb el gran pintor català Bernat Martorell, documentat en 1427-1452, el qual, el 22 de maig de 1437, cobrà 100 florins d’or per un retaule que havia fet per encàrrec dels diputats del General de Catalunya per a l’església de Santa Maria de Montsó (Osca), en el qual hi havia les armes i les insígnies de la Generalitat, obra no conservada. L’encàrrec d’aquesta obra, d’importància cabdal per a entendre el magisteri exercit pel gran pintor català entre els pintors altaragonesos, es va fer arran de la celebració de corts generals a Montsó convocades per la reina Maria el 15 d’octubre de 1435.

El 12 de novembre de 1455 Pere Garcia pactà amb la vídua de Bernat Martorell, Bartomeua Falgueres, i amb el seu fill Bernat un contracte de companyia per continuar els treballs que havien quedat inacabats a la mort del mestre i per fer-ne de nous. El compromís havia de durar cinc anys, a comptar des de l’1 de gener de 1456. Això significa que el 1455 Pere Garcia era un pintor plenament reconegut i amb prou renom a la ciutat de Barcelona per substituir Miquel Nadal –que s’havia fet càrrec el 1453 de l’obrador de Bernat Martorell– en la confiança de la família Martorell.

En aquest llarg document hi ha dues notícies destacades que afecten la biografia de Pere Garcia. La primera diu que el pintor tenia aleshores entre mans algunes obres situades fora de la ciutat de Barcelona: “Item, és concordat e convengut entre les dites parts que durant lo dit temps de la dita companya mestre P. Garcia puisa e li sia lícit acabar algunes obres les quals segons diu té començades e principiades fora Barcinona” (Duran i Sanpere, 1975).

La segona diu que aleshores Pere Garcia ja estava casat i residia fora de la Ciutat Comtal, ja que segons l’acord entre les dues parts Pere Garcia havia de viure a Barcelona, a l’habitatge de Bernat Martorell situat al carrer del Regomir, on se li proporcionaria una habitació per moblar si venia la seva esposa; en cas contrari, se li donaria una habitació moblada i Pere Garcia podria fer servir tots els estris de la casa i el taller. Si l’esposa de Pere Garcia no volia viure allí podria llogar una altra casa, i n’havia d’informar el plater Galceran Marquet i el pintor Gabriel Ballester.

L’associació de Pere Garcia amb la vídua de Bernat Martorell no es va complir segons les condicions del contracte o no es va dur a efecte del tot per causes que es desconeixen. Pel setembre del 1460 se’l localitza novament a Benavarri, on possiblement tenia la residència familiar, i on està documentat almenys fins el 1468.

La darrera etapa de la seva vida coincideix amb l’establiment a Barbastre (Osca), però no se’n pot precisar la data d’arribada. La documentació indica que tenia el taller a la ciutat del Vero entre el maig del 1481 i el març del 1485, i que hi col·laboraven els pintors Joan Reig i Francí Joan Baget.

El 1496 residia a Barbastre un tal Bartomeu Garcia, “pintor de la villa de Benabarre”, que bé podria ser un fill del mestre.

Les etapes i les obres del pintor

A grans trets, la trajectòria artística de Pere Garcia de Benavarri es pot dividir en una sèrie d’etapes que van d’acord amb la seva biografia. La primera, poc documentada, correspon a l’inici de la seva vida professional i inclou els anys de residència a Saragossa (1445-47), durant els quals es devia formar al taller de Blasco de Grañén.

Aquesta etapa juvenil de Pere Garcia degué estar marcada per la influència de pintors establerts a Osca o que n’eren originaris, entre els quals s’inclouen Blasco de Grañén i Pasqual Ortoneda; sense menystenir l’empremta de Bernat Martorell, el qual va poder conèixer a Lleida (atesa la proximitat amb Benavarri) quan el mestre barceloní treballava en l’ampliació del retaule major de la catedral (1440-42). Això, si no havia entrat en contacte amb la seva obra abans, en una possible visita a Montsó, localitat propera a Barbastre i a Benavarri, on des del 1437, com hem dit, hi havia un retaule de Bernat Martorell.

El 1452 es trobava a Benavarri, on podia tenir l’habitatge i des d’on devia sortir per anar a Barcelona, a complir el compromís adquirit amb els Martorell. La segona etapa coincideix amb aquesta estada a la Ciutat Comtal, que es pot fixar entre el 1456 i el 1460. Abans de vèncer els cinc anys estipulats amb la vídua de Martorell, concretament el 10 de setembre de 1460, ja apareix com a testimoni d’una sentència arbitral a Benavarri. Aquí s’estigué almenys fins al febrer del 1468, i és en aquest temps quan estrenyé les relacions professionals amb Barbastre, on s’establí definitivament uns quants anys més tard.

A la dècada dels anys setanta és possible situar una estada del pintor a la ciutat de Lleida causada, possiblement, per alguns encàrrecs que va rebre per fer retaules a les esglésies de la ciutat i en diversos indrets de la regió. Així es pot deduir d’un document, atorgat al convent de predicadors de Lleida el 19 d’agost de 1473, segons el qual el procurador dels dominicans de Tarragona reconeixia als paers d’Àger haver rebut 35 lliures i 15 sous jaquesos de la pensió d’un censal (Fité, 1985). Hi figuren de testimonis “Petrus Garcia, pictor, et Simon Meya, fusterius Ilerde” (AMA, perg. CIII, pàg. 58).

A la primera fase professional de Pere Garcia de Benavarri corresponen tres retaules que es conserven incomplets a l’església de l’antic monestir de San Pedro de Siresa, a la diòcesi de Jaca. L’encàrrec li va poder arribar a través de Blasco de Grañén, l’estil del qual es reconeix en els retaules de Sant Joan Evangelista i Sant Jaume el Major, conservats al mateix temple.

El primer d’aquests retaules decora un altar situat davant del transsepte sud i és dedicat a la Santíssima Trinitat. Al bancal, d’esquerra a dreta de l’observador, s’hi representen sant Blai –bisbe de Sebaste d’Armènia–, sant Antoni Abat, Crist sortint del sepulcre aguantat per un àngel entre les armes de la Passió, sant Joan Baptista i sant Bernardí de Siena. Al cos del retaule, els carrers laterals són ocupats per les representacions de sant Fabià, pontífex romà, i de sant Sebastià com a jove cavaller guarnit segons la moda quatrecentista, amb l’arc i la fletxa a les mans; la taula central és dedicada al grup de la Santíssima Trinitat, representada com a Compassio Patris, i al cimal hi ha l’escena de l’anunciació a Maria, amb l’arcàngel sant Gabriel i la Mare de Déu a casa seva a Natzaret.

Aquest retaule va ser trossejat i robat, juntament amb els altres retaules gòtics del monestir, per Erik el Belga (René Alphonse van den Berghe) el 23 d’agost de 1979. Actualment, els fragments recuperats han estat restaurats pel Govern d’Aragó i situats, novament, a l’església.

El segon retaule és el de sant Esteve protomàrtir, situat al costat oriental del transsepte nord. Al bancal figuren l’estigmatització de sant Francesc d’Assís, la Mare de Déu dels Dolors, Crist sortint del sepulcre, sant Joan Evangelista i santa Caterina d’Alexandria. Al cos del retaule, els carrers laterals es dediquen a quatre escenes de la llegenda de sant Esteve (dues de la seva vida diaconal: la predicació de sant Esteve i la distribució d’almoines, al costat esquerre; i dues del seu martiri: la detenció i interrogatori de sant Esteve i la seva lapidació, al costat dret). Al centre hi ha sant Esteve amb el vestit diaconal, jove i imberbe, amb els seus atributs identificadors, la palma de martiri i les pedres sobre el llibre dels evangelis; i, al cimal, el Calvari. A les polseres s’identifica l’escut de la vila d’Hecho, localitat al terme de la qual pertany Siresa, la qual cosa revela que es va fer a càrrec seu. I això també s’esdevé en els retaules de Sant Joan Evangelista i Sant Jaume el Major, fets per Blasco de Grañén.

El tercer i últim retaule és al transsepte nord, adossat al mur d’accés al presbiteri. Del retaule quatrecentista es conserven les dues taules laterals, amb les figures de sant Joan Baptista i de sant Jaume el Major, i restes del fustam. La figura principal d’un sant bisbe entronitzat i el bancal són el resultat de les transformacions i repintades fetes al segle XVII, que afectaren profundament l’obra.

A l’etapa barcelonina de Pere Garcia, quan col·laborà en el taller de la vídua de Bernat Martorell, s’atribueixen algunes obres, entre les quals destaquen el retaule de les Santes Clara d’Assís i Caterina d’Alexandria, conservat a la catedral de Barcelona, el Calvari (o almenys la figura del Crucificat) pertanyent a un retaule de Vilalba Sasserra (Vallès Oriental), avui en una col·lecció privada barcelonina, i el retaule dels Sants Quirze i Julita procedent de Sant Quirze del Vallès (Vallès Occidental), avui al Museu Diocesà de Barcelona (núm. inv. 19).

El retaule de les Santes Clara i Caterina, fet per Miquel Nadal i Pere Garcia de Benavarri, ha de ser situat cronològicament posteriorment a l’11 de juliol de 1454, data en què Miquel Nadal havia de cobrar de la vídua i el fill de Bernat Martorell la suma de 33 lliures, 7 sous i 8 diners, per una tercera part del segon termini del preu del retaule dels Sants Cosme i Damià, per a la catedral de Barcelona, i 13 lliures, 6 sous i 8 diners per l’import del tercer termini de la mateixa obra (Duran i Sanpere, 1975, núm. 80).

És possible, com suggereix A. Duran i Sanpere, que Miquel Nadal, pintor d’origen valencià documentat a Barcelona des del 1445, ja hagués col·laborat abans amb Bernat Martorell, fet que justificaria que fos elegit per la seva vídua i el seu fill com a continuador del taller familiar a la mort del mestre el 1452. I que, a la pèrdua de la seva confiança, el retaule de les Santes Clara i Caterina que ell havia començat quedés sense acabar, i Pere Garcia de Benavarri fos el pintor encarregat d’acabar-lo, com es comprova en l’anàlisi de les seves taules.

El retaule de les Santes Clara i Caterina ocupa ara el frontal de l’actual capella de Santa Clara, Santa Caterina i el Sant Sepulcre, la tercera del costat esquerre de la girola de la catedral de Barcelona (vegeu el volum Arquitectura II d’aquesta col·lecció, pàg. 286-287). Pintat al tremp sobre taula, té un interès notable, tant per la riquesa iconogràfica, reflectida en els cicles narratius que desenvolupa, com artística, ja que mostra la varietat estilística que hi havia al taller de Bernat Martorell al cap de pocs anys de la seva mort.

A Miquel Nadal (vegeu el capítol dedicat a aquest pintor en aquest mateix volum) se li atribueixen tot el bancal, les portes laterals i la taula principal d’aquest retaule, amb les imatges de les santes titulars; a Pere Garcia, els carrers laterals, els muntants i el cimal. És una obra de dimensions grans, pintada al tremp sobre taula, formada per un bancal de tres compartiments flanquejat per portes, un cos de tres carrers, amb tres pisos cadascun dels laterals i un el central, els corresponents muntants i un cimal.

Al bancal, d’esquerra a dreta de l’observador, hi ha representades les escenes de l’oració a l’Hort, el plany sobre el cos de Crist mort i el Noli me tangere o trobada de Crist ressuscitat amb Maria Magdalena. Les portes estan decorades amb les esveltes figures de santa Eulàlia i santa Llúcia amb els atributs martirials que les identifiquen, la creu en aspa o de sant Andreu i la safata amb els ulls, respectivament. A la taula central que presideix el cos del retaule, hi són representades les figures de santa Clara d’Assís i santa Caterina d’Alexandria, titulars del retaule, sobre un fons daurat i amb terra de rajola. Santa Clara (1193-1243), filla espiritual de sant Francesc d’Assís i fundadora de l’orde de les clarisses, va ser canonitzada el 1255 pel pontífex Alexandre IV. Porta l’hàbit franciscà, amb un cordó de tres nusos i un mantell que li cobreix els peus. Els seus atributs són el bàcul abacial a la mà dreta i el llibre de la regla a l’esquerra. La verge d’Alexandria, noia d’alt llinatge i fins i tot filla de rei, està representada com a princesa reial, amb corona sobre el cap, i per la seva joventut, amb una llarga cabellera arrissada que li cau sobre les espatlles. Porta túnica i mantell fins a terra, que li cobreix els peus. Com a atributs té la roda amb ganivets (record del suplici frustrat que va patir), l’espasa de la decapitació i la palma de martiri.

Les escenes del costat esquerre estan dedicades a la llegenda de santa Clara d’Assís, i les del costat dret, a la llegenda de santa Caterina d’Alexandria. Començant per la part superior del costat esquerre hi ha: professió de santa Clara, en la qual sant Francesc li talla el cabell perquè prengui l’hàbit; santa Clara acompanyada per les monges en oració expulsa els sarraïns de la ciutat d’Assís, armada amb una custòdia amb el Sant Sagrament, i mort de santa Clara envoltada per franciscans i clarisses, en la qual la santa abadessa veu com se li apareix la Mare de Déu enmig d’un seguici de verges que li porten del cel un mantell d’or i una corona reial. Al costat dret, esposalles místiques de santa Caterina en presència de la Mare de Déu; martiri de santa Caterina, amb la santa col·locada entre dues rodes eriçades de pues de ferro, que dos botxins fan girar però que un àngel atura amb l’espasa, i mort per decapitació de santa Caterina, l’ànima de la qual puja a la glòria amb figura de nena. Al muntant del costat esquerre, des de dalt, sant Nicolau de Bari, santa Bàrbara i sant Bernardí de Siena; i en el del costat dret, sant Lluís de Tolosa, santa Àgata i sant Vicenç Ferrer, amb els atributs que els identifiquen. Al cimal es representa el Calvari, amb Crist a la creu flanquejat per Dimes i Gestes, les santes dones i sant Joan Evangelista al costat dret del Crucificat, Maria Magdalena als peus, i a l’esquerra soldats romans, Longí que mostra un filacteri que diu: “Vere filius Dei erat iste” i Estefànton amb la canya i l’esponja xopa de vinagre.

Aquest retaule va ser pagat per Sança Ximenis de Cabrera i de Foix, les armes heràldiques de la qual figuren a les taules altes i a les portes laterals, per a la seva capella funerària a la catedral. La capella havia estat concedida pel capítol el 1431 al seu difunt espòs Arquimbald de Foix i el 1436 la mateixa dama encarregà el seu sepulcre, d’alabastre, que encara subsisteix a la destinació primitiva, la capella situada als peus al costat de l’epístola, amb l’advocació actual de sant Antoni de Pàdua i els sants Cosme i Damià (vegeu el volum Arquitectura I d’aquesta col·lecció, pàg. 286-287).

A l’hora de datar-lo s’ha de tenir en compte la presència als muntants de les figures de sant Bernardí de Siena, predicador franciscà (1380-1444) canonitzat per Nicolau V el 1450, i de sant Vicent Ferrer, predicador dominicà valencià (1350-1419) canonitzat pel pontífex Calixt III el 1455.

La taula amb el Crucificat acompanyat de la Mare de Déu i sant Joan Evangelista, amb l’escut dels Vilalba, que procedeix de Vilalba Sasserra, fou atribuïda per Gudiol i Alcolea (1986) a l’etapa barcelonina de Pere Garcia de Benavarri. Recentment, Francesc Ruiz l’ha relacionada amb un retaule que Joan de Vilalba havia encarregat a Bernat Martorell, retaule que hauria estat fet, finalment, pels continuadors del seu taller després de la mort del mestre.

El retaule dels Sants Quirze i Julita és de dimensions mitjanes, sense bancal. Les escenes es distribueixen en tres carrers, de dos pisos el central i de tres cadascun dels laterals. La uniformitat estilística denota que Pere Garcia hi treballà sense ajuda de col·laboradors. És atractiva la hipòtesi de Gudiol i Alcolea (1986), segons la qual el retaule podria haver estat encomanat a Miquel Nadal per la vídua i el fill de Bernat Martorell i més tard, després de la ruptura de les relacions, l’hauria acabat Pere Garcia.

Així sembla que es dedueix de la lectura d’un document de l’11 de juliol de 1454: “Rebut signat pel pintor Miquel Nadal a favor de Bartomeua i de Bernat Martorell, vídua i fill respectivament de Bernat Martorell, per diversos conceptes: … 2 lliures, 4 sous i 4 diners per paga i senyal del retaule de Sant Quirze que tenia compromís de pintar” (Duran i Sanpere, 1975, núm. 80).

Als carrers laterals es representen sis passatges de la llegenda dels sants titulars, el petit Quirze i la seva mare Julita, que haurien patit martiri a Tars, en temps de Dioclecià, tal com es relata en la seva passió apòcrifa. La narració comença pel pis superior del costat esquerre i s’acaba al pis inferior del costat dret, amb les escenes següents: Julita i el seu fill Quirze són obligats pel prefecte Alexandre a oferir sacrificis als ídols; la flagel·lació de l’infant Quirze en presència dels jutges; Quirze predica la fe cristiana durant la seva estada a la presó, acompanyat per la seva mare; Quirze és serrat per la meitat per dos botxins davant de la seva mare, mentre el seu esperit puja a la presència de Déu a la glòria; Quirze i Julita pateixen el suplici de la caldera de pega bullint, ocasió aprofitada pel nen per batejar amb el líquid fumejant el grup de conversos que l’imploren. Finalment, decapitació de santa Julita, els membres de la qual haurien travessat amb claus per ordre del prefecte romà que presideix el martiri, mentre Crist amb un seguici d’àngels recull les ànimes dels màrtirs per menar-les a la glòria.

A la taula central hi ha els sants titulars, Julita entronitzada i el seu fill Quirze dret al davant, amb els instruments del martiri, la gran serra dentada, el llarg ganivet i els claus. La mare porta túnica i mantell i es cobreix el cap amb una toca blanca, com correspon a la seva condició de vídua; el fill és representat de més edat del que diu la llegenda, vestit a la moda del segle XV, i duu al damunt del cabell un graciós capell vermell. Als peus hi ha escrits els seus noms: SANTA JOLITA i SANT QUIRCH. Al cimal hi ha un Calvari, amb la Mare de Déu dels Dolors i Joan Evangelista al peu del Crucificat. Els muntants són de fusta daurada en estil gòtic florit i el conjunt és coronat per una estructura semicircular, en la qual campegen escuts reials i de la ciutat de Barcelona.

Bibliografia consultada

Balaguer, 1951; Gudiol i Ricart, 1959 i 1971; Duran i Sanpere, 1975; Liaño, 1983; Dalmases – José, 1984; Fité, 1985; Gudiol – Alcolea, 1986; Lacarra, 1986 i 1987a; Mairal, 1987; Ainaud, 1990; Lacarra, 1994, 1996-97 i 1998; Ruiz, 2002a i 2003c; Velasco, 2002-03.